El món espera ansiós el vaccí contra la COVID-19 i, al mateix temps, el moviment contra la vacuna creix sense aturall. No és res de nou. Sempre ha estat així, des de l’inici de la vacunació, inventada per lluitar contra la verola.
Verola
Al llarg de la història de la humanitat, aquest virus ha provocat més morts que qualsevol altre microorganisme. Les primeres mostres de l’agent infecciós daten del 1500 abans de la nostra era i s’han trobat en mòmies d’Egipte que presentaven lesions pròpies de la malaltia. El virus es va estendre per Àsia i arribà a Europa cap al segle VI. Ràpidament afectà tot el continent, on encara a finals del segle XVIII se’n duia a la tomba entre 200.000 i 600.000 persones cada any. Els espanyols el portaren a Amèrica amb la invasió i colonització d’aquelles terres, on provocà un enorme desastre demogràfic.
Els metges xinesos de fa dos mil·lennis foren els primers a adonar-se que si algú superava la malaltia després ja no tornava recaure. Pensaren que, si d’alguna manera es pogués controlar el procés d’encomanar-la d’una persona que l’hagués passada a una sana, es transferiria la immunitat. Així ho feren. Un tractat de medicina de l’any 1000 aC explica que fregaven un tros de cotó en una pústula madura i després la introduïen a les fosses nasals. D’aquesta manera, provocaven una certa immunització. La tècnica, anomenada variolació o variolització, es va anar estenent per Àsia al llarg dels segles. A través de l’Imperi otomà (1299–1923) va arribar a Europa, quan, el 1717, una aristòcrata i escriptora, Mary Wortley Montagu (1689-1762), que vivia a Turquia amb el seu marit, ambaixador davant la cort otomana, conegué el mètode i tant li fascinà —un germà seu havia mort per la malaltia— que l’aplicà al seu fill i l’explicà a les seves amistats de Londres per carta; així arribà a Europa.
Però la variolització no es generalitzà, implicava perills de contagi d’altres malalties i no sempre resultava eficaç. El pas decisiu contra la verola arribà a finals d’aquell segle. El mes de juny de 1798, es publicà a Londres una obra d’investigació signada pel metge Edward Jenner (1749-1823), que presentava el resultat de vint-i-vuit anys d’estudis derivats de l’observació del fet que les persones infectades per la verola de les vaques, menys potent que l’habitual en els humans, no morien i, a més, en quedaven immunitzades per al futur. Explicava, així mateix, com es podia inocular en les persones sanes amb garanties que quedarien immunitzades. Dos anys abans, el 1796, s’havia atrevit a administrar verola vacuna a un nin, esperà un temps i després li va injectar verola humana. La criatura no va desenvolupar la malaltia. S’havia convertit en immune gràcies al fet que el seu organisme havia desenvolupat els anticossos necessaris amb la versió vacuna. Justament perquè procedia de les vaques, el científic Louis Pasteur publicà el 1881 un treball en què es referia a la tècnica esmentada com a vacuna. I així quedà batejada.
Des de principis del XIX, s’inicià un lent canvi de tendència a Europa i a l’Amèrica del Nord en relació amb la verola; a poc a poc s’anà controlant gràcies al vaccí. No només fou aquesta malaltia. Les vacunes iniciaren el llarg camí d’immunitzar la població davant les infeccions més perilloses. Moltes s’han pogut controlar i alguna fins i tot s’ha erradicat. N’hi ha, però, que a pesar de les investigacions, segueixen matant perquè mai s’ha assolit una vacuna per lluitar contra elles.
Per ventura, el cas més conegut de fracàs a l’hora de crear una vacuna —malgrat els moltíssims intents i la ingent candidat de diners que s’hi han invertit— és el del virus de la immunodeficiència humana o VIH, més conegut com a síndrome d’immunodeficiència adquirida o sida, terrible malaltia que provoca prop de dos milions de morts cada any a tot el món i que afecta alguns països poc desenvolupats d’una forma tràgica, sobretot a Àfrica, com és el cas de Swazilàndia, on l’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que un 30% del conjunt de la població està afectada per la sida, cosa que ha fet baixar l’esperança de vida en el país fins als 47 anys, una de les més baixes del món.
Malgrat els fracassos, les vacunes han estat fonamentals per a la salut pública. Pero el procés de generalització del vaccí ha estat molt lent.
