Un quasi salt d’alegria i un somriure mínim: d’acord, un gol. Lionel Messi, estrella del F. C. Barcelona, ho va entomar així. Dimecres, en el partit de Lliga de Campions contra el Dinamo de Kíev, va tornar a marcar només de penal. En tota la temporada, l’esportista més ben pagat del món no ha marcat ni un sol gol que no sigui a pilota parada: 810 minuts sense marcar en joc. Cada minut que passa la sequera sembla una maledicció. Un símbol de tot el que s’està esquerdant.
A l’estiu Messi, de 33 anys, volia anar-se’n del Barça, entre altres coses per la frustració posterior a la derrota per 2 a 8 contra el Bayern de Munic als quarts de final de la Lliga de Campions. Però no el van deixar. El seu escrit de rescissió del contracte va ser considerat nul. Va ser un procés ridícul i, des que es va desfogar en una entrevista, no ha dit res més. El seu contracte s’acaba al juny i, segons les regles de la FIFA, a partir del gener pot negociar lliurement amb altres clubs.
Per al Barça la marxa de Messi seria un alleujament enorme. Perquè el salari astronòmic del sis vegades millor futbolista del planeta és un dels motius principals de la situació d’urgència en què es troba el club amb més ingressos del món. El Barcelona ha d’estalviar prop de 300 milions d’euros; i de pressa. “Cada dia la situació és més greu”, va explicar fa uns quants dies el president de la comissió gestora, Carles Tusquets. “La situació és preocupant”.
El F. C. Barcelona és el primer gran club d’Europa que admet oficialment que té dificultats per fer front als pagaments arran del coronavirus. Segons les dades actuals, el club ha acumulat 820 milions de deute brut.
Quin és el problema? Que el Barça és un club turístic que viu de l’enorme quantitat de gent que va en pelegrinatge a la ciutat gràcies al club i a Messi. Fins a 99.000 persones caben al Camp Nou, l’estadi més gran d’Europa. I els turistes han fet del museu del Barça el més visitat de Catalunya, per davant de sales d’exposicions amb obres de Picasso, Dalí i Miró. Per això l’adeu de Messi també seria una catàstrofe.
Què s’ha de fer, doncs?
Al Barça el preocupen els turistes que no venen i la consegüent caiguda dels ingressos, perquè els compromisos financers fa temps que sobrepassen el pressupost. “S’ha d’imaginar la situació com la d’un país que té uns deutes del 100% del seu PIB”, diu Xavier Sala i Martín en conversa telefònica des de Nova York, on aquest professor d’Economia fa classe a la Universitat de Colúmbia.
Sala i Martín va ser responsable econòmic del Barça entre el 2004 i el 2010. Aleshores la junta directiva va trobar-se amb problemes semblants als actuals: números vermells, falta d’èxits i una plantilla envellida i cara. Però, partint d’aquella ruïna, es va aconseguir convertir el club en el millor del futbol mundial. Gairebé cada temporada el F. C. Barcelona guanyava algun títol, sovint més d’un. Amb els èxits van disparar-se els ingressos, però també van arribar la cobdícia i la desmesura.
Fa uns set anys el president Sandro Rosell va haver de dimitir perquè havia gastat com a mínim 86 milions d’euros pel davanter estrella Neymar, malgrat que, oficialment, pel traspàs només van anar a parar al club brasiler d’origen disset milions. La resta eren majoritàriament comissions ocultes. Les obligacions fiscals retroactives i les multes van costar al Barça dinou milions addicionals.
L’estiu del 2017 Neymar va abandonar el club i, per 222 milions d’euros, va començar a militar a les files del París Saint-Germain, dirigit des de Qatar. La nova abundància crematística desencadenada per aquesta mena de clubs inversors va provocar pànic al Barça. Per no perdre també una icona com Messi, se li va oferir un contracte únic. Salari base anual: 71,05 milions d’euros. Primes anuals: fins a 18,09 milions. Honoraris per firma de contracte: 63,5 milions. Plus de fidelitat: 70 milions. En total, més de 100 milions d’euros per temporada.
Messi no tan sols exigia diners, també volia èxits: “Barcelona és casa meva, però necessito un projecte guanyador”. Els mitjans també feia anys que reclamaven que el club situés jugadors més bons al costat de l’estrella. La junta directiva va obeir, i va comprar i comprar: Ousmane Dembélé (105 milions més 40 milions de possibles bonificacions), Philippe Coutinho (120 més 40) i Antoine Griezmann (120). La massa salarial de tots els esportistes del club ascendeix a 636 milions d’euros.
L’última temporada abans del coronavirus, el Barça va obtenir uns 990 milions d’euros en ingressos –un rècord en el món del futbol–, però tan sols 4 milions d’euros de beneficis. Ara els partits amb la grada buida fan que els costos asfixiïn el club. Per reestructurar els pagaments, s’han allargat contractes. A d’altres professionals se’ls abonarà el salari més endavant en concepte de compromisos com a ambaixadors del club. El Barça té l’esperança d’arribar a un acord amb la plantilla sobre l’ajornament de pagaments salarials. Tusquets, el president de la comissió gestora, ha parlat de solucions que podrien ser interessants fiscalment per als jugadors.
“És un camuflatge dels deutes”, afirma Sala i Martín, que avisa: “Hi ha clubs que han mort d’èxit”. Per exemple, l’A. C. Milan. O els Chicago Bulls. “Des de Michael Jordan no han guanyat res més”.
A l’estiu, després de la traumàtica derrota contra el Bayern de Munic, no van deixar marxar Messi. El jugador encara és important per al club. Ara: a la llarga el F. C. Barcelona només es podrà permetre conservar l’estrella si els fans tornen aviat a l’estadi. I Messi també hauria de tornar a marcar gols com pertoca aviat.
Traducció d'Arnau Figueras