Tina Soler era, sobretot, un somriure immens. El somriure que rebia els centenars de becaris que cada any es concentraven a València durant la setmana de conferències que precedia el sopar dels Premis Octubre. La cara amable, sempre atenta, que s’esforçava perquè les desenes de ponents que hi participaven també ho tingueren tot a punt.
Tina Soler Sorribes havia nascut el 3 de desembre de 1947. Aquest dijous, per tant, hauria fet 73 anys. Encara que la seua vida va transcórrer a València, tenia uns orígens molt diversos. Sa mare, Paquita Sorribes, era natural d’Artana (Plana Baixa), i son pare, el pintor Juan Bautista Soler Blasco, provenia de Gandia (Safor), però va instal·lar-se a Xàbia (Marina Alta) així que la parella va decidir separar-se. De fet, va esdevenir-ne alcalde entre els anys 1974 i 1979 i el Museu Arqueològic i Etnogràfic de la ciutat porta el seu nom. “Soler Blasco va ser un alcalde preocupat per preservar el nostre entorn, cosa que aleshores era ben poc habitual”, destacava fa pocs anys en un acte públic l’alcalde actual, José Chulvi, qui també considera Soler Blasco impulsor del Centre Excursionista local.
Quan els pares van separar-se, Tina era una xiqueta menuda que estudiava al col·legi de les dominiques. Encara ara conservava bones amistats d’aquella època. Va viure amb sa mare, a qui més endavant ajudaria molt en la posada en funcionament d’un gimnàs cèntric. Ella hi treballava com a monitora.
Rosa Raga, que n’era una de les clientes, va oferir-li d’incorporar-se a l’editorial Tres i Quatre, que havia posat en marxa pocs anys abans conjuntament amb l’editor Eliseu Climent. La seua missió principal consistia a organitzar l’arribada i l’estada de les centenars de persones que cada any s’aplegaven a València amb motiu dels Octubre. Alternava aquelles tasques amb la de recepcionista de la Fundació Ausiàs March quan encara es trobava al número 40 de l’avinguda de l’Oest. En qualsevol funció, destacava pel tracte afable. Una persona que es feia estimar.
Era famosa entre els estudiants que, any rere any, visitaven València la darrera setmana d’octubre. Formava part d’un equip molt efectiu de què també prenien part Emili Payà i Begonya Pardo. Tina, en concret, coordinava l’arribada de tots ells des de les diverses universitats valencianes, catalanes i de Balears, així com dels molts conferenciants que desfilaven per l’Encontre d’Escriptors i els trescongressos —de Pensament, Mitjans de comunicació i Història— que se celebraven en paral·lel.
Tot havia d’estar en ordre i tot ho estava sempre. Tina era com la mare de tothom. L’afecte reverencial que l’alumnat sentia per ella era tan enorme que, arribat el moment, li feien homenatges per sorpresa durant el sopar dels Premis. Una persona extremadament popular que també afillava alguns ponents... “Enriquito, porta’t bé!”, li deia any rere any al poeta i traductor Enric Cassasses, un clàssic dels Octubre.
Quan va efectuar-se el trasllat de l’avinguda de l’Oest a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC), Tina va desenvolupar funcions de coordinació i atenció al públic al Centre Carles Salvador, on tants milers de valencians han après la llengua. De nou, en contacte directe amb els joves i no tan joves, on excel·lia pel seu caràcter proper i extravertit. Va prejubilar-se l’any 2010, quan en tenia 63. Deu anys més tard, l’agreujament sobtat dels problemes de salut que arrossegava han posat fi a una vida plena de somriures i estima envers tothom.
Una persona entranyable, en efecte, molt amiga dels seus amics, summament divertida. Una persona de profundes conviccions progressistes i valencianistes. Una dona que desprenia bondat. El somriure dels Octubre s’ha apagat un any abans que els Premis complesquen mig segle de vida, però en realitat, sempre hi anirà lligat. El seu somiure perdurarà sempre.