-Des de quan milita, vostè, en Esquerra Republicana de Catalunya?
-Des del 1989, que és quan entro en la direcció del partit. Vaig ser triat diputat el 1995 i portaveu del grup parlamentari entre 1999 i 2003. Abans havia sigut, també, el ponent principal de l’estratègia d’Esquerra Republicana el 1993, que és quan el partit es declara independentista, ecologista i quan aposta pels Països Catalans. Aquests principis es mantenen vigents, encara. I en la mesura que jo era portaveu al Parlament, es va anar forjant un cert acord amb les forces d’oposició a un pujolisme que ja estava molt deteriorat i vinculat al Partit Popular. Jo vaig ser un dels qui va contribuir a forjar aliances amb Iniciativa i amb el PSC durant l’última legislatura de Jordi Pujol com a president.
-Al seu partit hi havia algun corrent intern que preferira teixir llaços amb Convergència en comptes de fer-ho amb PSC i Iniciativa?
-No. Hi havia bastant unanimitat.
-En tot aquest temps, des que vostè va entrar a militar en ERC, qui ha canviat més? Vostè, el partit o el país?
-És difícil de respondre. L’adaptació a la realitat sempre és una cosa positiva. Jo sempre he estat independentista i d’esquerres. Òbviament, el concepte d’esquerres és el que més s’ha anat modulant en el temps. Al PSAN, partit en què jo havia militat, ens definíem com a marxistes i leninistes i lluíem la falç i el martell. Aquesta vessant per mi ara ha evolucionat cap a una socialdemocràcia rupturista i transformadora, que cregui també en la iniciativa privada. Qui pensi que l’Estat ho pot solucionar tot, s’equivoca.
Pel que fa a ERC, crec que el partit no s’ha mogut de les línies ideològiques. És cert que abans del 1993 ERC no era un partit independentista i, en termes d’esquerres, era més laborista que internacionalista. Des d’aquell any, el que més s’ha modulat al si d’ERC no és tant la ideologia com l’estratègia de penetració. El partit ha fet passos per adequar-se a la realitat i passar de ser una força marginal, tal com ho era a finals dels vuitanta i principis dels noranta, a ser un partit amb aspiracions de sumar majories. Els passos que s’han fet per aconseguir aquest objectiu han contribuït a l’adequació del discurs. Jo vaig ser a la cuina de l’esquerra independentista, quan la major part de la base autòctona era pujolista. El que es plantejava era sortir de les aspiracions autonòmiques i fer veure que aquest estat autonòmic era realment és insuficient per satisfer les aspiracions nacionals. Era entre 1989 i 1995, amb Àngel Colom liderant ERC, i jo ja hi estava. Això va servir per acumular forces, però va ser insuficient. Perquè era un relat que només interpel·lava aquells que tenen pedigrí nacional. Calia obrir-se a aquells que més es mouen per la lluita per la justícia social, per elements més materials o que la seva identitat és més complexa. Aquesta és l’etapa que va engegar el Carod-Rovira, quan va apostar per la línia més social, més esquerrana: quan va fer un viratge en el discurs identitari afirmant que per ser independentista no calia, només, sentir-se català, sinó que hi ha gent que es pot sentir espanyola però que considera que la independència de Catalunya serviria per construir una democràcia de major qualitat que a Espanya és inviable. És una mica el que plantejaven els criolls a les colònies americanes, gent d’origen espanyol que arriba a la conclusió que no podrà evolucionar com a país si no es deslliga de la metròpoli. Aquest gir a l’esquerra i el fet d’adreçar-nos a més gent permet que ERC creixi més en el vot nacional i en el vot de l’esquerra. Això, en l’etapa final del pujolisme, va obligar el partit a fer un pacte estratègic, una aliança amb aquells que volien fer avançar l’autogovern i dotar-lo de contingut social. Això era possible amb el PSC i amb Iniciativa. Però no era un canvi de la línia ideològica, sinó una nova estratègia. El fil conductor es va mantenir.
En termes personals, la meva variació està molt lligada al partit. I el país, per descomptat, ha canviat molt. La degradació de l’Estat afecta també Catalunya. Hi ha uns riscos importants d’empobriment. Això no ocorria als anys vuitanta a Catalunya. El país ha canviat profundament en termes nacionals, socials i demogràfics.
-Fa quinze anys va promoure, tal com explicava vostè ara mateix, una alternativa al Govern de CiU que va desembocar en dos tripartits. Avui proposaria una operació similar alternativa a Junts per Catalunya?
