Era el novembre del 1989, aquell moment en què el món va fer un gir. A la República Democràtica Alemanya (RDA) la gent avançava de cop i volta cap a la llibertat; a Romania s’alçava la resistència contra la parella dictatorial, que va derivar en una revolució sagnant. Els règims del bloc oriental implosionaven i prenia força la desintegració de la Unió Soviètica.
Però aquell gir no va tenir lloc a tot el món. A Síria, que si més no superficialment també era un Estat socialista, el món va quedar completament aturat. El 16 de novembre es va celebrar com sempre l’aniversari oficial de la presa del poder amb les solemnitats habituals. I jo, que era estudiant, vaig participar en les celebracions sense que ningú m’ho demanés.
Alguns alumnes cantaven himnes mentre feien onejar banderetes, d’altres estaven contents de tenir un dia de festa. Des del 1970 el país es trobava sota el control ferri de l’exgeneral de l’exèrcit de l’aire Hafiz al-Assad. Però ell no escenificava el seu poder d’una manera tan marcial com Saddam Hussein a l’Iraq o Moammar al-Gaddafi a Líbia, que va etiquetar la seva dictadura com a revolució permanent. No, a la Síria d’Al-Assad l’aniversari del cop d’Estat portava un nom tan inofensiu que podia recordar a una petita mesura tecnocràtica. El país celebrava el “moviment correctiu”.
Jo aleshores era a Damasc per ampliar els meus estudis d’àrab, i aquell dia la nostra acadèmia d’idiomes també va organitzar una excursió a la natura. Dies abans, a través de la tele en blanc i negre, havíem seguit fascinats com els nostres companys estrangers vivien la caiguda del mur de Berlín, però cap de nosaltres no tenia prou diners per agafar un avió i tornar de seguida a Europa. Per tant: entrepans, moviment correctiu i una excursió als turons de l’oest de la ciutat.
Res, absolutament res del moviment d’obertura de l’est d’Europa no va ser perceptible a la Síria d’aquella època. La ràbia, però també la por, van quedar majoritàriament amagades. Ningú no parlava de les massacres perpetrades a Hama i en altres ciutats del nord del país, ocorregudes tan sols set o vuit anys abans. El mateix Al-Assad pràcticament no apareixia mai en públic, però era omnipresent en cartells, segells i fins i tot a les tapes de les llibretes escolars i a les fotos emmarcades que hi havia en qualsevol despatx i en gairebé cada botiga. Imperava un sentiment de normalitat resignada, tan gris com era aleshores la capital siriana. Com si Al-Assad hi hagués sigut des de sempre i s’hi hagués de quedar eternament.
Precisament aquest va ser l’èxit increïble de l’home amb l’eterna clenxa al costat. Novè dels onze fills d’un dignatari local, Hafiz era de confessió alauita. Aquesta minoria, perseguida repetidament per ser considerada infidel, s’havia retirat a les muntanyes. Els seus membres arribaven a la ciutat, a tot estirar, per fer de minyones o a les planes fèrtils per treballar al camp. Hafiz va ser el primer de la seva família que va rebre una escolarització regular. L’única opció de continuar ascendint era l’exèrcit. Aquell fill de pagesos, doncs, va arribar a ser pilot, general de l’exèrcit de l’aire, colpista i president.
Aquest 13 de novembre se celebrarà el cinquantè aniversari de la “correcció” del 1970. Des de fa mig segle la família Al-Assad governa Síria. O més ben dit: governa el que queda d’aquell país després d’una guerra devastadora del règim contra amplis sectors de la seva pròpia població, que es van aixecar el 2011 contra la dictadura.
Militarment, Baixar al-Assad, fill i hereu del fundador de la dinastia, ha guanyat. Ara bé: es beneficia de la gràcia de l’Iran i Rússia, l’exèrcit turc té ocupat el nord-oest del país i les milícies kurdes YPG i les tropes nord-americanes controlen un extens territori del nord-est. Es calcula que han mort mig milió de persones, si fa no fa un terç de la població ha fugit a l’estranger i molts dels que s’han quedat ja no saben de què viuran i com passaran l’hivern que s’acosta.
