Queden dos anys i mig per a les eleccions autonòmiques de 2023 a Balears, si no hi ha avançament sobre la data prevista. Molt de temps. Tanmateix quelcom s’està movent a Mallorca en clau electoral de futur: el PI pot patir una mena d’OPA hostil contra l’espai i els vots que té. Si més no, a hores d’ara hi ha la possibilitat que aparegui un nou partit polític en l’àmbit del centrisme mallorquinista. Es tracta d’una operació que vol estructurar una confederació d’agrupacions independents locals de dreta, d’àmbit municipal, liderades per l’exsecretari general d’Unió Mallorquina (UM), Joan Monjo.
El PI s’enfronta així a la pitjor amenaça de la seu breu història. Va néixer el 2012 a partir de la fusió de la Lliga Regionalista —fundada per Jaume Font el 2011— i de Convergència per les Illes —creada el febrer de 2011 per, entre d’altres, Josep Melià. Aquests dos partits tenien orígens diferents, però competien per al mateix espai. La Lliga fou el resultat de la sortida del PP de grups crítics amb José Ramón Bauzá, liderats per Font. Pel seu costat, Convergència va substituir UM, quan, enmig dels escàndols de corrupció que afectaren el partit liderat durant vint anys per Maria Antònia Munar, la policia irrompé a les oficines del grup nacionalista de centre i les seves sigles, a tres mesos de les eleccions d’aquell any, quedaren irreparablement danyades. La competència entre la Lliga i Convergència va fer que s’anul·lessin mútuament en els comicis de maig de 2011, amb el resultat que no varen obtenir representació al Parlament cap de les dues candidatures. Els respectius dirigents aprengueren la lliçó i es fusionaren l’any següent per presentar-se al Parlament el 2015 sota les noves sigles, Proposta per les Illes, el PI. El nou partit va obtenir 3 escons. Al cap de quatre anys, altres tants. El problema fou que els dirigents esperaven l’any passat que la distribució general de diputats els afavorís i tinguessin la clau de la governabilitat. No va ser així. El PI quedà a l’oposició, on ara lluita per treure el cap entre el PP (14 diputats), el CDS (5) i Vox (3). Després dels comicis, les tensions internes no trigaren a aparèixer. Les tradicionals divergències entre els sectors de Font i Melià s’intensificaren força, fins al punt que, al febrer d’enguany, el president Font anuncià la seva dimissió. El congrés extraordinari celebrat el juny passat havia de solucionar la crisi per embocar cap a la futura cita electoral de 2023 amb tranquil·litat. Ni rastre d’assossec, però: quan manca tant de temps per a la cita ja ha de fer front a una potencial competència que li podria resultar letal.
L’operació en marxa
El líder de l’operació en marxa és, com s’ha dit, Joan Monjo. Es tracta d’un hàbil polític local, batlle del poble de Santa Margalida, on va néixer el 1956. Els que el coneixen asseguren que té una gran intel·ligència i que “és molt viu”. Els seus crítics sempre el relacionen amb àmbits obscurs de la política, però mai se li ha provat res irregular. Fou enginyer i desenvolupà la seva carrera professional a GESA (Gas y Electricidad, S.A.), l’empresa energètica mallorquina que, a partir de 1982, passà a ser controlada per l’INI (Instituto Nacional de Indústria) i, posteriorment, va ser adscrita a Endesa (Empresa Nacional de Electricidad, S.A.). Es va prejubilar d’Endesa i a partir d’aleshores es pogué dedicar en exclusiva al que sempre ha estat la seva gran passió: la política. De molt jove, ja participava en l’activitat municipal del seu poble. Assolí l’acte de regidor de l’Ajuntament de Santa Margalida per primer cop el 1983. Fins i tot, va crear la seva pròpia formació, un grup independent, amb la qual ha assolit la batllia en diverses ocasions, a través de pactes tant amb l’esquerra com amb la dreta locals. Va ser coaptat per Unió Mallorquina, partit en el qual arribà a ser, just abans de la seva desaparició, secretari general, sense abandonar el seu grup municipalista. No s’integrà a la Convergència de Josep Melià el 2011, sinó que s’estimà més centrar-se en la política local amb el seu partit independent. Pactà amb el PP el 2015 per assolir la batllia i el 2019 feu coalició preelectoral amb el PI i, després de les eleccions, pactà altre cop amb el PP, gràcies al qual manté actualment l’alcaldia.
Prou abans de les eleccions autonòmiques de 2019, intentà entrar en el PI, tal com ho havia fet abans a UM, però es trobà amb la negativa —segons les informacions recollides per aquest setmanari entre militants del partit— del president, Jaume Font, que no volia que s’incorporés mantenint el seu grup local, sinó que s’estimava més circumscriure l’acord a una coalició preelectoral entre les dues formacions en el poble de Santa Margalida, com així va passar finalment. Melià discrepava; considerava que el miler i mig llarg de vots que controlava Monjo —1.719 a les urnes locals l’any passat— podien ser interessants per al projecte autonòmic del PI. No hi hagué acord. Monjo acceptà el pacte local en forma de coalició entre les dues formacions, però no entrà a militar en el PI. No obstant, seguia amb les ganes de fer el salt a la política autonòmica. El PI pareixia l’opció natural per a tornar-ho provar, després de l’avortada etapa a UM. Però no el volgueren. Així que començà a rumiar la possibilitat de fer el seu propi partit d’àmbit insular. Per això, emperò, calia esperar a veure què passava a les eleccions autonòmiques de 2019. A les quals el PI es quedà clavat en els mateixos tres escons que havia assolit quatre anys abans i sense ser decisiu.
