Serra Ramoneda: «Catalunya no surt ben parada del procés de concentració bancària»

—Surt més dèbil o més fort d’aquesta operació fallida el Sabadell?

—Crec que més dèbil. En primer lloc, perquè ha mostrat la necessitat davant la resta d’aliar-se amb algú per sobreviure. I, en segon lloc, perquè una volta posats els números a sobre de la taula, l’altre li ha dit que això era massa car. És significatiu el que ha passat en la borsa una volta que s’ha conegut el trencament de les negociacions. El Sabadell s’ha enfonsat i en canvi el BBVA ha guanyat una mica. El mercat no té bons auguris per al Sabadell. Caldrà veure com evolucionen les coses en les pròximes setmanes.

—Després d’un trencament com aquest, quin futur augura per al Sabadell?

—Veig que les alternatives dins el sistema financer espanyol podria passar per aliar-se amb algun banc petit. Una altra cosa seria trobar un banc estranger disposat a entrar en el mercat espanyol a través del Sabadell. Però això no és fàcil perquè les operacions transfrontereres, en matèria bancària, presenten moltes dificultats intrínseques. Siga com siga, el Sabadell ha de donar un senyal aviat del que vol fer i per on pensen anar, perquè altrament es generaran dubtes sobre el seu futur. Al Sabadell li cal crear confiança després d’aquesta operació fallida. Ha de demostrar que és capaç d’anar sol i no té por o que té pensats moviments viables.

—Vostè va ser president de Caixa Catalunya durant gairebé 21 anys. Abandonà aquesta responsabilitat el 2005, en un panorama absolutament diferent, poblat de caixes d’estalvi i on hi havia una ferotge competència entre bancs i caixes. S’imaginava mai un panorama bancari amb nou entitats i tres grans entitats que controlaren el 70% del negoci?

—El canvi del sistema bancari espanyol ha estat descomunal. No crec que a cap país s’haja donat una transformació d’aquesta magnitud. Ha estat una modificació molt ràpida i de fons. Si fa una dècada ens ho hagueren dit, no ens ho hauríem cregut. Els canvis a què hem assistit són irreversibles.

—En cas que el BBVA hagués absorbit el Sabadell per part del BBVA, el 70% del negoci bancari hauria estat en mans de només tres entitats. Hauria estat el grau de concentració més alt mai vist al panorama financer espanyol. Creu que això hauria redundat negativament en els usuaris de la banca?

—Sí, per moltes raons. Els bancs, a tot el món però particularment a Espanya, estan passant temps dificilíssims. Amb els tipus d’interès a zero que propugna el Banc Central Europeu, l’única forma de guanyar diners és per la via de les comissions. Això per no parlar de la venda de tot tipus de productes. Així doncs, han de buscar la manera de trobar fonts de benefici. Aleshores el perill, amb l’actual nivell de concentració, és que d’una forma explícita o implícita, hi haja un acord entres les poques entitats bancàries que queden per fixar unes comissions molt altes. Això encarirà l’ús dels bancs per als clients i per tant hi redundarà negativament.

—En termes globals, Catalunya surt ben parada d’aquest doble procés de concentració?

—No, no surt ben parada. Ara l’esperança és que el Sabadell passi a liderar la banca a Catalunya, però no és fàcil. Tant de bo se’n sortís.

—En una entrevista al diari ARAl’historiador Francesc Cabana es lamentava que la Generalitat no hagués tingut un paper més decisiu davant les diferents operacions bancàries a què hem assistit. Creu que la Generalitat hauria d’haver tingut un paper més actiu?

—La Generalitat, en l’actual context, té molt poc de marge de maniobra. Pel que diuen els diaris, la Generalitat ha estat absolutament al marge tant del procés de fusió de Bankia per part de CaixaBank com de l’absorció del Sabadell per part del BBVA. No ha estat consultada. Podria haver-hi fet alguna cosa? No ho sé pas. A més, és molt difícil que tingui possibilitat de revertir aquesta pèrdua de seus bancàries i per tant de capacitat de decidir.

—Quan CaixaBank va anunciar l’operació amb Bankia, el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, va ser informat pels directius de l’entitat. La Generalitat de Catalunya, per contra, se’n va assabentar per la premsa. Sembla significatiu, això...

