Durant molt de temps Svetlana Aleksiévitx va estar callada. A final de setembre l’escriptora bielorussa va viatjar a Berlín per rebre tractament mèdic. Si bé la van visitar membres del govern i del parlament alemanys, no va concedir cap entrevista.
Però la setmana passada, quan es va saber que un jove havia mort apallissat per les forces de seguretat, va decidir expressar-se. Des de l’estiu es congreguen regularment milers de manifestants a la capital bielorussa per protestar pacíficament contra l’autòcrata Aleksandr Lukaixenko.
Ja abans de la farsa electoral de l’agost, Lukaixenko havia fet empresonar importants polítics opositors; la UE i els EUA van parlar de frau electoral i van imposar sancions.
Aleksiévitx, de 72 anys, està molt preocupada pel futur del seu país. Cada matí, diu, rep correus que la fan plorar. N’ensenya un parell a Der Spiegel. Es veuen imatges dramàtiques de mans aixafades que no semblen més que un tou de carn, de cossos ensangonats: fotos de presos torturats a les presons de Bielorússia.
—Senyora Aleksiévitx, fa set setmanes va sortir del seu país, Bielorússia, per rebre tractament mèdic a Berlín. Com es troba?
—Pateixo neuràlgia del trigemin, una síndrome que provoca dolor a la cara. Però ara ja puc tornar a parlar, el nervi s’ha calmat. Em trobo bé.
—Quant de temps vol quedar-se a Berlín?
—Fins que se n’hagi anat Aleksandr Lukaixenko. El que està fent és una catàstrofe. D’ençà de la farsa electoral de l’agost, 27.000 persones han estat detingudes. Científics, professors, gent corrent, obrers, estudiants. Afecta totes les classes socials. Lukaixenko està destrossant el país.
—Vostè corria perill?
—Jo era membre del Consell de Coordinació de l’oposició. Al principi érem set. Però a poc a poc els van detenir a tots o van haver de fugir. Quan jo era l’última que quedava en llibertat, el conserge de l’edifici on visc em va dir: ves amb compte, no surtis, que a baix hi ha unes persones que t’esperen. Per això vaig avisar periodistes i amics que vinguessin, perquè aquella gent no s’atrevís a pujar a casa. També van venir alguns ambaixadors de països de la UE.
—La situació sembla dramàtica.
—A Lukaixenko li és igual el funcionament de la societat. Ja han estat detinguts cinquanta metges, malgrat la situació dramàtica pel coronavirus i la sobreocupació als hospitals. Hi ha un prestigiós cardiòleg de Minsk que es va negar a acomiadar els joves metges que s’havien manifestat. A continuació, va perdre la feina. Ahir vaig rebre la notícia que havien incendiat la seva segona residència. Els autors dels fets hi van deixar una carta d’amenaça i un ninot de vudú perforat. Tot Minsk està ple d’agents emmascarats de les forces especials que controlen i detenen gent arbitràriament. És una guerra civil híbrida. Els seguidors de Lukaixenko estan en contra de l’altra meitat de la població.
—Qui són els seus seguidors?
—El segueix gent totalment normal de la població. Potser perquè tenen por de perdre alguna cosa. Però Lukaixenko té sobretot el suport dels vestigis del sistema soviètic. Jo mateixa em vaig sorprendre de la rapidesa amb què tot ha tornat. Els mètodes dels serveis secrets de l’època de Stalin. En la Segona Guerra Mundial vam derrotar el feixisme i vam desenvolupar una vacuna mental contra aquella ideologia. Però contra el gulag, contra Stalin, no teníem cap remei. Pel que sembla, en qualsevol moment es poden reactivar les velles actituds.
—A l’estiu vostè va dir que s’havia tornat a enamorar del poble bielorús.
—Me’n recordo exactament de com va començar: va ser molt abans de les eleccions. Per poder ser designat candidat presidencial, a Bielorússia necessites 100.000 signatures. Un dia, comprant en un mercat de prop de casa, no em sabia avenir del que veia: hi havia una cua que feia ben bé cinc quilòmetres. La gent s’esperava per signar a favor de Víktor Babariko, que volia presentar-se a les eleccions presidencials. La gent s’havia desplaçat expressament per signar. Només perquè no tornés a sortir Lukaixenko, deien. No era capaç de reconèixer el meu propi poble.
—Poc després Babariko va ser detingut i no es va poder presentar.
—Lukaixenko va fer arrestar els homes més importants que es volien presentar, o els va forçar a exiliar-se. Però allò no va aconseguir el seu objectiu, perquè en lloc seu es van presentar les seves dones. I van rebre l’empenta d’una nova onada d’entusiasme. Anessin on anessin aquelles dones, sempre venien milers de persones a veure-les. Els homes eren a la presó i les dones feien les campanyes polítiques. Això hauria estat impensable temps enrere.
