L'únic problema de The Crown és que es fa massa curta. Són massa pocs episodis per cada temporada: per tot el talent que hi ha al repartiment de la sèrie i per la quantitat de personatges i fets històrics que intenta abastar. Això s'ha notat especialment en la quarta temporada, en incorporar dues figures tan potents com Diana de Gal·les i Margaret Thatcher. Tenen un interès tan gran que han compartit protagonisme amb la reina, convertint una sèrie que fins ara girava al voltant d'una figura central en una sèrie de titularitat compartida. Podríem dir que la quarta temporada de The Crown ha tingut tres reines i que el repte era no perdre el focus de la veritable monarca. El guionista Peter Morgan ha optat per utilitzar les nouvingudes com a punts de referència per definir la protagonista, situant-la en un punt mig entre totes dues i creant un joc de miralls que comença quan van de caça a Balmoral. Això permet continuar treballant el personatge de la reina, que és evident que cada cop és més institució i menys persona. És un procés de transformació que va tenir un punt d'inflexió la temporada passada amb la catàstrofe d'Aberfan i que en l'actual ha continuat, però alhora ha tingut moments en què se l'ha mostrat compassiva, amb Michael Fagan o a l'entrega sobre la Commonwealth.
L'enfrontament entre la reina i la primera ministra respon precisament a la voluntat de la sèrie de mostrar que encara queda alguna cosa de la reina de les primeres temporades (i, de pas, ens sorprenen amb l'aparició sorpresa de Claire Foy). Aquest duel és un dels moments estel·lars de la temporada pel que fa a les interpretacions: Olivia Colman i Gillian Anderson són capaces d'expressar què pensen i senten els seus personatges amb una sola paraula. La interpretació d'Anderson en el paper de Thatcher no ha estat tan rigorosa en relació al personatge que retrata com és habitual a la sèrie. La meva sensació és que s'ha buscat expressament un retrat sinistre del personatge i l'actriu l'ha dotat de rigidesa, amb un rictus mortuori i una veu d'ultratomba que indiquen que el personatge és mort per dins, mentre que la reina encara conserva vida. Només hi ha un punt en el que han pres posicions oposades: el paper com a mares. Aquí sí que hem, vist una reina totalment imbuïda per la institució, forçant en Charles a complir amb la seva obligació i sentenciant la futura Lady Di, una fantàstica Emma Corrin, en el procés.
La relació entre la psicologia dels personatges i els fets històrics han encaixat a la perfecció. És habitual que The Crown connecti amb lògica elements que a la realitat potser no estan (de fet, en molts casos no ho sabem) relacionats. Però el cas és que funciona. Tant quan es tracten personatges històrics com quan s'expliquen històries petites. En última instància, la temporada s'ha quedat sense temps. Hauria volgut veure més de molts personatges, sobretot tenint en compte que la temporada vinent hi haurà relleu d'actors. I hauria volgut que el guió permetés al repartiment lluir-se més. Els actors han quedat una mica encorsetats per un excés de text en lloc de permetre espai per als silencis i pel talent d'intèrprets que poden dir molt amb una mirada o un gest. Malgrat tot, no cal posar-se perfeccionista amb una temporada rica en detalls, valenta en el retrat de la decadència de la monarquia i variada en la tria de fets històrics. Llàstima la sensació de brevetat, que s'ha accentuat sobretot amb el comiat de Margaret Thatcher, apressat. En aquest univers hi voldríem passar el màxim de temps possible.
The Crown
Creador: Peter Morgan
Repartiment: Olivia Colman, Gillian Anderson, Emma Corrin
Temporades: 4
Plataforma: Netflix