—En tot cas, la seu oficial de CaixaBank és a València i per tant les autoritats valencianes tenen dret a supervisar les seues decisions. Per aquest motiu, entra dins d’una certa lògica que Ximo Puig fora informat.

—Anem a pams. La primera operació d’envergadura va ser l’absorció de Bankia per part de CaixaBank. Ha sigut una operació intel·ligent, des del seu punt de vista?

—Crec que les operacions tant de CaixaBank com de Sabadell eren les úniques solucions possibles de cara a evitar, en un futur pròxim, tenir números vermells. Hi ha una qüestió complexa de tipus comptable. Tant CaixaBank com BBVA absorbeixen bancs a un preu molt inferior al valor comptable. El valor comptable de Bankia o Sabadell és molt més elevat que el preu de les accions en el mercat. La Caixa ha comprat a un preu molt inferior al valor comptable i això significa que en el balanç de la Caixa apareixen un good-willnegatiu perquè incorporen actiu i passiu —per tant, el valor comptable— de Bankia al seu balanç i aquest valor comptable és força més alt del que han pagat. I això els permet tenir unes plusvàlues que podran utilitzar per enfortir el compte de resultats dels anys a venir. Si tenim en compte el perill de tenir resultats negatius de forma imminent en els comptes de la Caixa i el BBVA, aquestes operacions tenen tot el sentit del món. Gràcies a aquestes operacions, durant uns anys podran tirar mà d’aquestes reserves per tenir uns resultats comptables positius. Crec que totes dues operacions són defensives per fer front a aquesta situació de manca d’ingressos i fonts de benefici.

A més, aquestes operacions significaran la desaparició de molts llocs de treball. Les indemnitzacions que es pagaran seran molt elevades. Es calcula que CaixaBank pagarà per cada acomiadament una mitjana superior a 200.000 euros. Això són molts diners que recauran sobre el compte de resultats.

Davant la tempesta, alimentada per la pandèmia, cal capejar el temporal. No s’ha de perdre de vista que, en els pròxims mesos, hi haurà increments de la morositat importants. La pandèmia ha agreujat la situació i ha accelerat el procés, però açò hauria passat igualment. Calia apagar el foc com fos i s’ha fet com han pogut.

—Al seu parer, hi ha el risc que es diluïsca la catalanitat de CaixaBank, amb aquesta operació?

—Sí. No cal enganyar-se: la plaça financera important a Espanya és Madrid. L’absorció de Bankia per part de CaixaBank desplaça un poc més el poder financer a la capital espanyola. CaixaBank acabarà sent una entitat, no diré apàtrida, però sí espanyola, possiblement amb el centre de decisió a Madrid.

—Els termes d’aquesta absorció encara no estan del tot clars. Cedir la presidència, com sembla que es farà, a José Antonio Goirigolzarri, és una bona opció? En quina mesura el govern corporatiu pot definir l’esdevenir de l’entitat?

—Caldrà veure com acaba estructurant-se tot això, però de moment té tot l’aspecte que Goirigolzarri acabarà sent el president. I ell, que és un magnífic professional, allà on ha estat ha tingut un paper molt executiu. A Bankia ha manat molt i crec que ara a CaixaBank continuarà manant, encara que oficialment li treguin algunes funcions. D’altra banda, el conseller delegat serà el Gonzalo Gortázar, que ve del BBVA i que també és una persona amb una trajectòria més que contrastada.

Tots dos són professionals magnífics, però que no estan gaire preocupats per la influència regional de l’entitat. Els té igual operar ací que a Sevilla. Allò romàntic de les caixes de donar servei a un territori ha passat a la història. Amb l’absorció del Sabadell per BBVA, les decisions es prendran a Madrid. I, en el cas de CaixaBank ,els seus directius fa temps que passen més temps a Madrid que a Barcelona. Tot això tan romàntic d’estar al servei d’un territori es va diluir tan bon punt van desaparèixer les caixes.

—CaixaBank va decidir traslladar la seua seu social al País Valencià arran de l’1-O. Creu que caldria replantejar aquesta decisió i tornar la seu a Barcelona?