Les vacunes
A partir de l’obra publicada pel doctor Jenner, la inoculació de la verola de les vaques es va anar estenent pels països europeus més desenvolupats. El metge i acadèmic barceloní Francesc Piguillem i Verdaguer (1770-1826) la va introduir a Catalunya, fent la primera inoculació el 3 de desembre de 1800 a Puigcerdà, amb el pus de vaca que li envià des de París un col·lega francès, François Colon (1764-1812), amb qui mantenia contacte.
A poc a poc, els països d’Europa anaren fent obligatòria la vacuna per als infants. La Llei britànica de vacunació de 1853 la imposava per als infants de fins a 3 mesos d’edat i la de 1867 amplià l’obligatorietat fins als 14 anys. A Alemanya s’introduí l’obligatorietat per una llei de 1874 per a tots els nins menors de 12 anys. Els altres països seguiren el mateix camí. A l’Estat espanyol, tot i la introducció molt prest a Catalunya i, un poc més tard, a Madrid, els successius governs s’estimaren més reaccionar a la contra: quan l’epidèmia creixia perillosament decretaven una campanya de vacunació, per no optar per l’obligatorietat de la prevenció. Així, doncs, la norma legal que obligava a vacunar els infants es va fer esperar fins al 1944.
No fou fins a la segona meitat del segle XX quan es va generalitzar a tot el món el vaccí contra la verola. Gràcies a això, finalment, a la XXXIII Assemblea Mundial de la Salut, celebrada a Ginebra el 8 de maig de 1980, l’OMS la declarà formalment erradicada. Per primera vegada, una vacuna havia vençut absolutament una malaltia.
Més enllà de la verola, el vaccí ha demostrat ser l’instrument més eficaç per controlar greus malalties infeccioses. Cap altre mètode preventiu o terapèutic, ni els antibiòtics, ha assolit un efecte tan important —amb l’excepció, per ventura, de l’accés a l’aigua potable— en la reducció de la mortalitat a tot el món, sobretot en el cas dels infants. Seguint el que explica la Historia de las vacunas de l’Associació d’Infermeria Comunitària, publicat a enfermeriacomunitaria.org, “s’estima que la introducció de les vacunes en el món ha evitat anualment 5 milions de morts per verola, 2,7 milions per xarampió, 2 milions per tètanus neonatal, 1 milió per tos ferina, 600.000 per poliomielitis paralítica i 300.000 per diftèria”.
El gran salt en la lluita contra les més greus epidèmies es va fer l’últim quart de la centúria passada. Fou el 1974 quan l’OMS implantà el Programa ampliat d’immunització amb l’objectiu de fer arribar als països menys desenvolupats les vacunes per prevenir la tuberculosi, la diftèria, el tètanus, la tos ferina, la poliomielitis i el xarampió, que encara causaven aleshores una gran mortaldat. D’ençà el 1993, s’inclouen en aquest Programa l’hepatitis B i la febre groga. Posteriorment, encara hi ha hagut altres ampliacions: el 1998, s’hi introduí la vacuna contra el Hib, bacteri causant de múltiples malalties potencialment letals que afecta sobretot infants.
Gràcies als programes de vacunació massius, s’ha assolit el control de greus malalties que abans provocaven milions de morts cada any arreu del món. Bona part de la humanitat espera ara, amb ànsia, que es concreti el vaccí contra la COVID-19. Tanmateix, contra tota evidència científica, està creixent el moviment en contra d’aquesta futura vacuna, i de totes.
Moviment contra les vacunes
La història del vaccí demostra, tal com exposa historyofvaccines.org, que “l’oposició a la vacunació existeix des que es va descobrir la vacuna”. En efecte, amb l’inici de les vacunacions a la Gran Bretanya, a principis del segle XIX, molts pares es negaren a considerar la possibilitat d’inocular els seus fills adduint raons de variada índole: per a alguns era una pràctica cruel perquè implicava gratar la carn del braç de la criatura; per a d’altres —entre els que sovintejaven els religiosos— no era cristià introduir quelcom animal dins del cos humà... Fins i tot es creà un important sector polític d’oposició a la vacunació obligatòria perquè atemptava contra la llibertat dels pares a decidir com havien de tractar els seus fills.
