A primera hora del matí en morien centenars. Amb prou feines havia sortit el sol per damunt de l’atiplà, les abelles queien mortes a terra, recorda un senyor gran amb amargor. Les tropes del govern iemenita havien tallat les carreteres després d’un atac d’al-Qaeda. “Estàvem tancats. Havíem de marxar de nit i arribar no es fes de dia. Perquè les nostres colònies poguessin sortir en eixams amb la primera llum del dia”. Si no, se’n morien moltes i moltes! Les abelles no suporten estar engabiades tot el dia!”.
Murmuri d’aprovació al voltant. Els homes, abillats amb una túnica creuada i alguns amb la tradicional daga corbada al ventre, s’estan drets o ajupits entremig de nombrosos bidons, ampolles o llaunes plenes de mel. Com cada any, al novembre els apicultors, vinguts de les valls més remotes del sud del Iemen es congreguen a Ataq, una petita capital de província, per vendre el valuós producte que han obtingut durant l’any. Els colors varien entre el daurat lluent i el marró fosc. Algunes varietats tenen un gust suau, mentre que d’altres piquen tant com si portessin xili. Pertot arreu es fan tastets, es regateja i s’examina la consistència i el color. Aquí es comercien algunes de les mels més cares del món. Els intermediaris, que exportaran el producte cap a l’Aràbia Saudita, Kuwait o Europa, poden pagar fins a 1.300 euros per un bidó de deu litres de la millor mel de sidr, obtinguda a partir de les minúscules flors de la planta Ziziphus spinachristi.
Una fira internacional de mels, al mig del Iemen. Una imatge que contradiu la idea habitual d’un país en guerra civil. Des de fa anys, el Iemen només és notícia per plagues antigues i noves: la guerra, el còlera, la pandèmia del coronavirus i criatures escardalenques i malnodrides. Des que el 2012, durant la Primera Àrab, el dictador Ali Abdullah Saleh va ser deposat després de dècades al poder, el país està immers en una guerra contínua. Primer es van rebel·lar els xiïtes houthis del nord, que van conquerir la capital, Sanà, i la metròpoli portuària d’Aden. Després, el 2015 l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units (EAU) van atacar el país per expulsar-ne els houthis. Però l’ofensiva va fracassar a mig camí, i ara les tropes, fortament armades, dels EAU combaten tant contra els houthis com contra el govern iemenita a l’exili perquè es torni a separar el sud del país. El Iemen està més allunyat que mai d’una unió pacífica.
Entremig de tots els fronts, però, la gent intenta aconseguir una certa normalitat i guanyar-se la vida. Tanmateix, són pocs els que travessen el país tan intrèpidament com els apicultors amb les seves camionetes i les seves colònies d’abelles buscant les imprevisibles pluges i el període de floració de les espinoses plantes del desert: “Als controls, les milícies ens deixen passar sempre”, explica Saleh, el vell apicultor, “tots tenen por de les abelles”. Si vuitanta eixams es posen nerviosos, ni tan sols un home amb metralladora no hi pot fer res.
Saleh és originari d’una província que s’ha alliberat de tots els atacants, que –en bona mesura abandonada a la seva sort– actualment viu un auge que no havia viscut mai: Shabwa, amb una superfície de més del doble que la regió alemanya de Hessen però amb tan sols 700.000 habitants, va ser durant molt temps una regió oblidada i subdesenvolupada per als estàndards iemenites. Muntanyes, desert, una franja de costa. A la ciutat d’Ataq, on cada novembre es reuneixen els apicultors i els comerciants, hi viuen unes 100.000 persones.
Quan a començament dels noranta es van descobrir jaciments de petroli a Shabwa, tots els ingressos van a anar a parar a la capital, Sanà. Quan un consorci internacional, sota la direcció del grup francès Total fins al 2009, hi va construir una terminal enorme de gas natural liquat per 4.300 milions d’euros, els ingressos obtinguts finançaven el 40% del pressupost iemenita, però a Shabwa amb prou feines hi arribava res. Des del 2015 l’activitat està aturada.
L’únic personatge conegut de la província era Anwar al-Awlaki, el carismàtic predicador islamista que animava a assassinar nord-americans i que presumptament va estar implicat en l’intent d’atac fallit contra avions de càrrega dels EUA. El 2011 va morir en un atac de la CIA amb un dron.
