La República de l’Alt Karabakh no té ni 30 anys i és incert que en compleixi gaires més. Nascuda de les ruïnes de la Unió Soviètica, ara es desfà com la neu sota el sol de primavera.
El monestir en honor de sant Dadi (Dadivank, en armeni) té més de 800 anys i sembla esculpit a les muntanyes. Si algú vol escriure sobre l’Alt Karabakh avui, aquest és el millor lloc per on començar. Està bé poder-se aferrar a alguna cosa consistent.
El matí de dilluns d’aquesta setmana pràcticament no hi ha fidels al monestir. S’hi veuen, en canvi, uns altres visitants. A baix, a la carretera que ve d’Armènia passant per Stepanakert, hi ha un vehicle cuirassat rus; i a dalt, davant la porta del monestir, n’hi ha un altre. A més, damunt un camió descobert hi ha una tropa de periodistes russos passant fred. Un oficial de premsa els guia amb to rude.
El monestir de sant Dadi és un lloc especial: pel que fa a la religió, a la història de l’art i, darrerament, a la política. El president rus, Vladímir Putin, el va posar expressament sota la seva protecció. Dadivank la necessita, aquesta protecció. Es troba en un territori del qual el quasi-Estat de l’Alt Karabakh (anomenat República d’Artsakh), controlat per Armènia, s’ha de retirar. Posteriorment, aquí tornaran les tropes azerbaidjaneses.
Això és el que preveu l’acord d’alto el foc que ha signat la derrotada Armènia, després d’una reeixida gran ofensiva de l’Azerbaidjan i de la mediació russa. Molts armenis, doncs, s’han desplaçat a la zona per acomiadar-se entre llàgrimes del monestir, de la tomba de sant Dadi i també de l’abat.
El pare Hovhannes Hovhannesian, un home alt amb la barba blanca, és conegut per molts armenis. A final de setembre, quan va esclatar la guerra, es va fer fotografiar amb una creu a la mà dreta i un kalàixnikov a l’esquerra. El compte oficial de Twitter de la República d’Armènia va difondre la foto amb el text “Fe i poder!”. Representava la convicció en la victòria del bàndol armeni i el convenciment que aquella era, en cert sentit, una guerra santa. A Armènia el cristianisme no és només una religió, sinó la identitat nacional.
El pare Hovhannes es quedarà a Dadivank. Diu que el kalàixnikov de la foto no simbolitza agressió, sinó voluntat d’autodefensa. Però en la seva mentalitat hi estan molt arrelats el menyspreu, l’enemistat i la desconfiança.
“Els armenis som un poble de Déu. Tenim una actitud constructiva i fem coses bones. Els azerbaidjanesos tenen la gran temptació de tornar-ho a destrossar tot, això els produeix plaer”, afirma el sacerdot. El pare Hovhannes està agraït per la protecció de Putin. Però, segons ell, de fet hauria d’actuar com a potència protectora la cristiandat sencera. “Quant de temps es quedaran les tropes de pau? Cinc anys? Cinquanta? No ho sap ningú”.
Aquest és el problema central de què depèn tota la resta: s’ha acabat una guerra, hi ha en vigor un armistici i això és satisfactori, però l’status quo només el garanteix la forta presència de tropes russes. La missió està limitada de moment a cinc anys i es pot suprimir unilateralment. Si això passés, la resta de l’Alt Karabakh també tornaria a l’Azerbaidjan?
La carretera que passa per Dadivank és una de les dues úniques connexions que uneixen l’Alt Karabakh amb la pàtria, Armènia. Sense ella, la República d’Artsakh no pot subsistir. La república consisteix en un territori armeni autònom dins l’Azerbaidjan que cap al final de la Unió Soviètica es va declarar independent. Aquella illa aviat es va convertir de facto en una ampliació de la mare pàtria. Sorprenentment, la petita Armènia va tenir tant d’èxit en aquella guerra que va expulsar centenars de milers d’azerbaidjanesos de la zona i el 1994 va connectar l’illa amb el país.
La nova carretera que passa per Dadivank va ser inaugurada el 2017. Per a un país pobre com Armènia, aquella obra va ser un gran projecte, una inversió en el futur d’Artsakh. Però també representava la voluntat de no retornar aquells territoris conquerits entorn de l’illa de l’Alt Karabakh, com preveien les negociacions de pau des de començament dels noranta, sinó fomentar la seva economia, les seves infraestructures i el seu poblament.
