Si des de Flix heu travessat el riu pel pas de barca, arribareu a Vinebre per un camí rural que recorre el marge esquerre. La via, estreta però completament asfaltada, lliura perspectives tranquil·les de l’Ebre que podreu completar atansant-vos a l’embarcador de Vinebre, successor d’un anterior d’origen fenici.
En arribar a l’alçada d’Ascó, la central nuclear irromp amb força. La seua xemeneia, severa, freda, trenca el paisatge i les proporcions de la modesta arquitectura agrària local. S’eleva amb autoritat i col·lapsa un entorn en equilibri, compost d’aigua, camps, boscos de ribera, alguna illa i poca cosa més.
Obvieu la central nuclear, instal·lada a l’entrada del poble des de mitjan anys vuitanta, perquè Ascó posseeix altres encants. La moreria en conforma el nucli antic: un entramat de carrers estrets i ombrívols, costeruts alguns d’ells, recorden que la vila fou una plaça important en època musulmana, fins que la reconquesta cristiana va atorgar a l’Orde del Temple tots els privilegis sobre la població, incloent-hi, òbviament, el castell.
Inevitablement, la Batalla de l’Ebre també va deixar-hi petjada. El 2005, es va descobrir un campament militar de l’exèrcit republicà, ubicat al vessant septentrional de la serra de la Fatarella i distribuït en quatre terrasses. Es tracta de l’espai on romangué el 15è Cos de l’Exèrcit de l’Ebre. El campament, que va arribar a acollir 5.000 homes, disposa de refugis antiaeris excavats a la roca i cambres per als comandaments. Sembla que el lloc va fer funcions de centre d’instrucció, de distribució de queviures i de munició, així com d’evacuació de ferits. Tot plegat, un dels punts neuràlgics de l’episodi més cruent de la contesa.
En aquest escenari, el búnquer dels Reguers, situat a la partida dels Reguers, encara al terme d’Ascó, formà part de la línia defensiva de l’exèrcit franquista, l’anomenada Línea fortificada de la Cabeza de Puente Riba-roja-Flix-Ascó, la qual tenia com a finalitat defensar la via del ferrocarril i controlar la zona propera al riu en cas d’una possible ofensiva republicana. El búnquer caigué en mans republicanes i s’hi mantingué gairebé durant tot el temps que durà la Batalla de l’Ebre. Avui, campament i búnquer han estat museïtzats i formen part de la xarxa d’Espais de la Batalla de l’Ebre.
Si ens mantenim en el camí que ens ha dut fins al búnquer, arribarem al Pas de l’Ase. L’Ebre, malgrat la seua amplitud, és constret per algunes estretors. Una de les més emblemàtiques és la que ara ens ocupa; l’altra, el pas de Barrufemes, de la qual ja parlarem més endavant. El Pas de l’Ase ha dificultat històricament el trànsit pedestre entre Ascó i Garcia. El camí de muntanya salva les parets i proporciona una perspectiva aèria del riu. Es tracta d’una excursió idònia per al caminant habitual, no tant per l’exigència física sinó per l’abundància de pedra sota els nostres peus. Pel de Barrufemes com pel de l’Ase passa el sender de gran recorregut GR-99, que permet recórrer l’Ebre de cap a cap.
No estarà de més, tampoc, descobrir el riu des de dins. L’experiència la viureu en un viatge amb barca. És per això que es va rehabilitar el llaüt Lo Roget, una embarcació tradicional de les que han solcat des de fa segles aquestes aigües i a la qual se li han atribuït, ara, funcions turístiques. Amb una capacitat per a 53 passatgers, Lo Roget fa els trajectes entre Ascó i Móra d’Ebre, i entre Ascó i Miravet.