Si actualment ens acostem a l’estepa d’Ataq, després d’unes quantes hores de viatge, de sobte comença una pista d’asfalt. Totes les sortides fa mesos que s’estan ampliant per convertir-les en carreteres de debò. Un edifici que té més de vint anys situat al costat de la carretera, que va ser ocupat pels houthis i després bombardejat presumptament per les forces aèries nord-americanes, ara s’està ampliant per convertir-lo en un hospital modern amb 240 llits, climatització central i portes antiincendis. Al costat, dividit en diversos edificis, s’hi ha erigit una unitat de quarantena per a malalts de coronavirus, amb set aparells de respiració, dos llits d’UCI i un laboratori.
Això pot semblar poca cosa, però és que abans no hi havia res. Fins i tot els tests de coronavirus s’havien de portar a Aden, a hores de distància. La tecnologia del laboratori ha estat finançada per l’Aràbia Saudita, però la resta prové del pressupost de la província, diu el doctor Hisham Said. Es pagarà cada tram de construcció un cop estigui acabat; i els plans de costos i la qualitat són supervisats per enginyers de l’administració provincial.
Ha nascut, doncs, un poblet. Però com ha estat possible? El governador, Mohammed bin Adio –un home amable d’uns 45 anys amb les faccions suaus a qui de seguida se li veu el polític social que és– explica que ell va negociar amb el govern iemenita exiliat a l’Aràbia Saudita perquè a partir d’ara una cinquena part dels ingressos del petroli de Shabwa es quedessin a la província.
Abans d’això, però, va haver de reconquerir la seva pròpia província. I la va haver d’arrabassar a aquells que havien arribat com a aliats, els emiratians. La història de Bin Adio reflecteix molt bé la megalomania de les potències rivals i els seus fracassos, la influència de les tradicions tribals i el potencial que té fer una política personal intel·ligent.
El fet que a final del 2018 Bin Adio fos nomenat governador pel govern a l’exili ja va ser una cosa inusual: no era el favorit del president –una persona àvida de poder– ni un potentat local que resistís amb les armes, sinó un expert en infraestructures que durant anys havia estat al consell municipal d’Ataq ocupant-se de qüestions socials. I més estrafolari encara és el seu equip de direcció: d’una banda, hi ha Salim al-Awlaki, el primer “coordinador de seguretat” de les tropes, la policia i els minúsculs serveis secrets, un home que sempre somriu i que sembla no dormir mai. Al-Awlaki, format com a professor d’història, va arribar a Bin Adio com una mena d’ostatge voluntari: una penyora per esvair l’enemistat entre la seva tribu i la del governador. “Mentre estigui al seu costat, no hi haurà matances”, diu Bin Adio, i fa l’efecte que considera que aquest és un model de vida excel·lent.
I, de l’altra, tenim el general de brigada Abd Rabbo Laakab, que té gairebé 40 anys però sembla més jove i no somriu mai. Després d’incomptables batalles, encara li queda una cama, una mà i mitja i prou dits per comptar contra quanta gent ja ha combatut a la seva província natal: primer contra els houthis, que el 2015 van tenir ocupada Ataq durant quatre mesos i que durant dos anys més es van consolidar al nord-oest. Després contra combatents dispersos d’al-Qaeda, bandes criminals. I finalment, contra la potència que havia arribat el 2015 per salvar l’Estat: el cos d’expedició dels EAU i la seva milícia de mercenaris, fortament armada, la “tropa d’elit de Shabwa”. Si “jo de fet volia ser comptable”, diu amb veu baixa.
Al principi, l’exèrcit emiratià va ser benvingut a Shabwa, segons confirmen tant els homes del governador com també homes de negocis i el periodista local Awad Saleh: “Ens pensàvem que ens ajudarien contra els houthis i al-Qaeda, i ho van fer”. Combatien amb helicòpters Apache, drons i vehicles Caiman de fabricació nord-americana.
Tanmateix, com menys integrants quedaven dels enemics originaris, més personal reclutaven els emiratians. D’aquesta manera, van formar una tropa de més de 7.000 homes que aviat va ser temuda pels habitants de la província: “Anaven a assaltar pobles sencers de nit i a segrestar homes arbitràriament”, recorda el periodista Saleh. “Un comandant va amenaçar de violar tothom que posés en dubte les seves ordres”.
Com a soci de l’Aràbia Saudita, els EAU van entrar a la guerra el 2015 per reunificar el Iemen segons els seus plans. Però les promeses grandiloqüents de l’aleshores ministre de Defensa i actual príncep hereu de l’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman, que la guerra es guanyaria en poques setmanes no es van complir. La suposició estratègica de Riad que els rebels es rendirien al cap d’uns quants atacs aeris devastadores era equivocada. Els houthis van resultar ser uns adversaris extremadament perseverants: els mou una idea de missió, segons la qual executen la voluntat de déu amb les armes.