Ara, després de perdre la guerra, aquestes àrees sí que s’han de retornar. La República d’Artsakh torna a ser una illa, la carretera de Dadivank queda de facto tallada i en part passa a estar sota control azerbaidjanès.
De la carretera, abans també en vivia Khanum Grigoryan, que tenia una botiga a Ekhegnut, prop de Dadivank, on venia jingaliov hats, el pa d’espècies tradicional. Ara cull les últimes patates al seu hort. Grigoryan abandonarà Ekhegnut, com tots els armenis, abans no torni a control azerbaidjanès, el 25 de novembre. Però no calarà foc a casa seva com ha fet altra gent. “Com podria fer una cosa així? Cremar el lloc on han nascut els meus nets?”.
La casa aviat és destruïda: quan Khanum i el seu marit, Volódia, no hi són, els roben mobles, roba de llit, el voladís i el forn tandur. En aquesta zona impera una mentalitat d’autoservei. El que no està clavat i ben clavat, algú s’ho emporta. Al bosc s’hi fa llenya sense planificació. Si no, tot s’ho queda l’enemic.
Quan Khanum i Volódia es van traslladar a Ekhegnut, a començament dels noranta, la situació va ser semblant, però just a l’inrevés. Les parets de la casa azerbaidjanesa on es van instal·lar i que més tard van ampliar estaven carbonitzades. Sempre han viscut amb la incertesa que el seu districte pogués caure altre cop en mans de l’Azerbaidjan. Quan la filla de Khanum va remodelar la casa, ella li va dir: “Per què ho fas? Els turcs acabaran venint igualment”. “Turcs”, així en diuen aquí dels azerbaidjanesos.
Per a Khanum aquesta és la segona expulsió. A final dels vuitanta va haver de fugir de Mingatxevir, a l’Azerbaidjan, quan va esclatar la violència contra els armenis locals. Forma part de la generació que parla àzeri amb fluïdesa. Aleshores no es va poder endur res. Aquesta vegada com a mínim han tingut temps per fer les maletes. I per plorar.
A Stepanakert, la capital de l’Alt Karabakh, hi torna a brotar la vida amb cautela. Moltes façanes estan danyades, no hi ha cap cafè obert, a l’hotel Armènia s’acumulen deixalles als passadissos plens de fum i el mercat està gairebé tot destruït. Al carrer es veuen sobretot homes amb uniforme. I tanmateix, es netegen els carrers. Cada vespre arriben autocars amb persones que retornen de la capital d’Armènia, Erevan.
L’alcalde, David Sargsyan, evita fer valoracions polítiques –ara mateix això és perillós a Armènia– que divideixin la societat. A Erevan molta gent titlla el primer ministre, Nikol Pashinyan, de traïdor perquè ha signat l’acord d’armistici. Sargsyan diu: “No és important quins territoris se cedeixen a qui. El que importa és quants habitants tornaran a l’Alt Karabakh”. La seva ciutat vivia del turisme, abans de la guerra. Ara costa d’imaginar que tornin els turistes.
Primer de tot s’han d’enterrar els morts o fins i tot cal identificar-los. Davant el dipòsit de cadàvers de la ciutat, al vespre hi ha uns homes uniformats que diuen que han portat 28 caiguts del poble de Karin Tak. “Primer, el 1915, els alemanys vau ajudar els turcs en el genocidi armeni, i ara torneu a aliar-vos amb Turquia”, crida un oficial begut, desesperat i enfurismat. La majoria dels caiguts de Karin Tak eren del seu comando, explica un altre.
Aquesta és la versió general aquí: que no hi ha hagut una guerra amb l’Azerbaidjan, sinó amb la gran Turquia, i no pas per un tros de terra, sinó per l’existència del poble armeni.
Encara hi ha centenars de caiguts per identificar. La magnitud de les pèrdues armènies no va veure’s fins després de l’armistici. En comptes de prop de 1.300, les baixes de sobte ascendien a uns 2.300 caiguts. La direcció de l’exèrcit i el govern havien cregut que guanyarien fins a l’últim moment. Justament això fa que sigui tan dur acceptar la derrota.
“Per a mi la guerra va acabar tan sobtadament com havia començat. A les dues de la nit van dir: atureu els atacs. Si podia acabar tan de pressa, per què va durar tant?”, pregunta l’artiller Armen Khachatryan, que està destacat a mitja hora de Stepanakert.