A grans trets, la història de la família Al-Assad es pot dividir en dues parts contradictòries: d’una banda, les dècades de la consolidació en el poder, el silenci sepulcral, el canvi de bàndol polític i, finalment –després de la mort de Hafiz al-Assad–, l’esperança en una liberalització sota el govern del seu fill. I, de l’altra, la dècada passada, de brutal autodestrucció.
En realitat, però, una cosa deriva de l’altra. Hafiz al-Assad va aprofitar-se tant de les rivalitats de tots els bàndols que, dècades després, ja ningú era conscient de la fragilitat del fonament que sustentava el seu domini: la minoria alauita, que representa tan sols una desena part de la població però que ha ocupat els càrrecs clau a les forces armades i als serveis secrets.
Vist des de fora, tots els grups estaven representats al país. Es va integrar els sunnites, els cristians i els drusos, i el Partit Baas d’Al-Assad governava amb la seva ideologia de panarabisme, socialisme i lluita contra Israel. Tanmateix, en realitat només governava una sola persona, obsessionada pel control, d’una gran intel·ligència i amb una memòria implacable.
L’ascens i els desencerts d’aquesta dinastia són una paràbola de la megalomania d’un home que va vèncer totes les adversitats menys una: la seva immortalitat.
Quan falten anys per al dia del seu “moviment correctiu”, la carrera de Hafiz al-Assad ja l’ha portat més lluny que qualsevol altre alauita de la història recent de Síria. Amb 16 anys ja participa en les conspiracions del Partit Baas, esdevé membre fundador del comitè militar del partit i ascendeix de pressa: el 1963 el primer cop d’Estat dels baasistes el porta al càrrec de comandant de l’exèrcit de l’aire, i amb el següent esdevé ministre de Defensa. El president és Nureddin al-Atassi, però el poder se’l reparteixen dos militars: Salah Jadid i Hafiz al-Assad.
Al congrés del Partit Baas del novembre del 1970 els aparàtxiks de Jadid van decretar retirar tots els càrrecs a Al-Assad i als seus col·laboradors lleials, però ell va disposar les seves tropes i l’endemà va fer empresonar els seus rivals. El tercer cop d’Estat va ser l’últim moviment correctiu abans de les dècades vinents de domini personalista. Fins pocs dies abans de morir, el 1993, Jadid va estar tancat a la presó, i l’expresident Nureddin al-Atassi tampoc no va poder viatjar a França fins poc abans de morir de càncer, el 1992.
Al-Assad és conscient de la rapidesa amb què a Síria t’aparten amb un cop d’Estat. El que cimentarà el seu poder seran els seus seguidors, que no tenen cap altra opció: els alauites. “Tots i cadascun de nosaltres recordàvem totes les massacres dels sultans otomans contra nosaltres, els alauites, a Alep, Idlib, Hama”, explica una persona que havia format part del cercles de poder de Damasc però que vol continuar vivint en pau i, per tant, no vol que aparegui el seu nom: “Per a nosaltres la presa del poder per part de Hafiz va ser com la salvació”.
Els alauites eren els lleialistes més fidels. Però la majoria no en treia res. La seva recompensa era la por, el temor constant dels altres que Al-Assad continuava atiant. La majoria d’alauites van continuar sent pobres, però van deixar de ser pagesos i van passar a ser esbirros. A Mezze 86, un barri de blocs de pisos escrostonats de l’oest de Damasc, hi viuen els soldats rasos de la por, membres dels diversos serveis secrets i de seguretat, en competència entre ells.
“Poques vegades un governant ha aconseguit reprimir tant la seva comunitat religiosa, mentre la seva gent li dona les gràcies de genolls”, escrivia el 2013 un alauita d’una família important amb el pseudònim de Habib Abu Zarr: “Els alauites no són els beneficiaris del règim, sinó els seus ostatges”.
Però això no li va impedir tornar a alimentar l’antic odi. El juny del 1980, quan Hafiz al-Assad va sobreviure a un intent d’assassinat, per ordre del seu germà Rifat les “brigades de defensa” van massacrar uns mil presoners de la tristament famosa presó de Tadmur, en zona desèrtica, com a represàlia. Quan al nord primer i després a la ciutat de Hama els germans musulmans es van aixecar contra el règim, les brigades de defensa van assolar el centre de Hama i van matar fins a 30.000 habitants.