—Una revolució de les dones.
—Svetlana Tikhanóvskaia es va presentar en lloc del seu marit i Veronika Tsepkalo en lloc del seu marit, Valeri. La dona de Babariko havia mort, per això Maria Kolesnikova va assumir la coordinació de la seva campanya electoral. Lukaixenko no sap què fer contra les dones, perquè sovint s’ha expressat sobre nosaltres de manera despectiva. Per a ell només compta qui ha passat per l’exèrcit. Les ha infravalorat, les dones, fins que inclús als pobles s’han fet manifestacions a favor d’elles.
—D’on surt aquesta força de les dones de Bielorússia?
—Les dones van mantenir unit el país després de la desintegració de la Unió Soviètica. Aleshores en molts casos els homes estaven desesperats i començaven a beure. Les dones van anar amb les seves grans bosses als països veïns i van començar a comerciar. Aquelles xarxes que van formar-se eren sobretot femenines. Per a mi ha sigut corprenedor veure totes aquelles dones a les manifestacions. No sabia que hi havia tantes dones boniques a Bielorússia.
—De seguida va ser evident que les eleccions estaven manipulades. Vostè com va reaccionar?
—La idea del nostre Consell de Coordinació era conquerir el poder sense que hi hagués violència ni vessament de sang. Les manifestacions havien de ser com una festa. Per això portàvem flors. Volíem regalar-les als homes de les màscares negres. Perquè, de fet, també era una victòria seva, i volíem que se n’adonessin. A Bielorússia sempre hem tingut la sensació que anàvem a remolc de la història. L’última república soviètica d’Europa: qui ho vol ser, això? De cop i volta això havia canviat. Les protestes eren en certa manera el naixement d’una nova nació.
—Lukaixenko va reaccionar a les manifestacions pacífiques amb esquadrons d’assalt. Vostè havia estat massa optimista?
—Ell i els seus feia temps que es preparaven per a aquella situació. Tenien armament emmagatzemat i els homes estaven a punt. I la transició va ser ràpida. De sobte vèiem aquelles atrocitats, disparaven trets i llançaven gas lacrimogen. Jo visc en una zona una mica elevada de Minsk i des de la finestra podia veure com circulava per damunt de la ciutat el vapor del gas lacrimogen. Sentia aquells sorolls, el martelleig dels cartutxos, l’udol de les sirenes. Em vaig posar a plorar. I després em vaig assabentar de com tractaven la gent a les presons. Com les maltractaven. Que la gent desapareixia. Alguns detinguts encara no han reaparegut a dia d’avui. Aquesta va ser la segona gran commoció.
—Qui són els esquadrons d’assalt?
—No pas policies formats. Són gent que han rebut l’encàrrec de reprimir la revolta. I per fer-ho deixen via lliure a la seva crueltat. Homes joves que el règim ha equipat amb armes i poder.
—Durant un temps va córrer el rumor que hi havia agents russos.
—Jo també m’ho pensava. No em podia imaginar que la nostra gent actués amb tanta brutalitat contra la pròpia població. Però així és. Es veu que Lukaixenko va preguntar al seu actual ministre de Defensa si estava disposat a qualsevol cosa. I també hi ha nois joves que han passat per l’escola militar que expliquen que els feien preguntes com: “Mataries els teus pares per defensar el país?”.
—Què passarà a partir d’ara?
—El Consell de Coordinació de l’oposició ja no existeix. Els seus membres són o han estat a la presó, han estat expulsats del país o han fugit. Hi ha un nou consell, però el nom dels seus membres es manté en secret per protegir-los. Els acords es prenen per les xarxes socials. Però tinc la sensació que a Occident no s’entén què està passant a Bielorússia. El que estem vivint és violència brutal contra persones innocents. Les presons estan plenes a vessar de gent que l’únic crim que han comès és manifestar-se. La gent és humiliada sistemàticament. Sovint no hi ha aigua als lavabos; en cel·les pensades per a cinc persones se n’hi encabeixen 35; els presos han de dormir drets, durant dies i a vegades setmanes. Això són històries que només recordo de l’època de Stalin. S’intenta destrossar sistemàticament les persones. Jo a la vida he vist moltes coses dolentes, i tot i així estic estupefacta pel que està passant a Bielorússia. Un país petit i orgullós lluita contra un assassí embogit, al mig d’Europa! I el món no diu res. Quin crim ha comès aquella gent? Volen noves eleccions. Volen que s’anul·lin unes eleccions clarament manipulades. I què hi diu Lukaixenko? No, jo no deixo anar la meva amant.
—Diu això realment?
