Ja som a Garcia. És un poble petit, discret, que la carretera C-12, batejada com l’Eix de l’Ebre, esquiva. Viu apartat del riu; no gaire lluny, però. Té un pas de barca, un dels tres que encara perviuen. Podem assegurar que és el menys aprofitat, motiu pel qual funciona sense un horari fix.
Garcia és la connexió natural, geogràfica, del Priorat i la serra del Montsant amb la vall de l’Ebre, però també comercial: ha estat porta d’eixida de la producció de vi i d’oli d’aquestes muntanyes. Ho testimonia una crònica publicada a Nueva Iberia el 1868: “García es otra población ribereña que dista 5 kilómetros de Mora, y en ella se embarcan gran número de pipas de excelente vino del Priorato...”.
Al segle XII, pertangué al valiat de Siurana. Precisament, el riu del mateix nom desemboca a l’Ebre, a pocs minuts del poble. Aquest, l’explorarem en un capítol posterior.
Des de Garcia cap a Móra d’Ebre i Móra la Nova, la geografia s’eixampla. Vora riu, dominen els fruiters; el conreu de secà —olivera i ametler— cobreix la segona línia. La muntanya s’alça al fons. La serra de Tivissa i les serres de Pàndols i Cavalls clouen equilibradament aquest paisatge.
Móra d’Ebre és capital d’aquesta comarca, la Ribera d’Ebre, i com a tal centralitza serveis administratius i sanitaris. El pont d’arcades —successor de l’antic pont de ferro, destruït durant la Batalla de l’Ebre— i el passeig de l’Ebre conformen avui els dos símbols de la vila. És per mitjà d’aquests que la població manté connexió directa amb el riu. La plaça de Baix, de planta rectangular i des d’on arrenca el citat passeig, s’obre a l’Ebre per un dels seus costats. Aquest espai, que alberga el consistori, ha estat testimoni dels principals esdeveniments succeïts al poble, per ser pas obligat d’accés al castell: va viure el setge exercit pels templers i Montcada d’Ascó al segle XIV; l’arquebisbe de Tarragona, Pedro de Urrea, s’hi atansà per a defensar Catalunya contra el controvertit Joan II el juny de 1462, i la riuada de 1787 la negà, provocant-hi l’ensorrament de 104 cases i la mort de nou veïns. Més indulgent fou la del 1907, que també la cobrí amb les seues aigües. I abans de la construcció del pont el 1943, per aquest espai s’accedia a Móra d’Ebre, mitjançant un pas de barca.
Des de la plaça de Baix, passegeu aigües amunt en direcció al Club Nàutic; el front fluvial estén una filera de cases de dues o tres plantes d’una certa antiguitat que denoten que ens trobem als afores del nucli històric. Al final del passeig, el Club Nàutic i l’Aubareda, un espai refrescant vora riu per als dies de calor, clouen el poble. Ací arrenca el camí de les Sínies, que podreu seguir fins a l’embarcador del pas de barca de Garcia. La passejada s’ho mereix.
El castell és de visita obligada, per situació i història. D’origen islàmic, ja apareix en documents del segle XI, el 1153 va ser conquerit per Ramon Berenguer IV i per ell han transcorregut els principals episodis de la història. Amb el pas dels segles, ha patit múltiples modificacions, fortificacions i ampliacions. Arran de les Guerres Carlines va quedar força malmès, però la Guerra Civil va sentenciar-lo a la ruïna definitiva fins als anys vuitanta del segle passat, quan van iniciar-se’n les tasques de restauració, impulsades per l’associació Amics del Castell. La fortificació ocupa un espai estratègic de control del riu, al qual s’aboca des d’una talaia, a més de trenta metres per sobre de les aigües.
Abans d’abandonar el poble, els carrerons irregulars que conformen el nucli antic esperen la visita del viatger. Hi perviu, encara, l’ambient del passat medieval de la vila, que s’anima quan el mes d’agost se celebra la Festa del Riu: entre les múltiples activitats, les regates de muletes, embarcacions tradicionals del l’Ebre, n’han esdevingut la principal atracció.
