L’Ebre. El riu agredit. En majúscules. El riu de la lluita i de la desfeta, de la reivindicació i de la victòria, el riu que ha patit, i que pateix, agressions en forma de pantans, centrals hidroelèctriques, nuclears, vessaments químics. L’Ebre és l’emblema d’una nova cultura de l’aigua, símbol d’una esperança col·lectiva, expressada amb una canonada obturada per un llaç; és el crit enfront d’un pla hidrològic nacional i el seu corresponent transvasament, aturat en inaugurar aquest segle.
El destí i la realitat de l’Ebre es troben sota les seues aigües i no es poden copsar a fons, si no s’ha fet una incursió en l’obra de Jesús Moncada, fill de Mequinensa. L’emblemàtica novel·la Camí de sirga dibuixa un escenari envaït per una irreversible i irreparable destrucció. Pura imatge de la desolació d’un riu i de la cultura secular que porta associada, enfront de la depredació d’una política hidràulica sense escrúpols de mitjan segle XX. L’Ebre va esdevenir llavors el riu espoliat, segrestat per tres pantans —Mequinensa, Riba-roja i Flix—, que negaren en pocs anys una realitat riberenca, sembrant l’abandonament i l’exili d’una vida secular a pobles de nova planta, asèptics, sense relat ni memòria. Moncada rescata de l’oblit aquest episodi. És la seua escriptura, directa i punyent, el que basteix la Mequinensa que agonitza, epicentre del seu Camí de sirga, també punt d’inici del nostre viatge.
Una part del poble original es troba avui sota les aigües del pantà. És en honor al poble, o per trobar-se en el seu terme municipal, que les autoritats franquistes van batejar l’embassament, cínicament i com era costum, amb el nom del lloc. Homenatge a la destrucció. El mateix succeí amb Riba-roja d’Ebre i Flix, aigües avall —als quals ja arribarem—, i en tants altres casos similars.
A Mequinensa, la vida transcorre per carrers construïts artificialment i a correcuita. El seu urbanisme és el del desastre, del tot desconnectat del pols de la vida local: els carrers rectilinis ho expressen metafòricament, amb rotunditat. Lluny de la simbiosi, imposen un autisme calculat i replicable.
No obstant això, Mequinensa mereix una parada. Les raons són diverses. La primera i principal és la seua gent, símbol de la resistència enfront del desarrelament. Homenatge efímer, doncs, i del tot discret a un poble les arrels del qual perviuen sota les aigües de l’Ebre. No dubteu a fer una passejada pels espais de la memòria, pel Poble Vell, que el consistori ha museïtzat amb una ruta literària dedicada a Jesús Moncada.
Mequinensa es debaté, fins al darrer terç del segle passat, entre l’agricultura i la mineria. L’extracció carbonífera va ocupar un espai preferent a Camí de sirga. Font de subsistència, vertebradora de l’economia local i motiu del tràfec de llaüts amunt i avall pel riu, és avui objecte de contemplació al Museu de la Mina.
La ubicació estratègica és l’altre gran atractiu del municipi. Enfileu-vos al seu castell, una plaça forta ocupada des de temps dels ibers, per a contemplar l’espectacle natural de l’aiguabarreig: la confluència de les aigües del Cinca, el Segre i l’Ebre. Per a ser exactes, el Cinca aporta la seua aigua al Segre, al municipi veí de la Granja d’Escarp, i aquest, al seu torn, enriqueix l’Ebre, ara sí, a Mequinensa. En qualsevol cas, es tracta d’una de les principals confluències fluvials d’Europa, la qual ostenta un interès ecològic gens menyspreable. Aquest paisatge fluvial es compon d’aigua abundant, una làmina saltada d’illes i boscos de ribera, de platges ací i allà, i de galatxos i braços del riu. És també espai de confluència d’ambients: s’hi donen cita l’aridesa de les terres d’interior, amb els desèrtics Monegres com a emblema, i una flora mediterrània que es nodreix de la marinada que remunta la vall de l’Ebre.
A aquest context, com és d’esperar, correspon una fauna variada, capitanejada pels animals de ploma, que hi han trobat recer i repòs en el seu viatge migratori, i espai de nidificació. La singularitat del lloc fa que convisquen diversitat d’espècies característiques d’ambients esteparis i mediterranis. El sisó comú, la ganga eurasiàtica o el gaig blau comú comparteixen la geografia amb la garsa comuna, el martinet menut i el bernat pescaire. Els rapinyaires, per la seua banda, fan niu als penya-segats que voregen les aigües, dits també escarps. És per tot això que l’aiguabarreig de Mequinensa va ser declarat zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA), amb una extensió total de més de 36.000 hectàrees.