—Sí. Així és com veu Bielorússia. I en canvi ha convertit el país en un camp de concentració. I davant d’aquesta panorama haig de dir una cosa: les sancions són insuficients.
—Què hi pot fer la UE?
—Les sancions de la UE són positives, però no són suficients ni de bon tros. La prohibició d’entrada als alts funcionaris més importants del règim no els afecta gaire. Les seves famílies poden viatjar igualment. I, en qualsevol cas, Lukaixenko ha prohibit als seus alts càrrecs abandonar el país. Es podria excloure Bielorússia del sistema bancari internacional. La indústria petroliera és important per al país, per tant se li podrien imposar sancions. Això afectaria molt l’economia. Contra les protestes que se’n derivarien Lukaixenko no hi podria fer res. Volem que es traspassi el poder d’una manera pacífica, una cosa que Lukaixenko no pot concebre. Ell es pensa que el càrrec és seu.
—En això ara mateix no és l’únic.
—Doncs sí, sembla que això és contagiós. Però els EUA són un país gran i important amb unes institucions democràtiques sòlides. Bielorússia no. Si la situació continua, Lukaixenko ens guanyarà.
—Vostè ha parlat fa un moment del naixement d’una nova nació. Quina mena de nació és aquesta? En el moviment de protesta pràcticament no hi havia veus que reclamessin una vinculació més estreta amb Occident, a diferència de la Revolució Taronja d’Ucraïna.
—És veritat. Sí que mirem cap a Occident, però en aquesta protesta es tracta de desempallegar-nos d’un dictador. No de pensar cap a on volem anar. La nova Bielorússia, que es va poder veure a l’estiu, és un país democràtic. La resta vindrà després.
—Ara hi ha dos grups enfrontats: els uns peguen i els altres reben els cops. Vostè parla d’un empat, en el millor dels casos.
—Si es produeix un fiasco econòmic i s’alliberen els presos polítics, podríem arribar a un punt en què podria sorgir alguna cosa nova. És possible que aleshores Rússia no permetés que ens orientéssim cap a Europa. Però, per a mi, fins i tot això seria acceptable ara mateix. Qualsevol cosa és millor que l’estat actual.
—I si no s’hi arriba?
—Lukaixenko és capaç de tot. M’imagino el desballestament absolut del país, el caos, un escenari de guerra civil.
—A què es refereix?
—Ara mateix Bielorússia és un país en guerra. S’han destacat totes les unitats possibles per reprimir l’oposició. A aquests nous agents especials de policia els uneix la sang que vessen. Tenen por d’un nou govern, que els podria exigir responsabilitats. La culpa que han acumulat aquest últims mesos és un fort lligam que uneix aquests joves. A més, la pandèmia del coronavirus està causant estralls. Això pot provocar un incendi descontrolat.
—És dur per a vostè ser aquí a Berlín mentre es decideix el futur del seu país?
—Si hagués hagut d’entrar a la presó, això de la meva malaltia no hauria acabat bé. Ara mateix no hi puc fer més.
—Estaria disposada a fer de presidenta de transició?
—He sentit sovint aquesta idea, però no hi he reflexionat mai seriosament. Jo soc escriptora, no política. Per a la política calen unes altres habilitats. I jo no les tinc.
—Vostè no és l’única opositora important del món russòfon que ara viu a Alemanya. Té contacte amb Aleksei Navalni?
—No.
—I amb altres membres de l’oposició russa?
—A l’estiu vaig escriure una crida a la intel·liguèntsia russa. “Davant els vostres ulls, un petit poble és exterminat: per què calleu?”. Deu persones hi van reaccionar, uns demòcrates valents. Però només deu.
—A què ho atribueix?
—La idea que els països del seu entorn pertanyen, de fet, a l’imperi rus està molt arrelada en la mentalitat russa.
—En molts punts de la perifèria de l’espai rus ara mateix es viu una situació convulsa: Bielorússia, Ucraïna, Geòrgia, Kirguizistan, Moldàvia, l’Azerbaidjan, Armènia. Per què ara, trenta anys després del final de la Unió Soviètica?
—L’imperi s’ha afeblit. Pertot arreu l’elit comunista va desapareixent a poc a poc. Ara s’enfronten els que volen aconseguir el poder. És una gran caldera on es cou tot plegat, els vells comunistes i els nous capitalistes.
—Al principi de l’entrevista vostè ha dit que es quedaria a Berlín fins que Lukaixenko no deixés el poder. Compta poder tornar aviat al país?
—Em fa l’efecte, d’alguna manera, que no durarà gaire. No crec que Lukaixenko pugui reprimir l’energia del poble. Se li ha esgotat el temps. Però això només s’aconseguirà si la comunitat internacional ens auxilia.
—Senyora Aleksiévitx, moltes gràcies per l’entrevista.
Traducció d'Arnau Figueras