Com més clar es veia el fracàs, més s’allunyaven els emiratians de reconquerir la totalitat del Iemen. En canvi, es van dedicar a conservar la seva meitat del país: el sud del Iemen, independent durant 23 anys fins al 1990, que havia existit com a “república popular democràtica” per gràcia de Moscou. Els nostàlgics del sud independent va resultar que eren uns combatents amb molta motivació. Així els EAU es van convertir en padrins militars del “Consell de Transició del Sud”, com s’anomenen avui els secessionistes.
Els alliberadors es van convertir en ocupants que volien adjudicar Shabwa i els seus jaciments de petroli al nou imperi del sud. Però els habitants de la província volien continuar formant part d’un Iemen unit i no passar d’una dictadura a una altra.
L’agost del 2019 els emiratians els van donar un ultimàtum: totes les tropes regulars de la província havien d’entregar les armes i s’havien de retirar d’Ataq. Des de diversos fronts van acostar-se a la ciutat unitats fortament armades amb més de 7.000 combatents. Les perspectives no eren bones per als que s’havien de defensar.
“Teníem 300 homes i dues o tres carreteres sota control”, explica el general de brigada Laakab en una trobada a la seu de la governació. “Havíem demanat ajuda militar reiteradament al govern”, hi afegeix Salim al-Awlaki, el coordinador de seguretat: “Però no va arribar res. Per tant, vam agafar armes prestades. El governador Bin Adio explica: “Vam dir als emiratians: si voleu disparar contra terroristes, endavant! Però per què a nosaltres?”.
La nit del 21 d’agost va començar l’enfrontament. “Estàvem disposats a lluitar a vida o mort”, diu Laakab entre dents. Però els combatents locals de la tropa mercenària emiratiana no es posaven d’acord: havien de disparar contra els seus propis cosins? Per ordre d’uns estrangers? Durant tota la nit i els dos dies següents, xeics de les tribus locals van telefonar-se amb els dos bàndols i van suplicar als membres de la tropa de mercenaris que aturessin l’atac. Cada cop més soldats d’elit van abandonar i van anar deixant les seves posicions i els vehicles. El tercer dia s’havia acabat tot.
Els defensors s’han quedat com a botí nou dels vehicles blindats Caiman. A Bin Adio li agradaria exposar-los algun dia al museu local, tot i que els EAU encara ara envien emissaris i ofereixen diners perquè se’ls retornin discretament els vehicles. “Qui lluita de veritat ha de saber per què lluita”, diu Laakab: “Amb els diners no n’hi ha prou. De què serveixen els diners quan algú és mort?”.
Ara Shabwa és lliure, per primera vegada des de fa dècades. Bin Adio és conegut a tot el Iemen pel seu atreviment a l’hora de fer front fins i tot als emiratians. El seu alt grau de sobirania es posa de manifest en el fet que s’ha imposat a les resistències de les potències que intervenen al país i fins i tot al seu propi govern i ha aconseguit portar a Shabwa un grup de periodistes estrangers juntament amb el Sanaa Center for Strategic Studies. “No volem la independència total”, reitera, “sinó només ser governats de manera justa”.
A la ciutat es percep un optimisme prudent. Gràcies als ingressos corresponents del petroli, des de la tardor del 2019 va a parar al pressupost de la província la magnífica xifra de 31 milions de dòlars. S’han creat nous llocs de treball a la construcció i s’han apujat els sous dels mestres. Els apicultors s’atreveixen a portar els seus valuosos productes a la ciutat. A la platja, una empresa local ha iniciat la construcció d’un complex turístic.
Però la situació continua sent incerta i ningú no pot preveure quant durarà. Els emiratians encara controlen el campament militar d’Alam –al nord, entre els jaciments de petroli– i sobretot la terminal de gas liquat de Balhaf. En aquesta àrea enorme hi tenen no solament una base militar, sinó també una presó secreta, fora de tota jurisdicció, l’existència de la qual està confirmada per l’ONU, Amnistia Internacional i els metges de l’hospital de la ciutat d’Ataq. De tant en tant els porten persones alliberades de Balhaf amb “ossos trencats, hematomes i cremades”, explica breument un dels metges.