En els mesos posteriors als comicis, Monjo explicà a dirigents del PI que els resultats havien estat “dolents”, que aquest partit “no progressa” i que cal “cercar un altre camí” orgànic, és a dir, crear una “nova formació” política que sigui “centrista” i “regionalista”, no nacionalista, que substitueixi el PI. “M’ho ha explicat moltes vegades”, reconeix Josep Melià. Aquest membre de la direcció i fundador del partit, actual diputat del Parlament, és amic “des de fa temps” de Monjo, però no coincideix en l’anàlisi: “ell troba que el PI ja no serveix i arriba a aquesta conclusió a partir d’una anàlisi que jo crec que és equivocada; se centra en què no tenim el mateix poder que va tenir UM i això és cert, però oblida les circumstàncies, que no tenen res a veure: UM ocupava la posició central i amb els seus tres diputats podia desequilibrar, determinar que el Govern fos d’un color o d’un altre; el PI té la mateixa força, tres diputats, però no tenim la posició determinant, perquè ara hi ha molts més partits (amb representació per Mallorca, set) que abans (en el temps d’UM, quatre, quasi sempre), les coses són així com són”.
Font, que desconfiava força de Monjo, no ha volgut valorar públicament res al respecte d’aquesta operació en marxa que li disputa l’espai al PI. “Estic retirat i feliç, no vull entrar en això. A vegades llegesc coses, però, si et dic la veritat, les veig com a molt enfora, com si fes un segle que ho vaig deixar enrere”, explica.
L’operació de Monjo pretén unificar en una mena de federació una vintena d’agrupacions independents locals, de dretes o de centredreta. S’han celebrat reunions informals i, sobretot, s’han filtrat dades a la premsa local que fa un parell de mesos que en parla de forma recurrent. Fins i tot, es coneix el nom que segurament tendrà: Coalició per Mallorca.
Opcions electorals
Els experts en anàlisi electoral i demoscòpia consultats per aquest setmanari no donen cap opció a aquesta operació, si no fa coalició amb el PI. “És una cosa molt rara, perquè per si sola aquesta coalició de grups locals de dreta no pot obtenir un diputat, és impossible. Així que tot em fa pensar que estam davant la típica operació per fer-se valer —d’aquí l’ús de les filtracions periodístiques— per a després fer una coalició preelectoral amb el PI des d’una posició de més o menys força”, diu el politòleg Eli Gallardo.
L’obtenció d’un escó per Mallorca hauria costat a aquesta coalició el 2019 un mínim de 17.073 vots, que fou l’equivalent al 5% del conjunt de sufragis a la circumscripció mallorquina, el tall que cal assolir perquè per sota no s’entra en el repartiment de diputats. Pot semblar poc, però és molt a Mallorca. “No té cap opció d’arribar al 5%”, assevera també el sociòleg Antoni Tarabini, president de la Fundació Gadeso (Gabinet d’Estudis Socials), i afegeix que «es tracta d’una operació personalista de Monjo, amb interessos obscurs, sense cos teòric ni discurs polític més enllà de quatre frases fetes”.
Tant Monjo com altres impulsors de l’operació han contactat amb persones més o menys conegudes en l’àmbit polític mallorquí regionalista perquè se sumin al projecte. És el cas, entre d’altres, de Marc González, antic candidat a Palma d’Unió Mallorquina; Rafel Bosch, exconseller d’Educació en el Govern de José Ramón Bauzá;Joan Carles Verd, batlle de Sencelles amb el PI... El primer i tercer s’han sumat a l’operació, no així el segon. Algunes informacions de premsa han deixat entendre que algun d’aquests noms, o d’altres de perfil semblant, podrien encapçalar la futura coalició. Però “qui mourà els fils seguirà essent Monjo, d’això no hi ha cap dubte”, assevera Tarabini.
Quina és la intenció última? Presentar-se de bon de veres en solitari a les eleccions o fer una coalició prèvia a les eleccions amb el PI? “Si es presenta tota sola, aquesta coalició no obtendrà cap diputat, però evitarà que en tregui qualcun el PI. Les dues candidatures s’anul·laran l’una a l’altra”, afirma, rotund, el psicòleg social Gonzalo Adán, director de les empreses demoscòpiques Instituto Balear de Estudios Sociales —que fa enquestes a les Illes— i de Sociométrica —elabora sondatges a escala estatal—, i coautor de l’obra de dos volums El complejo comportamiento del voto en Baleares (Lleonard Muntaner Editor, 2013 i 2015). De la mateixa opinió són els altres dos experts en anàlisi electoral.
Fins i tot el dirigent del PI Josep Melià ho té clar, en la mateixa línia: “no tendria cap sentit que (l’operació de Monjo) es presentàs a les urnes contra nosaltres, seria fragmentar el mateix espai, dividir els vots i no serviria per a res”. Aleshores? Per a Gallardo “tot fa pinta que (Monjo) cerca un pacte” preelectoral amb el PI. “Això sí que podria tenir sentit”, afegeix Adán: “es tractaria de sumar aquesta operació al PI creant així una nova oferta regionalista, no nacionalista, a l’estil de Teruel Existe, que podria resultar molt interessant perquè, per una banda, els estudis demoscòpics mostren que hi ha prou vots potencials i, per una altra, està de moda això de grups locals sense gaire ideologia”. Tanmateix Melià no vol passar l’arada davant del bou: “primer hem d’esperar a veure què es concreta de l’operació, perquè no és tan fàcil crear un partit, i quan estigui creat aleshores serà el moment de parlar per evitar la competència” entre el PI i la nova formació, perquè, això sí que ho té clar, si competissin pel mateix espai i vots “seria un suïcidi per a tot dos”, conclou.