Khachatryan va néixer el 1992, moment en què era el seu pare qui lluitava al front. La seva filla va néixer el 2016, quan ell combatia contra l’Azerbaidjan. Ell es vol quedar a Stepanakert i parla sense odi dels azerbaidjanesos. Però diu: si les tropes de pau russes es retiren d’aquí a cinc anys, “aquell serà l’últim dia” de l’Alt Karabakh.
Pertot arreu es troben tropes de pau russes. Però enlloc la presència russa és tan important com a la vella carretera que porta de Stepanakert a Armènia passant per Latxin. Aquesta és l’única connexió que queda després que tallessin la nova carretera que passa per Dadivank. I, quant a la política de seguretat, és un malson per al bàndol armeni.
Perquè a les muntanyes situades sobre Stepanakert hi ha la ciutat de Shusha –o Shushi, en armeni–, on s’ha decidit la guerra. Shusha és la porta d’entrada a l’Alt Karabakh, i ara la clau la té Bakú. A començament de novembre, les tropes azerbaidjaneses van recuperar la ciutat després d’una sèrie de combats amb moltes baixes i així van aconseguir el control de la carretera. Poc després es va produir l’armistici. Si haguéssim seguit lluitant, també hauríem perdut Stepanakert, va explicar el primer ministre armeni.
Per a l’Azerbaidjan allò va suposar també una satisfacció simbòlica. Shusha és la capital històrica del territori i, quan va caure la Unió Soviètica, estava poblada quasi exclusivament per azerbaidjanesos.
Des de Stepanakert la carretera s’enfila en direcció a Armènia fent revolts i després passa just pel costat de Shusha. Des de dilluns torna a estar oberta, assegurada amb controls russos. Damunt la muntanya hi ha una boira densa. Els cadàvers que vorejaven les cunetes han estat retirats; la majoria, si més no. Un cos esquinçat sense cap ni abdomen apareix d’entremig de la boira; després jaquetes, cascos abonyegats i un cartró de loteria fet malbé pel vent.
El segon punt de control rus està situat just a tocar del nou rètol de la localitat. Hi oneja una bandera de l’Azerbaidjan i just al costat una de turca, més petita: una manera d’agrair a Turquia l’ajuda enèrgica per reconquerir el territori. Només una prima tanca de metall separa la carretera del territori controlat per l’Azerbaidjan. Al costat d’una porta hi ha soldats azerbaidjanesos. No els costaria gens tallar la carretera.
Tanmateix, l’acord d’alto el foc estableix un ample corredor de cinc quilòmetres a dreta i esquerra de la carretera que no està sota control azerbaidjanès. Per a Shusha això significa que la carretera s’ha de traslladar: una feina laboriosa.
I per al poble de Latxin –en armeni, Berdzor–, que dona nom a tot el corredor, això tampoc no significa res de bo. Si bé a Latxin també hi patrullen tropes de pau, totes les botigues menys una estan tancades; ara estan buidant un supermercat modern. Aquí ningú ja no se sent segur, diuen els treballadors.
Les botigues estan tancades perquè poc abans de l’alto el foc la ciutat va ser bombardejada, diu David Davtyan, director de l’oficina del cap del districte. Ell té l’esperança que els habitants tornin.
Però el districte de Kashatakh, administrat per Davtyan, no continuarà sent com abans. Només 3.000 dels seus habitants viuran al futur corredor, a Latxin i en dos poblacions més. Els altres 9.000 hauran de buscar-se una altra pàtria, ja que l’1 de desembre la resta del districte se cedirà a l’Azerbaidjan. “Només ens han ajudat Rússia i França. La resta del món calla”, diu Davtyan melancònicament.
Passat Latxin, on acaba el corredor i comença Armènia, hi ha una llarga columna de tecnologia militar, des d’obusos fins a camions. L’exèrcit rus demostra aquí, igual que a tot l’Alt Karabakh, la rapidesa amb què pot desplegar la seva potència. 1960 homes, 90 vehicles cuirassats i 380 vehicles convencionals formen la missió de pau. Es pot estar agraït a Moscou que amb la seva presència hagi posat fi al conflicte. Però tot això només val per a cinc anys. I després, què?
Ara sembla que la República d’Artsakh és com un fruit madur que l’Azerbaidjan pot collir quan se li presenti l’ocasió. El fet que això passi o no, o que l’alto el foc es converteixi en una pau duradora per a totes dues parts, està tan envoltat de boira com la mateixa carretera.
Traducció d'Arnau Figueras