Ens agradaria preguntar als oficials dels EAU i als iemenites que lideren les seves milícies per què segresten persones que no són terroristes, que sovint l’únic que han fet ha estat criticar el paper dels EAU. I també els preguntaríem com justifiquen el fet de tenir ocupada la instal·lació industrial més important del Iemen. Però no volen parlar amb mitjans estrangers.
Al govern de la província de Shabwa, però, tampoc no li interessa que els emiratians es retirin del tot, encara que ho reclamin públicament. Perquè a l’oest de la província encara hi ha houthis a l’aguait; i en valls remotes, seguidors d’al-Qaeda. Conservar la llibertat conquerida no s’aconseguirà amb combats, sinó amb l’equilibri de tots els grups que tenen interessos a la zona.
Però, encara que tot plegat fracassés, alguna cosa ha canviat en les idees polítiques de la gent, cosa que dificultaria un retorn a la dictadura: volen un Estat que funcioni i que sigui respectat. I el canvi es percep fins i tot en els llocs menys pensats.
Un dia al vespre es reuneixen els caps de les tribus més importants de Shabwa al desert, a una hora i mitja d’Ataq, per debatre sobre les qüestions habituals: conflictes, pastures, casaments. A la sorra del desert han clavat amb estaques una galeria de tendes mig obertes; al foc es couen unes cabres.
Els grans xeics dels Hamami, els Awlaki i els Lakamush apareixen amb les seves millors vestidures. El xeic Saleh Jarbou al-Nassi, poeta i mediador llegendari, porta inclús un fusell antiquíssim. Però el decorat tradicional no pot amagar que alguna cosa ha canviat en la mentalitat dels vells. Després d’infinites fórmules de cortesia, diu Al-Nassi: això de les lleis no està gens malament, “si funcionen, les lleis de les tribus ja no fan falta”. Fins i tot el fet que el general de brigada Laakab, amb una sola cama, ja s’atreveixi a detenir sospitosos d’assassinat de la seva tribu té certa utilitat, comenten d’altres. El vell model, en què la tribu era responsable de tots els actes dels seus membres, de protegir-los i de condemnar-los, avui dia ja no funciona.
L’examen pràctic per a l’autonomia obtinguda recentment té lloc no gaire lluny del campament militar d’Alam: des de fa setmanes, allà acampen desenes d’habitants de la població de Hajr per exigir justícia després d’un assalt al seu poble. “Les unitats d’elit van venir de nit i van posar-se a disparar”, explica el xeic Ahmed al-Mehdar: “Jo vaig córrer cap a la mesquita i vaig cridar pels altaveus que paressin de disparar. Després els emiratians ens van bombardejar des de l’aire”. Van morir nou habitants.
El suposat delicte dels pobletans és que havien donat carabassa a un reclutador de les unitats d’elit. Oficialment, els EAU no han reconegut l’atac, però han ofert informalment que com a compensació els homes podrien unir-se a les unitats d’elit. “Primer ens maten i després ens ofereixen feina a la tropa que ens ha matat”, diu Al-Mehdar enrabiat: “Això una absurditat! Exigim que tots els responsables siguin portats davant un tribunal! Mantindrem l’actitud pacífica, però ens quedarem aquí fins que es faci justícia!”.
S’acosta l’hivern. Arreu dels turons pelats de Shabwa els apicultors es preparen per traslladar-se a la terra plana de la costa, més càlida. Prop d’Ataq, Said al-Awlaki treu de les caixes de fusta les últimes bresques plenes amb cura. “Això només funciona si cooperem”, diu referint-se al negoci de la mel: “Si jo els dono sucre o medicaments, ho haig de comunicar als altres, perquè les seves abelles també passen pels meus ruscos. Si els pagesos fan servir pesticides, ens ho diuen abans. Necessiten les nostres abelles perquè pol·linitzin”. I també es comuniquen sobre carreteres tallades i ruixats sobtats en diversos grups de WhatsApp.
L’home parla de la mel, però tot d’una les seves paraules semblen un manifest per al país: “Si no fem més que barallar-nos, si tothom vol imposar la seva, tots hi perdem”. I l’home sap de què parla: fa anys va estar cinc mesos a la presó per donar suport a al-Qaeda. Actualment, si bé ell i els altres apicultors també debaten apassionadament sobre política –“Trump, Biden i tota la pesca”–, quan no es posen d’acord, en comptes d’agafar les armes, canvien de tema: “Llavors tornem a parlar d’arbres i d’abelles”.
Traducció d'Arnau Figueras