Era l’època prèvia a internet i als mòbils amb càmera, per tant van passar setmanes fins que es va saber vagament a l’estranger què havia passat. Uns quantes fotos borroses de la ciutat assolada confirmen les atrocitats. I també el relat dels supervivents. Tot i conèixer-nos des de fa 22 anys, un metge de Damasc no em va explicar fins fa pocs anys que, en aquelles setmanes, de nit va tractar d’amagat ferits de Hama.
Submissió o anihilació, aquestes eren les ofertes d’Al-Assad als sirians. De cara enfora es comportava com un home d’Estat que retenia les seves visites estrangeres amb llargues excursions, després d’oferir-los repetidament te i aigua. Aquesta tàctica dilatòria va ser qualificada més tard per diplomàtics nord-americans com a “diplomàcia bombolla”. Quan la primera trobada de l’aleshores ministre d’Exteriors nord-americà Henry Kissinger amb Al-Assad ja havia durat sis hores i mitja, el seu equip va pensar que no l’haguessin segrestat.
“Sempre avisàvem els ministres”, recorda Nikolaos van Dam, exdiplomàtic neerlandès expert en assumptes de l’Orient Mitjà, “que duraria hores, que no beguessin res! Si no, un fa concessions o ha d’anar al lavabo. Hafiz explicava l’inici d’una història i el traductor en completava la resta. Se les sabia totes de memòria. A la paret hi havia penjada una pintura a l’oli de gran format de la conquesta de Jerusalem per part de Saladí. Així es veia Al-Assad: com a protector dels palestins”.
A Damasc als anys vuitanta Al-Assad fa erigir un palau futurista en un turó amb vistes a la ciutat, amb un rectangle de parets de formigó, un edifici que projecta llum del no-res, com si fos una base d’aterratge per a naus espacials. Però ell no vivia pas allà, sinó en una mansió discreta al luxós barri de Malki. Ali al-Atassi, fill de l’expresident empresonat i actualment a l’exili, el va veure d’adolescent en la inauguració de la nova Biblioteca Nacional Al-Assad: “Va destapar una estàtua gegant d’ell i després va aplaudir entusiasmat el seu propi monument. Era un megalòman”.
A l’interior del país, Al-Assad ja no havia de témer res. A l’Orient Mitjà ell era el forrellat que bloquejava sempre totes les iniciatives de pau de Washington. Però, quan la Unió Soviètica va deixar de ser el seu patrocinador, el 1990, Al-Assad es va passar al bàndol nord-americà després de la invasió de Kuwait per part de Saddam Hussein.
Va ser president d’una república, càrrec confirmat per primera vegada el 1971 amb l’habitual 99,2% dels vots. Però, igual que Gaddafi a Líbia i Saddam a l’Iraq, ell volia fundar una dinastia en cas que el seu primogènit Basil el succeís. Però Basil va morir el 1994 perquè va suposar equivocadament que per ser fill d’un governant amb un poder il·limitat també podria agafar la sortida per anar a l’aeroport a més de cent quilòmetres per hora.
Així doncs, l’elecció va recaure en Baixar, el secundogènit, que antics companys de classe descriuen com a tímid o cohibit i que va poder estudiar Medicina a Londres. Això ja un clar indici que no se li preveien responsabilitats més altes. Perquè, segons la perspectiva de Hafiz, per arribar a la cúpula de l’Estat només hi havia un camí: l’exèrcit. Baixar va haver d’omplir el buit. A l’estiu del 2000 Hafiz va morir.
L’exmembre del cercles de poder de Damasc recorda l’última voluntat del governant: “Quan encara se celebraven les cerimònies de dol, el ministre de Defensa Mustafà Tlass va convocar una reunió del comitè militar i va anunciar una notícia: Baixar serà el president! Quan el vicepresident Abd al-Halim Khaddam es va negar a signar el decret, Tlass va posar una pistola sobre la taula, es va acostar a Khaddam i va dir: ‘Que signis, collons!’”.
