-Vostè es va implicar ben jove en política. No havia fet encara trenta anys quan va intentar entrar en el Senat.
-M’hi vaig presentar dues vegades, al 1977 i al 1979. Hi havia una plaça al Senat per Eivissa i Formentera. Les dues vegades vam intentar accedir-hi amb tota una agrupació de partits en què hi havia des dels socialdemòcrates, que llavors encara no havien entrat a la UCD, fins al Partit Comunista.
-Era la candidatura del Bloc Autonomista.
-En aquell moment, una de les apostes serioses era el canvi de model territorial a l’Estat.
-El 1979 també es va presentar i tampoc no va aconseguir entrar al Senat.
-No. Ara era amb la Candidatura Progressista Independent. La inèrcia del franquisme i la xarxa que mantenia la dreta des de feia dècades encara funcionava. Es tractava d’una xarxa de control del vot, especialment en els àmbits rurals. La nostra candidatura va guanyar a Formentera, que sempre ha estat una illa una mica més progressista que Eivissa. També va guanyar al nucli urbà d’aquesta darrera illa i a Sant Antoni de Portmany. Però el vot rural estava bastant ben lligat per part de la dreta.
-Això ha canviat, a Eivissa?
-La societat eivissenca ha experimentat un canvi poblacional molt important. Segurament, algunes d’aquestes inèrcies han canviat. El vot clientelar ja no pesa tant. Però en canvi, la potència dels partits estatals per captar el vot majoritari encara hi és. El sucursalisme polític encara pesa molt a Eivissa. A Formentera no tant. Allà, diguem-ne, hi ha una majoria de gent del país.
-Vostè, però, viu al Principat.
-A Vilassar de Mar (Maresme), concretament. Hi vaig venir l’any 1980 a treballar al Departament de Política Lingüística i ja m’he quedat aquí. Però tinc una cama aquí i una cama allà. Mentalment, no m’he separat mai d’Eivissa. És el meu punt de referència.
-Milita en algun partit polític?
-No. No sé si he fet bé o no, però sempre m’he sentit més còmode participant en la política des de posicions no militants.
-I aleshores, per què va acceptar entrar en les llistes de Junts per Catalunya en les anteriors eleccions catalanes?
-Suposo que, com tantes altres persones, vaig veure que era una candidatura bastant diversa, amb gent amb què havia col·laborat per diverses qüestions, com ara el Jordi Sànchez; que també integrava gent d’Eivissa com ara Josep Costa, amb qui no és que hagi tingut una relació molt estreta, però amb qui m’uneix la procedència i el món social de què formem part... Em va semblar lògic donar suport a aquesta candidatura. Però això no vol dir que estigués en contra de cap altra. Moltes vegades he votat Esquerra Republicana, partit en què tinc amics. La meva posició no és contra ningú.
-Qui li va telefonar per entrar en aquella llista?
-Em sembla que va ser en Josep Rius.
-Després de la legislatura viscuda, tornaria a sumar-se a llista de JxCat?
-Les coses s’han enrarit una mica massa. Em sap greu que després del resultat magnífic de les eleccions del 21 de desembre del 2017 no s’hagi mantingut una posició més compacta i més forta de defensa d’aquell resultat, que va suposar una gran derrota per al bloc del 155. Després de tot això, costa bastant posar-se a un costat o a l’altre. El gran problema no és que hi hagi diferents posicions polítiques, sinó que no hagin estat capaços de posar-se d’acord en uns punts determinats per establir una estratègia conjunta. No sé si s’ha perdut l’ocasió. Segurament no se’n perdrà mai, l’ocasió. Però és el que haurien d’haver fet i el que encara haurien de fer: un front comú amb uns punts en comú. Hi ha coses que no acabo d’entendre. Hi ha gent que parla d’eixamplar la base, i jo crec que és imprescindible denunciar, de manera constant, les condicions polítiques, financeres, competencials lingüístiques i culturals que fan impossible de trobar-se bé dins d’un Estat com l’espanyol i que s’expliqui contínuament que la manera de viure en una situació equitativa, de pluralisme respectuós entre totes les llengües, religions i opcions polítiques és amb la independència. Perquè Espanya no deixa cap altre camí. Alguns poden pensar que això ja no cal, però jo crec que és imprescindible per aglutinar gent que encara està en la inòpia i per desgastar, també, l’Estat.
-Què ha fallat perquè els partits independentistes no assumesquen aquesta posició?
-N’hi ha moltes raons. D’una banda, tot això és conseqüència de la mateixa repressió. Quan estàs sotmès a una persecució tan sistemàtica com la que reprodueix l’Estat espanyol, i veus que les diferents estratègies de l’independentisme xoquen contra un mur, això desgasta molt. Jo ho entenc. El que no crec que sigui tan comprensible és que hi hagi més propensió a criticar els possibles aliats que a criticar qui et fa la vida impossible.
-D’això responsabilitzaria tots els partits o a uns més que als altres?
-Crec que tothom, a la seva manera, té una part de responsabilitat en aquesta manca de capacitat d’aliança. Però sempre estaran a temps de reconduir la situació. De moment, però, que hi hagi una desena de partits independentistes que es presenten de manera separada a les eleccions és bastant lamentable.
-La llista unitària és indispensable o pot ser prescindible?
-Jo respecto la gent que diu que és millor que hi hagi més d’una opció. Perquè és cert que és difícil que tothom estigui disposat a votar una sola candidatura. Però malgrat totes les candidatures que hi hagi, s’hauria d’haver treballat en un acord programàtic conjunt que deixi clar que hi ha uns determinats objectius compartits i que hi ha la voluntat de posar-los en pràctica si es guanyen les eleccions. Encara estan a temps de fer això.
-Pensa que això pot generar desmotivació entre l’electorat?
-És possible. Però m’estranyaria que hi hagués una dispersió tan gran en el vot com sí que n’hi haurà en les candidatures. Poc o molt, hi haurà una retracció en el vot, però això afectarà tots els partits, no només els independentistes. Entre altres coses, perquè el nivell de participació en les anteriors eleccions va ser extraordinari. Però no en soc cap especialista.
-Tot i que no és un expert, contempla un pacte de govern distint al que hi ha hagut durant les dues últimes legislatures?
-Em semblaria l’error més gran que es podria cometre. Aquesta opció ja es va intentar amb el pacte del Tinell (2003) i ja es va veure on va anar a parar. L’aliança amb un partit estatal que pugui afavorir una transformació de l’Estat em sembla que, a hores d’ara, ja es veu que no porta gaire enlloc. Si l’Estat espanyol tingués una relació política més tendent cap al pactisme, tal com ocorre amb la tradició catalana, hagués previst que quan esclatava el conflicte a Catalunya amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut el 2010 havia de fer un gest i obrir la possibilitat de replantejar la composició i, fins i tot, la Constitució. Després de tants anys em sembla il·lusori pensar que aquesta via és practicable, perquè em sembla impossible. Fa uns dies, l’analista Joe Brew explicava que, des de fa uns anys, en les piulades de Pedro Sánchez ha desaparegut la paraula federalisme. En aquest sentit, no hi ha cap expectativa.
-Per tant, què contempla després de les eleccions catalanes?
-No ho sé. M’imagino que no canviarà res de manera substancial. Hi pot haver una petita oscil·lació entre els dos blocs majoritaris de l’independentisme, però no crec que canviï tant la cosa per això. Per tant, em sembla absurd competir per aquest petit marge de vot i que no dediquin els esforços a explorar possibles punts d’acord programàtics entre els dos partits.