-El país ha canviat i la situació també. El PSC s’ha situat en un bàndol, gràcies al paper desenvolupat per ERC i també per l’Estat, que és qui més crea independentistes, que el converteix en un partit inviable per signar qualsevol acord en termes nacionals amb cap partit independentista. D’altra banda, pensar que Junts és l’única alternativa tampoc no és cert. L’espai post-convergent ha explotat i es repartirà entre cinc o sis sigles que se’n volen disputar l’hegemonia. El primer que ha de fer aquest espai, per tant, és saber què vol fer exactament. Com que no hi ha definició ideològica, aquest espai es dedica fonamentalment a criticar, i fins i tot a insultar, la gent que dins d’ERC ha adoptat una estratègia de posició. Per tot això, el panorama que hi haurà després de les eleccions serà molt difícil de resoldre.
-I llavors?
-El que demana la realitat és que aquells que estiguin en una posició d’emergència democràtica, social i nacional, fixessin una posició amb un govern de concentració favorable a la ruptura que hauria d’incloure, fins i tot, el sector més moderat de l’antiga Convergència, que existeix i s’anomena PDeCAT. En la mesura que això no es treballi, part d’aquesta gent marxarà cap al PSC, i això és perillosíssim. Perillosíssim. El centredreta català, per voler anar-se’n a la muntanya, ha deixat de representar molta gent que fugirà cap al centredreta espanyol. Des del PDeCAT fins a la CUP, passant també pels comuns, hi ha d’haver un programa compartit entre la gent que aposta per una sortida social a la crisi econòmica i també per resoldre la crisi nacional en termes democràtics. Aquest és el programa que hem de compartir. Si no som capaços de vertebrar-lo, guanyi qui guanyi ho farà sense una majoria sòlida i sense acords viables. Si és així, tot serà molt complicat i en qualsevol moment canviarà la correlació de forces polítiques.
-Si no ha sigut possible un govern estable amb dos partits, com ho ha de ser amb quatre, cinc o sis?
-Seria més estable, perquè caldria adaptar el programa fase a fase, caldria establir acords i no hi hauria una clara pugna entre dues úniques parts. Hi hauria un programa ampliat de reconstrucció de país. El que hi ha ara és un desastre. Ho hem vist amb la purga dels consellers del PDeCAT per part de JxCat. Hi ha un problema de cohesió brutal i si l’única solució és pegar hòsties a ERC, això és molt poc seriós. És molt lleig.
-L’aposta del partit per Pere Aragonès és clara. No ha tingut cap rival que li fera front per encapçalar la candidatura. Per què ell?
-En certa manera, és la persona que s’ha posat al davant de la Generalitat en aquest govern de coalició de dos partits i és qui ha demostrat la seva capacitat de gestió. En aquests moments, els líders polítics i ideològics estan a la presó o a l’exili. I des que aquests líders es troben represaliats, l’aposta d’ERC ha hagut de ser per la gestió.
-Les enquestes somriuen el partit. Si ERC no acaba guanyant les eleccions, què passaria?
-Ni ho sé ni ho puc saber. L’estratègia del partit, que no sempre s’ha explicat del tot bé, està molt ben assumida. Hi ha gent que encara es pensa que ens podem tirar a la muntanya, però alguns coincidim amb el fet que hem entrat en una guerra de posicions. És a dir: el que s’ha de fer és replegar forces, ampliar-les i no regalar trinxeres. Perquè d’acord, la Generalitat de Catalunya és la institució d’una autonomia degradada. Però no la podem acabar de degradar des de dintre. El que passi a les eleccions té una importància relativa. Òbviament, jo prefereixo que les guanyi ERC. Si ho fa, el partit tindrà un plus de responsabilitat. Però en termes quantitatius tot seguirà igual: no hi haurà vots suficients com per poder fer res. Aquesta legislatura s’ha aguantat gràcies als vots de la CUP. I això no pot ser: o hi ha una aliança per gestionar la Generalitat bé, en termes autonòmics, sí, i també per obrir fronts a Madrid amb el màxim consens possible al darrere, o la degradació està cantada. Per tant, no crec que el resultat de les eleccions, com a tal, provoqui canvis en profunditat. Però cal fer bona gestió, que no és fàcil. Aquesta és la primera garantia perquè els no independentistes voten independentisme. A Escòcia, l’Scottish National party no és votat només per independentistes, sinó per gent que, sense ser independentista, se’n refia. I aquest és el primer pas per acumular forces. Per tant, la gestió correcta de l’autogovern és fonamental. Substituir això per una batalla campal entre dos que, a més a més, no sumen majoria al Parlament, és una equivocació enorme. Es parla molt de confrontació intel·ligent, però jo no en veig per enlloc. Alguns confonen confrontació amb Madrid amb confrontació amb l’Estat, i són coses que no tenen res a veure. El Govern de Madrid té un paper, és clar, però és l’Estat qui més participa en tot això. I cal sotmetre’l a una estratègia de desgast. Si una cosa he criticat als uns i als altres, des de la meva posició de distància, és el fet de no haver definit els fronts d’erosió.