Baixar al-Assad, un tímid oftalmòleg que probablement mai no havia volgut ser dictador, ho va esdevenir a 34 anys. Per fer-ho realitat es va haver de modificar la constitució, en què s’establia una edat mínima de 40 anys.
Aleshores van començar uns anys de liberalització econòmica, en què sobretot els cosins i cortesans de Baixar van privatitzar en benefici propi les indústries públiques i també nous àmbits, com les llicències de telefonia mòbil. A Europa durant un breu període també hi ha l’esperança que el nou governant obrirà políticament el país, cosa que aviat acaba en no res. Alguns destacats alauites intenten iniciar un diàleg tímid sobre les massacres del 1982 i una reconciliació nacional. El procés és bloquejat. Perviuen la por i la desconfiança. A partir d’aleshores hi haurà detencions arbitràries i tortura, però cap massacre. Tampoc no es forma cap oposició.
En les meves visites ocasionals a Síria, les queixes dels amics sempre es queden en frases a mitges que, en un tancar i obrir d’ulls, acaben en un encongiment d’espatlles. Ara per a alguns la por va acompanyada d’un caputxino i, per a la majoria, per una amarga pobresa.
Però aleshores arriba el 2011, la Primavera Àrab. El dictador de Tunísia és enviat a l’exili pel cap del seu exèrcit i a Egipte Hosni Mubarak ha de dimitir. De cop i volta a Damasc també hi ha gent manifestant-se. I parlen! Persones totalment desconegudes m’alerten a Homs que hi ha antidisturbis de les forces de seguretat; els oficials canviats de bàndols no deixen de parlar de les constants mentides, de la corrupció i de la paranoia dels seus generals alauites, que sempre sospiten de traïcions.
A Daraa, al sud del país, el cap local dels serveis secrets i cosí d’Al-Assad fa detenir i torturar adolescents que han fet pintades amb eslògans opositors als murs de l’escola. Davant una delegació de senyors grans que demanen el seu alliberament, presumptament els diu que s’oblidin dels nois: “Porteu-me les vostres dones, que us en farem de nous”. En els dies posteriors, Daraa crema i es dispara contra manifestants. A tot el país surt gent al carrer.
Tothom espera una reacció de Baixar al-Assad, un gest, un reconeixement de la injustícia. Ja ha mort un centenar de persones. Però, a continuació, té lloc el discurs d’Al-Assad: el 30 de març del 2011 agafa el micròfon al parlament i fa broma. Rient entre dents davant els diputats que el veneren, que ni poden esperar per aplaudir-lo, diu que es faran reformes quan sigui el moment, com si la gravetat de la situació no li importés.
Un any després, enmig de la guerra, Abd al-Rasak Tlass, nebot de l’exministre de Defensa i ara comandant rebel, em dirà: “N’hi hauria hagut prou amb unes paraules de reconciliació, una apel·lació a la preservació de l’estabilitat del país, i tothom se n’hauria tornat a casa”.
És el començament de la davallada. La vella guàrdia dels generals no coneix més que violència i més violència, però no té cap pla per aturar l’augment de la tensió. “Al-Assad per sempre, o arrasarem el país”, veig escrit el 2012 en unes lletres enormes als murs de pobles destrossats pels projectils al nord del país. Les noves tropes d’Al-Assad només poden atropellar, disparar, reduir a cendres i continuar la marxa; hi ha massa llocs que s’alcen contra el dictador.
Ni tan sols un ultimàtum amenaçador ja no sotmet la gent. L’exèrcit es desintegra; poc després els aliats iranians envien milicians del Líban, l’Iraq, l’Afganistan; i finalment l’aviació russa capgira l’equilibri de forces a final del 2015.
Al-Assad per sempre. I un país que ha quedat reduït a cendres. El temor atiat durant dècades segons el qual es perdria el poder i que els altres odiaven la minoria alauita ha multiplicat l’odi i ha permès mantenir el poder, però ha fet naufragar el país. No hi ha cap certesa, ni tan sols si algun dia Síria podrà tornar a unificar-se com a Estat. Només una cosa és segura: Hafiz al-Assad, el primogènit de Baixar, està disposat a continuar la dinastia.
Traducció d'Arnau Figueras