—Sí, però no estic del tot segur que estiguin disposats a fer-ho. Crec que no tenen cap pressa, perquè a CaixaBank ja li va bé donar aquesta imatge d’entitat amb sentit d’estat. I en tot cas, a partir d’ara la seu real serà a Madrid.

—El trencament de negociacions entre BBVA i Sabadell ha refredat l’eufòria sobre les operacions bancàries. Tot i això, creu que en un futur proper veurem més fusions i absorcions?

—Podria ser que el BBVA, veient que no ha reeixit aquesta operació, es busqui un altre soci entre els bancs petits. No oblidem que, després de vendre la seua filial nord-americana, disposa de diners en caixa que voldrà fer servir. Ara bé, l’única opció passaria per acostar-se a alguna de les entitats xicotetes que encara queden. Perquè el que no veig de cap manera viable és la fusió entre Santander, CaixaBank i BBVA. Encara que aquesta operació no haja arribat a rams de beneir, la concentració bancària a Espanya continuarà sent forta.

—El Santander, que durant molt de temps s’ha vantat de ser l’entitat més forta d’Espanya, ara ha quedat en segona posició. El veu protagonitzant alguna absorció d’alguna de les entitats?

—No, el Santander ha optat per la internacionalització i per enfortir-se en altres llocs. No té massa interès a seguir creixent en el mercat espanyol. Al Santander li va molt bé amb la seua estratègia internacional.

— Veu viable la supervivència d’entitats com Bankia, Kutxa...?

—Viables són si estan sanejades. Tindran dificultats, però han de saber trobar el seu nínxol de mercat i no moure-s’hi. Si volen començar a créixer i fer operacions importants, potser s’arriscaran massa. Si accepten que són bancs petits i que tenen una posició molt secundària, sobreviuran. Els correspon un paper discret.

—Els supervisors europeus aspiraven que en un futur més o menys immediat, a Europa, es produïren fusions transfrontereres. En quin termini pensa que podrem assistir-hi?

—Jo això ho veig molt verd. En la Comunitat Econòmica Europea no hi ha hagut pràcticament operacions transfrontereres i les poques que hi ha hagut no han acabat de funcionar, perquè tant les legislacions com les tradicions financeres són molt diferents. Recordo quan a Caixa Catalunya vam voler obrir unes oficines a França i ens vam trobar que tot era diferent. La cultura financera era tan diferent que no ens vam en sortir. Una altra prova la tens al Sabadell, on l’operació de compra d’un banc britànic sembla que tampoc no els ha eixit gens bé.

Dit això, qui sap si, en el futur, no veurem operacions transfrontereres importants. Ningú no hauria imaginat fa 10 o 12 anys que a Espanya acabaríem com hem acabat. El que està clar és que a nivell d’Espanya els nombre de jugadors s’ha reduït tant que es fa difícil imaginar noves operacions. Ja tenim tres grans jugadors.

—Aquesta darrera onada de fusions suposarà l’acomiadament de milers de treballadors. Com s’hauria de gestionar això?

—El Banc de Santander, sense protagonitzar cap fusió, ja ha dit que farà fora 2.000 treballadors. Anem a assistir a un volum de destrucció de treball i tancament d’oficines brutal.

Fa temps que a Espanya es veia que hi havia una hiperbancarització. Hi havia una oficina bancària en cada cantonada i això no era normal. Era evident que més tard o més prompte hi hauria una purga. El que passa és que la purga ha estat d’una intensitat que no imaginàvem.

—Vostè és una persona amb una llarga trajectòria, tant en l’àmbit personal com en l’àmbit professional. S’hi avé amb la banca digital?

—La banca digital acabarà substituint la banca tradicional, més que res perquè ens ho imposaran. És una mica desesperant haver-ho de fer tot telefònicament o digitalment. És un canvi que ha vingut per quedar-se. I, a més, només atenen fins a les 11 del matí. Això no té res a veure a com s’operava abans amb una atenció personalitzada a cada client. Imagino que ens hi anirem acostumant. Hi ha una pèrdua d’atenció al client brutal. Un èxit de les caixes a Espanya era que el personal tenia amb els clients un tracte molt millor que no en els bancs. Això era una arma competitiva. Però sembla que hem passat pàgina i que només interactuarem amb la pantalla. Què n’hem de fer! •