-El llibre comença amb una cita inicial de Lucia Berlin: "Exagero molt, i puc barrejar realitat i ficció, però no menteixo mai". M’ha fet pensar en el llibre i també en la teva trajectòria, amb una gran coherència entre les tres novel·les que has publicat. Podem dir que ja hi ha un estil Forns?
-M’agrada que et refereixis a la cita inicial, perquè per mi és la clau de la interpretació de tot el llibre. Als altres llibres sempre he volgut treballar els gèneres, que hi hagi part de crònica, d’autobiografia, de coses inventades i d’altres que m’han passat de debò, sempre amb la voluntat de fer una novel·la i fer-ho versemblant, de fer que el lector s’ho empassi. Per mi, no hi ha mèrit més gran que un lector digui "m’ho he cregut tot". Però abans, potser per inseguretat, feia uns agraïments finals on explicava claus del llibre. I aleshores els periodistes ja em preguntaven coses més concretes. Això té part d’ensenyar els trucs de màgica, i el mag, en realitat, mai ensenya els trucs. He volgut jugar a què el llibre tingui un toc de no ficció. Es pot llegir com una crònica o una investigació. Per això era important aquest pòrtic inicial, on es diu en quina clau ha de llegir el llibre. Que és una novel·la i que tinc via lliure per inventar. I que m’ho puc haver inventat, però hi ha una pulsió de veritat.
-Els dietaris són un "gènere secundari"?
-El punt de partida són un diaris. Els reivindico, els poso en un primer pla, a la mateixa categoria que les novel·les. Però el dietarisme, com a gènere, ha estat molt parcial. Els diaris que ens arriben són d’una gent molt concreta: homes, literats, polítics. El llibre reivindica els diaris de la gent anònima.
-Escrius, cap al final, que "el camí natural d’un dietari és acabar a un contenidor". Un paral·lelisme gairebé literal amb la vida.
-Els dietaris solen ser molt maltractats, quan es mor algú. Per això parlo del contenidor. Tots, quan morim volem ser recordats. I què millor que un dietari? És el gènere perfecte, perquè ens expliquem tal com volem nosaltres.
-Això em porta a una altra pregunta obligada: "Ni rocafort ni camembert, el diaris més aviat seien un formatge gruyère", entenent la imatge popular del formatge de forats.
-En un diari tries què hi poses, és un acte conscient al cent per cent. Hi ha gent que es deixa parts senceres de l’existència, com l’Hilari Miralpeix, que ens parla ben poc de la feina i o dels seus efluvis sentimentals.
-Els "diaris del segle XXI" són les xarxes socials?
-Només en la part de l’exhibicionisme. Al principi, amb els blogs, sí que ho semblava. Jo escrivia un diari al meu blog, però ara les xarxes són pura vanitat. Ara bé: els qui escrivim diaris seguim fent-los. Les xarxes socials no els han substituït. Els diaris et permeten no confiar en la memòria.
-"El passat de l’Hilari és una gran incògnita, perquè no hi ha mai records, a les llibretes". Què compon una vida?
-Podem reconstruir de moltes maneres algú que ja no hi és. Els diaris, la roba, la seva biblioteca, el lloc on vivia, els mobles. Això em permet parlar d’artistes que han fet coses similars, com Isabel Banal i Jordi Canudas, l’analítica del Jaume Plensa, o l’On Kawara, que ho fa a través d’un mapa. M’interessa el rastre que deixem, si la petja dura quan morim o no.
-Els Encants és un escenari fonamental a la novel·la. S’hi ha d’anar almenys un cop a la vida, com a la Meca?
-Un cop a la vida, segur. Però recomano anar-hi tres cops a la setmana! És un lloc que és una experiència diferent cada dia. No saps mai què hi haurà i tampoc no hi has de comprar-hi res. I és el lloc on se centrifuguen aquestes vides de la gent que es mor.
-Escrit a la manera d’una gran crònica, hi trobem una barreja de dades, llistes, anècdotes, viatges, cinefília, malalties, hi apareixen la Novel·la de Brossa i Tàpies, Sophie Calle, Samuel Pepys, el Baró de Maldà, o l’entrada del paper a Europa. I compta amb un tractament gràfic molt acurat, amb insercions de les imatges de les cobertes dels dietaris, dibuixos, fotografies, mapes.
-Escriure un llibre és una feina molt àrdua, t’hi passes molts anys. En un inici, l’Hilari Miralpeix és un dietarista, però també és gent que he conegut, els meus avis, l’homenatge a tota una generació. Quan trobo els diaris penso que haig d’escriure sobre la recerca d’aquest algú. I mentre estic escrivint llegeixo coses sobre el tema que tracto i m’agrada ser-ne un divulgador, fer partícip el lector de les coses interessants que vaig descobrint. I em va agradar molt alternar la construcció d’aquesta investigació sobre l’Hilari amb tot els temes que se m’apareixien al voltant del dietarisme, així com també tots els artistes que van utilitzar els diaris per reflexionar sobre les traces que deixem a la vida.
-El narrador no sap res a l’inici, ho va descobrint tot al mateix temps que el lector. En realitat, és una novel·la de misteri a l’estil Agatha Christie.
-Al final, tots els llibres són de misteri o una investigació. Aquest joc funciona. Com a lector, quan comences una novel·la vols deixar-te enredar. Vols que aquella persona et condueixi i et transporti a algun lloc o coneixement. Tenia clar que volia plasmar la sensació d’investigació que vaig tenir jo mateix. I només podia escriure el llibre d’una manera: fent que el lector se sentís una mica detectiu i que anés al meu costat en la investigació.