La gent veu el present a través de les ulleres del passat. El que ja no hi és continua influint la nostra mirada. N’és un exemple parlar de Rússia com a “imperi” o de “l’espai postsoviètic”. Així afirmem equivocadament que Moscou encara és la metròpoli de què depenen els veïns de Rússia, com si encara pervisqués a l’ombra el caigut imperi russosoviètic.
La guerra a l’Alt Karabakh, acabada aquesta setmana, ha fet miques aquella il·lusió. No tan sols ha provocat dolor humà, amb prop de 150 civils morts, milers de combatents caiguts i desenes de milers de refugiats; no tan sols ha infligit una sensible derrota a Armènia perquè ara ha de retornar territoris que controlava des de feia trenta anys en territori de l’Azerbaidjan. La guerra també ha fet palès que Rússia permet que una potència rival trastoqui l’equilibri al sud del Caucas, és a dir, al seu entorn més immediat. Perquè el president turc, Recep Tayyip Erdogan, ha contribuït a preparar aquesta guerra, ha animat els atacants i ha fet possible la victòria. És com si hagués dit al seu col·lega Vladímir Putin: tu pots considerar que el sud del Caucas és el teu pati del darrere, però des d’ara el teu pati del darrere també és el meu.
Com sempre, dir adeu a les il·lusions és dolorós. Ho és, si més no, per als armenis, els perdedors de la guerra. El país està en xoc, ja que no estava preparat per a la derrota. Els armenis tenen molta tendència a mirar el present a través del passat, fet suscitat per la seva llarga, orgullosa i dolorosa història.
Per això el triomf sobre el gran veí de l’Azerbaidjan en la guerra de l’Alt Karabakh del 1994 era una peça essencial de la consciència armènia. Les conseqüències de la victòria han perdurat durant dècades: l’Alt Karabakh, una regió de l’Azerbaidjan de majoria armènia, i també una gran “zona de seguretat”, estaven sota control armeni. Ara es posa de manifest que els fruits de la victòria del 1994 es podien perdre en tan sols sis setmanes.
Però la il·lusió més gran era una altra: que el soci d’Armènia, Moscou, aturaria una gran ofensiva de l’Azerbaidjan actuant com la potència ordenadora de la regió, sobretot si l’ofensiva tenia el suport –de sotamà– de Turquia, un país de l’OTAN. Evidentment, a la capital armènia, Erevan, sabien que Moscou –com la resta del món– no reconeixia el control armeni de l’Alt Karabakh segons el dret internacional i que també tenia una bona relació amb l’Azerbaidjan. Però la ferma expectativa era que impediria una alteració violenta de l’statu quo duta a terme amb ajuda turca. Al capdavall, Moscou té una base militar a Armènia. Igual que la pròpia potència militar, simbolitzada en la victòria del 1994, la protecció russa també formava part de l’imaginari armeni. No perquè els armenis es consideressin els favorits de Moscou, sinó perquè sabien que aquesta protecció era en benefici dels interessos de Rússia.
Però això també era una il·lusió. Moscou ha reaccionat amb una extraordinària cautela a les agressions d’Ankara. I això malgrat que, des del punt de vista de Moscou, Turquia ha travessat línies vermelles: per exemple, ha reclutat combatents a Síria i els ha transportat a l’Azerbaidjan per lluitar a l’Alt Karabakh com a mercenaris. Això ha suposat un gir en la política de Rússia a Síria: allà Moscou vol exterminar els gihadistes abans que arribin a les proximitats de Rússia (això si més no és el que va explicar el Kremlin per justificar la intervenció militar a la seva població). Que ara Turquia enviï autocars plens de combatents de Síria al nord del Caucas, prop de Rússia, va en contra d’aquella política de Moscou.
Però la relació russo-turca, marcada alhora per la rivalitat i la cooperació, és sorprenentment estable, com queda demostrat en molts indrets. Moscou es conforma de facto que Turquia ara sigui un competidor al sud del Caucas.
L’alto el foc, que Putin ha negociat amb Armènia i l’Azerbaidjan, amaga aquest nou equilibri de poder. Si bé reforça de cara enfora el paper de Rússia com a potència ordenadora irrenunciable –farà valer l’acord de pau amb gairebé 2.000 soldats–, Turquia no ha signat l’acord ni ha enviat cap missió de pau. El nom de Turquia ni tan sols apareix al document. Moscou manté, doncs, la reputació.
Però això no amaga que el pes de Turquia ha augmentat. El seu aliat, l’Azerbaidjan, ha vençut un aliat de Rússia, Armènia. Ara la influència turca irradia cap a l’est d’una manera nova. Per exemple, una nova carretera permetrà connectar l’Azerbaidjan passant per territori armeni amb el seu enclavament de Nakhtxivan; i, per tant, també amb Turquia. El trànsit no serà controlat per tropes frontereres armènies sinó russes.
L’acord és imperfecte i ha estat redactat a corre-cuita. Si bé és suficient per aturar el vessament de sang, és massa limitat per protegir a llarg termini el bàndol perdedor, sobretot la població civil del territori en conflicte. Ha calgut la intromissió i l’ajuda enèrgica d’Occident per garantir els drets d’aquestes persones. Ara bé: d’aquestes garanties, es miri a través de les ulleres que es miri, de moment poca cosa se’n veu.
Traducció d'Arnau Figueras