En temes faunístics, encara, l’aiguabarreig es veu amenaçat per espècies al·lòctones invasores. La introducció del silur i del black bass, o perca americana, de qüestionable bellesa però d’alta consideració en el ram de la pesca esportiva, ha convertit el lloc en zona d’interès internacional per als amants de la canya. El silur s’hi va introduir el 1974, mentre que la perca americana arribà a Catalunya una mica abans, als anys seixanta del segle passat. Tant l’un com l’altre han esdevingut una plaga i el seu caràcter depredador ha posat en perill la supervivència d’espècies autòctones.
ELS MEANDRES DE RIBA-ROJA I FLIX
De camí a Riba-roja d’Ebre, l’orografia accidentada obliga a allunyar-se del riu. La carretera s’eleva per un marge o l’altre, esquivant els accidents geogràfics i la munió de barrancs que desguassen a l’Ebre. Agafarem la que mena a Fabara, per a girar posteriorment en direcció a Faió, que presideix la confluència del riu Matarranya amb l’Ebre. Donada l’aridesa circumdant, l’activitat agrícola es decanta raonablement pel conreu de secà: ametler i olivera, principalment. Faió té un museu dedicat a la Batalla de l’Ebre, perquè va ser aquest un dels punts cabdals on l’exèrcit franquista va establir una línia de resistència.
Continueu en direcció a la Pobla de Massaluca. La carretera ascendeix, es regira amb revolts tancats sotmesa als capricis d’aquesta terra. Aviat una cruïlla fa penetrar el viatger en una altra dimensió: l’estretor de la calçada i el seu recargolament inviten a una conducció lenta i contemplativa. El fil d’asfalt davalla, ara, amb mil i un revolts fins a la vora de l’Ebre, ben a prop de la presa de Riba-roja, a l’anomenat pla de Pinyeres. Si no teniu pressa, caldrà que agafeu, a mitja baixada, el camí que mena a l’ermita de Santa Magdalena de Berrús. La marrada no supera els dos-cents metres i la panoràmica que depara aquest punt és excepcional.
Riba-roja d’Ebre és porta d’entrada a la comarca de la Ribera d’Ebre i el primer poble de Catalunya. El poble s’alça a l’inici d’un meandre perfecte, com ho farà posteriorment Flix. Riba-roja va ser plaça forta medieval en la lluita contra els sarraïns. Els templers hi van alçar un castell, del qual avui queda ben poca cosa. Als seus peus, el nucli antic.
Els mateixos templers construïren una primerenca església parroquial de Sant Bartomeu, sobre la qual l’Orde de l’Hospital en bastiria l’actual, d’estil barroc, datada de final de segle XVIII i amb la creu de Malta presidint la façana.
Cap a Flix, podríeu continuar per la carretera principal, la T-741, la més evident i sense cap encant. Però creuarem a la riba esquerra pel pont de la Barca, a l’entrada del poble aigües amunt, per copsar la bellesa del paisatge ebrenc. El camí ral de Maials, eixamplat i amb dimensions de carreterot, no triga a tornar a la seua estretor original. Es manté paral·lel a l’Ebre, oferint, ara sí i ara també, perspectives insòlites dels meandres de Riba-roja i Flix. Hi ha qui apunta, per cert, que la contorsió que dibuixa el riu on s’ubica la segona població n’hauria inspirat el topònim: flexus designa, precisament, el gest en qüestió. I no es d’estranyar: aquest és el meandre més impactant que posseeix el riu, almenys en terres catalanes.
Tornem al camí. L’asfalt es torna terra; alguns senyals indiquen que seguim el camí natural de l’Ebre. Anem bé, doncs. El mas de les Cigonyes, a tocar de l’aigua, concentra un punt d’observació faunística, i és ací on es duu a terme un projecte de reintroducció de la cigonya blanca a les Terres de l’Ebre i en concret a la Reserva Natural de Sebes. Com a homenatge a aquesta espècie, a Flix té lloc cada mes de maig la Festa de les Cigonyes, que el 2019 celebrà els disset anys del primer alliberament i les dues dècades d’existència de la Reserva Natural.
Al llarg del camí cap a Flix, encara de terra, i abans d’assolir el Mas del Director, centre d’informació i seu de la Reserva Natural de Sebes, caldrà que feu parada al mas de Pitoia. Aquest ha estat convertit en Centre d’Interpretació del Camí de Sirga: hi descobrireu les tradicions, oficis i maneres de viure dels anomenats “hòmens de riu”.
La Reserva Natural de Sebes mereix una passejada. Es tracta d’un dels espais naturals més importants de les Terres de l’Ebre, amb una superfície de més de 250 hectàrees. La rica diversitat d’hàbitats reuneix zones d’aigües lliures, aiguamolls, boscos de ribera, illes fluvials i galatxos. Va ser el 1993 quan es van iniciar actuacions de conservació en què van participar el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Flix i el Grup de Natura Freixe. En l’actualitat, un seguit d’infraestructures, com la passera del canyissar, l’observatori de la llacuna, l’observatori de la vall de Sant Joan, o l’observatori de les Cigonyes i l’observatori de Lo Galatxo permeten descobrir aquest espai accessible per a tots els públics.