És significatiu que a la primera llei de vacunació obligatòria, la ja esmentada de 1853, s’hi introduís la previsió de multes per als pares que rebutgessin el vaccí per als seus fills. Connota la resistència que existia —que fou molt intensa. Es crearen dues organitzacions contra la vacunació obligatòria, i es fundaren publicacions periòdiques que informaven sobre els mals que suposadament provocava el vaccí. Una marxa popular contra l’obligació legal d’inocular els infants aplegà a Leicester, el març de 1885, entre 80.000 i 100.000 assistents, la més nombrosa concentració de les moltes celebrades. El moviment, que anà in crescendo al llarg del segle XIX, aconseguí una gran victòria quan el Govern britànic acceptà el 1898 reformar la llei per introduir-hi l’eliminació de les multes per no vacunar els fills i el reconeixement de la figura “de l’opositor conscient”, és a dir el pare que no volia vacunar els fills i assegurava ser conscient dels perills que això implicava.
Del Regne Unit el moviment passà als Estats Units. Durant tot el segle XIX, així com es feien campanyes de vacunació en els diferents estats, naixien al mateix temps grups que s’hi oposaven. Cada cop, n’hi havia més fins que el 1879 es creà una entitat nacional única, la Societat Antivacunació. La gran prova de foc per a les vacunes en els Estats Units arribà just iniciat el segle XX, quan l’autoritat sanitària de la ciutat de Cambridge, a l’estat de Massachusetts, ordenà, davant d’un brot de verola, que tothom es vacunés. Aleshores un ciutadà, anomenat Hennin Jacobson, s’hi negà i va recórrer als tribunals perquè la norma implicava, al seu entendre, la conculcació del dret a cuidar-se com cregués més oportú. Després que el cas passés a través de les successives instàncies judicials, finalment la Cort Suprema fallà el 1905 a favor que l’administració estatal podia obligar, per raons de salut pública, a la vacunació. Un avenç cabdal per l’extensió de la prevenció davant de les malalties infeccioses al país i un exemple per a la resta del món.
Els moviments contra la vacunació no són cosa del passat. Des de l’últim terç del segle XX, han revifat. A la dècada dels setanta, davant les generals campanyes per intensificar la vacunació contra la diftèria, el tètanus i la tos ferina, s’organitzaren moviments en contra a Amèrica del Nord, Europa, Austràlia i a alguns països asiàtics. A mitjan dècada dels setanta, un informe d’un hospital de Londres que relacionava problemes neurològics de trenta-sis nins amb la vacuna que se’ls havia inoculat causà un enorme rebombori mediàtic i reforçà com mai el moviment antivaccí. L’èxit de les teories contra les vacunes entre amples capes de població de la Gran Bretanya suposà durant els setanta una disminució de les taxes de vacunació i, consegüentment, l’increment, com feia dècades que no passava, de la tos ferina, entre d’altres malalties infeccioses, cosa que portà a les autoritats a fer campanyes que demostraven la falsedat de la relació causa-efecte entre vacuna i perjudicis per als infants. Però era igual, els fidels del moviment contra el vaccí eren, i són, immunes a la realitat.
Més o menys igual passà als Estats Units, on, durant les dècades dels setanta i vuitanta, documentals de televisió donaven per feta la relació entre el vaccí i serioses reaccions adverses, alhora que minimitzaven els beneficis de vacunar-se. La polèmica creixia i creixia, i arribà a ser tan intensa durant els anys noranta que algunes empreses farmacèutiques deixaren de fabricar la vacuna combinada contra la diftèria, la tos ferina i el tètanus.
Amb el desenvolupament d’internet en els últims vint-i-cinc anys, les tradicionals teories contra les vacunes han trobat el canal ideal per viralitzar-se i alimentar-se amb excuses d’allò més variades i delirants. El moviment creix arreu d’Occident sense aturall. Amb el resultat que malalties que no afectaven determinades zones des de feia moltes dècades ara hi rebroten. Per exemple, segons recordaven el 2013 els doctors Agustí Tarrès i Xavier Allué, de l’Institut Català de la Salut, a “Les vacunes a la història, o una història de les vacunes”, publicat a analesdepediatria.org, a l’Estat espanyol “la renúncia a vacunar els nens està produint malaltia i mort a la nostra població infantil, com s’ha pogut constatar amb els brots epidèmics de xarampió a Granada el 2010”.
Sovint, els pretesos arguments dels contraris a les vacunes arriben a límits grotescos, com va ser el cas —el passat agost— del cantant Miguel Bosé que, preventivament, ja criticava el futur vaccí contra la COVID-19 per ser un invent de Bill Gates per introduir-nos xips per controlar-nos. Són teories tan absurdes que en primera instància fan riure. Però quan es constata la credulitat de tanta i tanta gent, en segona instància fan plorera. I en última instància, la conseqüència pràctica és el retorn de greus malalties que provoquen en alguns casos la mort.