Si travessem l’Ebre pel pont de les arcades, arribarem tot seguit a Móra la Nova. La població és veïna de la capital comarcal i, tal com ho delata el topònim, és de recent creació. Els Masos de Móra, l’històric disseminat que conforma el nucli fundacional de Móra la Nova, van segregar-se el 1830 i han esdevingut amb les dècades un nus de comunicacions de dos eixos viaris de primer ordre: el que vora l’Ebre uneix Lleida amb Tortosa, i el que enllaça amb el corredor mediterrani a través de les muntanyes de Tivissa i Vandellòs. És, també, a Móra la Nova on la companyia ferroviària va ubicar l’estació. El fet va propiciar un creixement demogràfic evident, quan la població s’allunyà de l’agricultura per centrar-se en la indústria, fins que, a les darreries del segle XX, l’activitat agrícola de regadiu tornaria a experimentar un repunt.
El nostre viatge continua aigües avall. La contemplació dicta evitar la via ràpida. Desfem, doncs, el camí per a dirigir-nos a Benissanet i Miravet. L’Ebre ens guia per la plana fèrtil: la fruita dolça de pinyol n’entapissa la riba dreta. Ens hi endinsarem. Però això serà matèria per al capítol següent.
MEQUINENSA EN LA MEMÒRIA
“Caminava sense ensopegar una ànima, abaltit pel silenci feixuc. La memòria poblava inevitablement les runes, alçava de nou les cases caigudes, traçava carrers, reconstruïa places, retornava gent, però el vell Nelson s’adonava que el record no li responia amb precisió. Tanta runa acabava per confondre’l. La vila que reedificava amb el pensament no era la d’abans. Congregava famílies en llocs erronis, es descaminava a causa de munts de totxos, bigues trencades, marcs estellats de portes i finestres, ferros de balcons o galeries. Trabucava numeracions de cases i rètols d’establiments: feia una sastreria d’una botiga d’ultramarins, una barberia d’un celler; transformava l’obrador d’un cistellaire en una oficina bancària o enquibia els trulls de la vella almàssera del carrer del Timó dins la tenda de roba de la Pujada del castell. Tant o més que la ubicació dels edificis, li costava fer reviure i encaixar els sorolls (cant de galls, martelleig de ferrers, campanades, rodar de carros, pas de cavalleries, motors de tractors i de camions del carbó, xivarri de navegants als molls, bullícia del mercat, barrinades de les mines) que componien antany la remor habitual dividida per la sirena del migdia, callada així mateix feia molts mesos. No els sentiria mai més. La mancança li donava la mesura d’un desastre el començament del qual i la seva magnitud havien agafat la vila de sorpresa.”
* *
“Els primers rumors provocaren un cert enrenou —recordava el vell, aturat sobre les runes del carrer de la Muralla— però ningú no els va prendre gaire seriosament: una tronada d’estiu sense conseqüències. Se’n parlaria uns mesos, com se n’havia parlat antany altres vegades, hi hauria una mica de soroll i el terrabastall tornaria a esmorteir-se fins a la propera revifalla. Tanmateix, aquell cop la predicció va resultar falsa. Els rumors es feien insistents, els diaris començaren a parlar-ne, la inquietud va créixer i, davant l’estupefacció de tothom, un dia dels carnavals del 1957, enmig de l’eufòria de balls i cercaviles, començà la invasió.
Els camions carregats de gent forastera arribaren per la carretera de Lleida, els motors potents silenciaren l’aldarull festiu i moltes cares van esglaiar-se darrere les màscares. Els vehicles no s’aturaren a la població; van seguir un parell de quilòmetres Ebre amunt pel camí del Riber però el seu pas havia deixat un rastre d’inquietud. Les màscares van dispersar-se i la negror humitosa que succeí a un dia de boires denses en què els cargols malencònics dels vaixells havien sonat sense parar, barrejats amb els crits de les gavines enllà de les aigües fumoses dels molls, fou la primera de les nits d’angoixa que havien de jalonar el futur de la vila.
Arribaren camions durant dies i dies; el mur de l’Ebre vibrava al seu pas. El temps dels rumors havia acabat: anaven a tallar l’Ebre amb dos pantans enormes. Un d’ells, riu amunt, a poca distància de la vila; l’altre aigües avall, a Riba-roja. El segon havia de colgar Faió i la vila sota les aigües.”
* *
“Recordava el desastre: màquines i gent entraven a les finques sense permís; els topògrafs s’escampaven pel terme amb els seus aparells, mesuraven cotes i alçaven plans; els obrers muntaven barraques prefabricades de fusta on entaforar-se a les vores de l’Ebre mentre la població intentava defensar-se de l’agressió brutal, calculada per crear el desànim i evitar qualsevol intent de resistència.”
Jesús Moncada
Camí de sirga
Barcelona, 2004. Edicions 62