TxarangoDiscMedi, 2015
Mestissatge
El cor de la terra, la continuació d’aquell segon àlbum, és un treball experiencial, la summa de l’intens historial artístic i social de la banda d’Alguer Miquel des que Txarango esdevingué una marca d’èxit. Des d’aleshores han actuat com si no hi haguera demà, han fet de gestors culturals (amb festival propi, el Clownia) i han posat la seua música al servei d’un món millor fent costat als refugiats i desafavorits, a peu d’obra.
El seu rang com a formació de referència és tan indiscutible que fins i tot es podien haver permès un disc funcional, correcte, per afegir un parell o tres de hits i llançar-se de cap a la carretera en olor de multituds. Passa que Txarango són irremeiablement bons: tenen talent, carisma, ofici, experiència acumulada i un pes en l’escena suficient per reclamar i obtenir la col·laboració de gent com Manu Chao o Pau Donés. Això i un productor com David Rossell. Res no podia eixir malament. Ni regular.
El cor de la terra torna a ser un disc brillant. Continuista pel que fa al discurs —la seua revolta amable i somrient, positiva— i també en el concepte musical, reciclatge d’idees ja desenvolupades anteriorment. Tot resulta familiar (i acollidor) i, a pesar d’això, hi ha frescor en detalls com l’africanisme feliç de “Meravellós regal” o el country-pop de “Que tot vagi bé”, en les capes de “Resiste i grita”, en la potència melòdica d’“Obriu les portes” o “Ulls de coral”, en la interpretació expressiva i dotada d’Alguer Miquel... Cançons que, com passava amb les seues germanes de Som riu, van creixent i expandint-se.
Txarango han reprès el fil allà on el deixaren, exactament. Una opció legitimada per la força i coherència dels fruits obtinguts.