Amb setze anyets, la criatureta enviava una carta de xantatge a Josep Pla, avisant-lo que si el seu pare no li deixava fer-se el passaport el denunciaria al comissari Creix. Fins i tot Tarradellas i Vicens Vives parlen del nen en les seves cartes i es preocupen perquè suspèn sis assignatures, no fot res a l’escola i haurà de repetir curs. Era el fill del xofer de Josep Pla, però també era el net consentit que l’escriptor grafòman no havia tingut. I va sortir amb els defectes de l’avi postís.
El lector d’aquesta biografia del periodista Alfons Quintà, escrita amb molta grapa per Jordi Amat, no pot deixar de pensar que l’ombra de l’escriptor empordanès va resultar determinant en la vida sòrdida d’un periodista que “ho va ser tot” en la Barcelona dels darrers anys del franquisme i en la primera etapa del pujolisme. Quintà, que respirà des de petit l’atmosfera pesada del mas Pla i en va copiar les tracamanyes, s’emborratxa com Pla, menja desordenadament com Pla, és colèric i bipolar com Pla, politiqueja com Pla i bruteja com Pla. Fins i tot la seva sexualitat és histèrica com la del senyor Pla.
Alfons Quintà, que entenia el poder només com a conspiració i negoci, arribà ser un personatge determinant del món polític i periodístic dels anys setantes, perquè la transició política fou, com ell mateix, un model de cinisme espatarrant. Però sobretot, fins al dia del seu suïcidi, i del previ assassinat de la seva dona, Quintà sempre va ser aquell nen que havia crescut en el que Jordi Amat, sense cap respecte per la deguda proporció de les coses, anomena “el Camelot de Pla”. Dissortadament, i Amat ho hauria de saber, el problema és que a Llofriu no hi hagué mai un “Camelot”. Al voltant de la taula del mas Pla no s’hi asseien Brunilda, ni Merlí i, molt menys encara, no hi hagué cap fada Morgana.
Com a molt s’hi reunien especuladors en divises, industrials de poca volada i productes de l’estraperlo. Domingo Valls Taberner (del tèxtil), Pere Duran Farell (gas), Joan Sardà (arquitecte del Pla d’Estabilització), Manuel Ortínez (un altre del món de la llana, vinculat a Tarradellas) o l’historiador Jaume Vicens eren gent brillant i amb influència social, però sense cap projecte ni capacitat per canviar les coses. Alfons Quintà a Llofriu no va conèixer Camelot sinó el viure renyoc del bosc de Sherwood. Tot plegat, massa història, molt de ressentiment, insomni crònic, tramuntana persistent i aigua d’Escòcia passada de contraband.
Que la civilització rau en els detalls, Pla ho sabia, però no ho va practicar gaire. El fill del xofer es devia mirar aquella fauna d’amics del seu pare amb ulls esbatanats. Amb aquests antecedents, només podia sortir-ne un periodista que fos com Robin Hood però al revés, és a dir, que denunciava els rics per quedar-se’n el botí. A Camelot, dispensin, tenien més estil. No cal ser Freud per adonar-se que hi ha algunes mancances emocionals de la infància que fan mal tota la vida. De nens traumatitzats per entorns familiars maniàtics n’hi ha hagut molts. Però alguns acaben com Stuart Mill o com Sartre; i d’altres se submergeixen en una espiral autodestructiva i se suïciden després de la matar la dona com Quintà.
El Quintà que descriu Jordi Amat és un símptoma. Com ho podrien ser alguna gent de vida desbocada que van tenir un protagonisme significatiu en la Barcelona dels anys de la Transició i van acabar també d’una manera trista. L’advocat Piqué Vidal o l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, i excapellà, Lluís Hernández, per posar altres exemples de vides extremes, no seran mai tan literaris perquè no tothom té la sort de trobar-se un Josep Pla o un Jordi Amat. Que la Transició amaga una bona quantitat de monstres es ben sabut.
Però al personatge de Quintà, com a tants protagonistes dels anys 1970-1980, li manca el caràcter excessiu de les figures autènticament literàries. Per molt que hagués manegat a la sala de màquines del poder autonòmic, es fa difícil pensar, després de llegir El fill del xofer, que Quintà fos altra cosa que un patètic maníac abusador; un miserable amb bons padrins i molta barra. La seva prosa, que Amat qualifica de “cocaïnòmana”, tampoc el portarà al paradís.
Amb la perspectiva que dona el temps, i vist el que s’ha vist amb el sistema financer català als darrers vint anys, els bancs no els destrueixen els periodistes sinó els gestors. Si Quintà no hagués iniciat una campanya de setge contra Banca Catalana (amb informació proporcionada per Ortínez, segons es ve a entendre), el banc de Jordi Pujol i de l’avi Florenci tampoc hauria aguantat gaire en el mercat financer. Suposant que El País i Quintà no haguessin esfondrat el vaixell, amb l’ajuda de Mariano Rubio i Miguel Boyer, ho hauria fet qualsevol home de negre de Brussel·les poc temps més tard.
Sense Alfons Quintà TV3 també hauria estat un èxit, simplement perquè hi ha gent que la mirarà sempre, facin el que facin per fidelitat lingüística i perquè no hi ha cap oferta privada de televisió en català amb cara i ulls. De la mateixa manera que hi ha una Catalunya de Telecinco que mai veurà TV3, cosa que molt sovint obliden els exegetes. Al final, Quintà sobrava per tot arreu i per això es va anar quedant sol fins que arribà el suïcidi, en un procés que Jordi Amat ressegueix, fascinat del tot pel personatge. Potser la part més fluixa del llibre és la confusa història de ElObservador, fallit intent de substituir La Vanguardia.
Arribats al 2020 els diaris en paper tenen una influència molt relativa en gent que estigui per sota dels quaranta anys. Les estridències mafioses tampoc són tan òbvies. Les capçaleres històriques no sobreviurien sense subvencions i cap director podria actuar avui davant cap polític amb el sadisme reconsagrat d’un Alfons Quintà. Està de moda la superioritat moral del sacrificat (o de de qui es fa passar per tal per justificar la seva insolvència) i el punt fanfarró del vell periodisme s’ha traslladat al bar de Twitter. El fang avui no el llencen periodistes individuals sinó empreses especialitzades i, per a més broma, els contractes es publiquen detallats als “portals de transparència” institucionals. El periodisme tèrbol i la sordidesa de les relacions humanes sempre han existit, però ara, en el temps de les xarxes, actuen d’una altra manera. Si Quintà fa venir basques, i si el seu biògraf està clarament obsedit per la brutalitat del personatge, és perquè resumeix moltes de les misèries de la Transició.