Blaumut, equilibristes sense xarxa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El nou disc dels Blaumut, continuació del reeixit El primer arbre del bosc (2015), Xavi de la Iglesia (veu i guitarres), Vassil Lambrinov (violí i programacions), Oriol Aymat (violoncel), Manuel Krapovickas (baix i contrabaix) i Manel Pedrós (percussions), apel·la al concepte d’equilibri existencial, l’esquifida línia que sosté les nostres vides.

Equilibri
BLAUMUT
Música Global, 2017
Pop de cambra

En l’àlbum, Blaumut ha vestit aquell Equilibri a través del to de les cançons, jugant a un estira-i-arronsa entre estats d’ànim, per evitar que un excés de nostàlgia o l’optimisme desfermat acaben dominant el conjunt. Aquesta tensió (ben resolta) és visible als textos del disc, molt elaborats, amb diverses capes i jocs metafòrics i simbòlics (“Quan l’aire cau / desplegues el balcó / descordes les onades”, canten en “Atlàntida”), que també deixen espai als materials narratius, a la capacitat de contar històries (“jo sóc el senyor que aguanta el paraigua mentre balleu”, diuen en “Vint-i-un botons”).

L’equilibri conceptual és indubtablement meritori, però el més sorprenent (i valuós) per a mi de la proposta continua sent la corfa musical, el joc de contrabalances, la capacitat de generar un pop de cambra elegant que els atorga segell a través de les cordes i que vesteix unes cançons radiables i immediates. Un do màgic per ser assequibles i distingits alhora. Familiars i diferents.

L’Equilibri produït per Parrot i Condal té com a novetat la introducció (amb mesura) d’elements electrònics, però és en els arranjaments simfònics i acústics, en el treball amb les veus i, sobretot amb les melodies, que la proposta es fa forta. Per moments, imbatible, com ara amb un inici de disc amb “Atlàntida”, “Houston”, “Quart de llum minvant”, “Equilibri” i “Chaplin”, a l’abast d’un grapat de privilegiats. Sumeu-hi com a encerts els textos de “Vint-i-un botons” i “La vida moderna dels déus” o l’emoció continguda en “Ara que tot va bé” (preciosisme sense banalitat: la marca Blaumut) o “Demà”. La delicadesa èpica i instrumental d’“El camí dels elefants” tanca un Equilibri admirable. L’obra d’uns equilibristes que no necessiten la xarxa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.