No obstant, tota moneda té una cara i una creu. I Flix no se n’ha salvat: en contrast amb la citada riquesa natural, la planta química d’Ercros, l’antiga Erquimia, va fabricar durant 118 anys clor a la vora de l’Ebre, amb tecnologia de mercuri. El 2017, es veié obligada al tancament, en compliment de la Directiva d’emissions industrials de 2010 i arran d’una decisió de la Comissió Europea. No obstant això, Ercros ha deixat a Flix una important factura de contaminació que encara cueja i a la qual cal afegir una titànica operació de descontaminació de la zona, mitjançant l’extracció dels llots tòxics del fons de l’embassament i l’aïllament de les aigües més contaminades. Els nivells excessius de metalls pesants i de compostos organoclorats són altament nocius per a la salut humana i, com l’espasa de Dàmocles, pesen sobre aquesta població.
Sortosament, Flix manté viva la memòria d’un passat previ al desastre ambiental. El seu ric patrimoni recorda que la vila, per la seua situació estratègica, ha estat històricament cobejada per uns i altres com a punt de control sobre el riu. Des del segle XV i fins al Decret de Nova Planta, el poble va pertànyer a una Barcelona interessada en el tràfic de gra cap a la capital i en la possibilitat d’evitar els impostos que gravava sobre les mercaderies la vila de Tortosa. Prova d’això és l’escut de Barcelona que presideix l’anomenada porta d’Ascó, ubicada a la façana de l’Ajuntament Vell.
A mitjan segle XIX, la Reial Companyia de Canalització de l’Ebre, una empresa la finalitat de la qual era convertir l’Ebre en via de navegació i connectar Aragó amb l’exterior a través del Mediterrani, va construir-hi una resclosa, una de les tantes projectades per l’empresa entre Saragossa i la part baixa del riu. L’obra havia de permetre el pas d’embarcacions de vapor de deu metres d’amplada i cinquanta de longitud, per la qual cosa la distància entre ambdós accessos superava els seixanta tres metres. La resclosa va restar en funcionament fins al 1948, quan va inaugurar-se la central hidroelèctrica. La resclosa del 1858 seria finalment abandonada en favor del nou canal de navegació, que s’incloïa en el projecte de la presa projectada pel règim franquista.
El pantà de Flix hauria de capgirar la relació secular que mantenia la població amb l’Ebre: a través de la presa se’n connectaven les dues ribes, posant fi així al pas de barca, ubicat a l’anomenat Riu de Dalt, l’assut medieval quedaria oblidat sota les aigües. Per la seua part, el conjunt hidràulic associat a aquesta obra, que es resumia en un molí fariner, una impressionant sínia de dotze metres d’alçària i un aqüeducte per a reg, havia estat destruït o malmès amb anterioritat, quan el 1897 es va construir una central elèctrica destinada a la citada fabricació de productes derivats del clor.
En matèria de navegació, altres projectes anteriors no van arribar a triomfar, però van representar la demostració, al seu torn, de la permanent voluntat d’aprofitar l’Ebre com a eix de comunicació. Un d’aquests va ser la resclosa, projectada el 1748, que havia d’ubicar-se a la vora del molí i l’assut medievals, i hauria de permetre les embarcacions de salvar aquesta última.
Caldrà enfilar-vos al castell, erigit per a protegir el pas de barca del Riu de Dalt i controlar la navegació fluvial. Els orígens de l’edifici són ben incerts: alguns investigadors apunten, sense gaire fonament, a temps dels romans. En qualsevol cas, sembla que ja aparegué citat en documents del segle XII, i el nou edifici data, això sí, dels temps de les Guerres Carlines. No cal dir, però, que la situació estratègica, com va ser-ho també la dels castells de Miravet i Mequinensa, li atorgà un evident protagonisme durant els conflictes bèl·lics més sonats: la guerra dels Segadors i la de Successió. Avui, la contemplació del paisatge representa, des d’aquesta pacífica talaia, un plaer per a la retina del viatger.
També mereixen una visita els espais de la memòria de la Guerra Civil: el refugi antiaeri, situat al carrer de Sant Josep, és un dels deu que va construir el consistori, ja que la vila va ser fortament castigada durant la Batalla de l’Ebre, a causa del seu privilegiat emplaçament i de l’existència de la indústria química. I el castell, una exposició permanent rememora les últimes hores i la retirada de l’exèrcit republicà.
Si la paciència us ho permet, abandoneu el poble, ara sí, pel pas de barca del Riu de Baix, l’únic en funcionament dels dos que existiren a la població. Dos llaüts de grans dimensions, el Democràcia i el Mare de Déu de l’Assumpció, transporten diàriament vianants i vehicles sobre la plataforma que els uneix.