-Quins haurien de ser, segons vostè?
-La lluita noviolenta està explicada però no es practica. Lluita noviolenta no és mantenir una pancarta per retirar-la a l’endemà. Això és una decisió personal, no consensuada amb ningú i que posa en risc una institució. Evidentment, cal defensar el president Torra en el procés d’inhabilitació que ha patit. Això no passaria en un país normal. Però això no és lluita noviolenta.
-I què seria, segons vostè, una lluita noviolenta?
-Per començar, una estratègia grupal. No una acció martirològica. Alhora, ha de tenir un efecte clar, no un valor simbòlic. No podem patir repressió a canvi de res. Hi ha la força tradicional: manifestacions, vot, etc. També hi ha la nocooperació. Això no té cap cost, i el desgast econòmic passa per aquí. Hi ha tota una sèrie d’alternatives econòmiques a l’establishment com ara companyies telefòniques o entitats bancàries que, si no s’aposta per elles, com es vol fer una confrontació intel·ligent? És totalment contradictori. Després hi hauria la construcció d’alternatives, que és reforçar les entitats socials. Tot i que discrepo de la línia política de Joan Canadell, reconec que l’operació a les Cambres de Comerç va servir per enfortir el país. Fem números: quantes patronals importants controla l’independentisme? Quants sindicats de primer nivell? Quantes entitats econòmiques? No es pot controlar el país si no hi ha un control clar d’aquestes entitats. Aquest bloc està encara per explorar. I per últim, la desobediència. Qui l’exerceix no plora. Els qui feien objecció de consciència estaven disposats a pagar-ne les conseqüències. Això ho vam fer l’1 d’octubre, però va ser un acte d’un sol dia, sense continuïtat. S’ha insistit poc, des de tots els partits, a encarar tots aquests fronts. Fins que no hi hagi un front ampli amb estabilitat i una estratègia seriosa de confrontació, no simbòlica, el resultat de les eleccions no farà canviar gaire el rumb de les coses.
-Vostè que parla de confrontació, creu que l’entesa d’ERC amb el PSOE a nivell estatal a l’hora de desencallar la investidura de Pedro Sánchez o d’aprovar els Pressupostos es correspon amb aquesta estratègia?
-I tant. Confondre Estat amb Govern és un error. Òbviament, no és un tema menor que el PSOE pugui tirar endavant solucions com l’indult. Però l’anomenat deep state no està format només pel Govern o pel PSOE, que en són una part molt menor: hi ha tota una oligarquia financera, mediàtica, militar, policial, judicial, la monarquia... Aquest és el poder real. Els Pressupostos només són una tàctica. Per què serveix no aprovar-los? Traurem alguna cosa positiva d’un hipotètic govern integrat per Vox? Potser algun dia passi. Hi haurà més independentistes, si això passa? Algú s’ho creu? Durant el franquisme hi havia quatre independentistes. Alguns confonen confrontació amb l’Estat, que no la fan, amb confrontació amb el Govern, que la fan només de paraula. On et porta, tot això? A una situació en què l’Estat encara serà més fort. Seria un suïcidi. Només cal mirar el que fa EH Bildu, i no per casualitat. Aquests porten molta mili al darrere. Atacar el Govern pels pressupostos no servirà per res.
-Per últim, ERC va assumir les conselleries de Salut, Educació i Treball per demostrar la capacitat de gestió que hi ha al partit. En canvi, els resultats no sempre han sigut del tot positius.
-Hi ha errors reconeguts pel mateix partit. ERC va fer una aposta molt forta per la part social. Són conselleries que, abans de 2016, mai no havia portat ningú d’ERC, llevat d’Educació entre 2004 i 2007. I una de les coses que cal dir és que no només hi ha el Govern, sinó també el sottogoverno, ple de funcionaris que posen el carnet del partit per davant de la finalitat de la institució, que filtra coses a la premsa i que no fa el seu paper com cal. No vull responsabilitzar ells només, però els consellers, que han comés errors que ja han reconegut, treballen en un camp ple de mines. Lamentablement. Les conselleries no són un aparador, entre altres coses, perquè tenim una administració farragosa i poc professional. Llavors, això desgastarà? Tant com també desgastarà altres conselleries que no poden presumir de res. El senyor Ramon Tremosa fa més de tertulià que de conseller, per exemple. El desastre és conjunt i tothom rebrà en aquest sentit. Perquè a Madrid i a Barcelona qui manen? PSOE i Podemos. El PP mana a Andalusia, a Madrid i a Galícia. Ells ho han fet molt més bé o potser que fins i tot ho hagin fet molt més malament que a Catalunya? Tothom pagarà les conseqüències del descontent. ERC també, però no més que els altres.