Hi ha rius que han estat històricament frontera natural, que separen territoris, delimiten políticament geografies, i cultures que s’han estés a una riba i altra del riu, bastint ponts per sobre de les aigües fluvials. És el cas del riu de la Sénia. En l’actualitat, manté una presència discreta, ben al contrari de la rellevància històrica que va tindre en època medieval, quan, des del segle XII, li va correspondre la funció de mantenir el límit administratiu. L’aleshores anomenat riu d’Ulldecona fitava pel sud el terme de la ciutat de Tortosa i un segle més tard seria aprofitat per Jaume I per a fixar el límit septentrional del Regne de València. Així ho recollien els Furs el 1240: “Vocamus et volumus ut regnum Valentie appelletur et sit a rivo de Uldecona usque ad terminum de Biar”.
Si bé el Sénia ha mantingut un protagonisme secular com a riu de frontera, les seues aigües, paradoxalment, no han estat suficientment aprofitades. Així ho veu el geògraf Joan Mateu, qui ha estudiat a fons la comarca del Baix Maestrat: el fenomen trobaria resposta en la morfologia particular del riu i la naturalesa del sòl, el qual es caracteritza per un elevat drenatge hídric a través de clots que provoquen fins i tot la desaparició del cabal.
Per la seua banda, Enric Guinot, professor d’història medieval de la Universitat de València, va més enllà. No creu que l’absència d’un sistema hidràulic estiga únicament motivada per qüestions d’ordre físic. Guinot manté la hipòtesi que “no hi va existir una horta baixmedieval en aquest espai perquè els conquistadors del segle XIII no la trobaren en funcionament en els anys de la conquesta. I, posteriorment, les relacions de poder entre els diversos poders feudals instal·lats a una i altra banda del riu durant l’època baixmedieval impediren la construcció de sistemes de captació i repartiment de l’aigua que foren complexos i abastaren diversos termes i senyories perquè això implicava alterar la situació inicial i els drets adquirits”. Guinot atribueix, doncs, l’absència de sistemes hidràulics a raons geopolítiques, quan aquest espai esdevingué “frontera militar entre el món feudal i l’andalusí durant gairebé 80 anys, és a dir, des de la conquesta de Tortosa per Ramon Berenguer IV el 1148 fins a l’ocupació cristiana dels castells de Peníscola, Xivert i Cervera del Maestrat entre 1233 i 1234”.
RIU DE CONCÒRDIA
Al segle XIV, cent anys després de la conquesta cristiana, el repoblament d’aquestes terres reclamà una demanda creixent d’aigua. Tot i que l’Orde de l’Hospital ja havia bastit diversos molins fariners i drapers al marge valencià del riu durant la primera meitat d’aquell segle, el control de l’aigua i el seu aprofitament, amb la construcció de nous molins i els usos agrícoles, van generar tensions entre els ordes de l’Hospital i de Montesa, que es repartien el riu. La primera estenia els seus dominis a la riba septentrional, la tortosina, mentre que la segona ho feia als territoris de la riba castellonenca. Els conflictes pel control de l’aigua obligaren a trobar una solució pactada, que es concretà en l’anomenada Concòrdia del 1332, on el bisbe de Tortosa actuà en qualitat d’àrbitre. L‘acord dividia el riu en quatre trams, des del poble de la Sénia fins a la mar, i en regulava detalladament qui podia fer ús de l’aigua i amb quina finalitat. Igualment, limitava la construcció de nous molins i séquies. Un primer tram, amb ús comú per part de les dues ribes, seria aprofitat per al reg i la molta. Aquest s’abraçava des dels voltants del poble de la Sénia fins a la peixera (o assut) i respectava les hortes del segle XIII.
Un segon tram arribava fins al molí de Castell, a les portes de Sant Rafael del Riu, i era d’ús exclusiu de la senyoria de Montesa. L’alternança va fer que al tercer tram, fins al molí de la Tosca (avui, en terme de Vinaròs i conegut com a molí de Noguera), l’aigua fora monopoli de l’Orde de l’Hospital. I finalment l’última secció, que es perllongava fins a la mar, havia de servir per a un ús simultani de les dues ribes. Amb posterioritat, l’aprofitament de les seues aigües ha estat molt desigual, a causa de les acusades diferències dels diferents contextos físics pels quals discorre el riu, des de l’abrupte paisatge muntanyenc fins a la plana litoral.
LA TINENÇA DE BENIFASSÀ, KM 0
I ara sí, iniciem el camí. Fem-ho aigües amunt, a l’origen del curs fluvial. Entre parets i barrancs, encaixonat al cor de la Tinença de Benifassà, a la comarca del Baix Maestrat, es troba el naixement del riu que ens ocupa. No troba una mica de respir fins a arribar al poble de la Sénia, que fa funcions de frontissa entre la muntanya i una orografia oberta i amable, rural. Tot i això, riu avall les aigües es mantenen captives d’un engorjat mínim, on malden per garantir un curs continu entre tolls inconnexos i el baladre invasiu.
Al seu origen, el salt de Robert dibuixa una cascada de dimensions generoses. Són trenta metres de caiguda lliure; les aigües s’hi precipiten, primer, per obrir-se pas seguidament entre les muntanyes del Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Podreu accedir a la cascada des del poble de Fredes per un camí que davalla literalment al cor d’aquestes muntanyes, o bé emprant la llarga pista, transitable en vehicle convencional, que s’inicia al marge dret del pantà d’Ulldecona i que recorre els més de cinc quilòmetres que mesura el barranc de la Fou. Es diu que el salt de Robert, ubicat al barranc del Salt, afegeix les seues aigües a les del barranc de la Fou per engendrar el riu de la Sénia, el qual abastirà, més endavant, el citat embassament.
El d’Ulldecona és, per al foraster, un pantà i un espectacle visual alhora: hibrida roca, bosc i aigua. S’hi apleguen estrangers temporalment establerts a la costa veïna disposats a lliurar-se a la contemplació i, en dies d’estrès hídric, també ho fan els veïns de poblacions properes per tal d’admirar un racó que l’absència d’aigua deixa al descobert. S’hi fa present, llavors, una realitat submergida, en què el pont de l’antiga carretera i alguns bancals emblanquinats per una densa pàtina fangosa són els principals protagonistes.
Semblarà una incongruència que l’embassament en qüestió, ubicat al terme municipal de la castellonenca Pobla de Benifassà, haja estat batejat amb el nom d’un municipi català que es troba a més de vint quilòmetres de distància. El motiu és que la Comunitat de Regants d’Ulldecona, impulsora de l’obra hidràulica, va voler fer un homenatge al seu poble. El pantà va ser construït el 1967, després d’un procés que es va prolongar més d’un segle i mig, durant el qual el discutit emplaçament de la infraestructura va considerar diverses ubicacions fins a acabar ocupant la confluència dels barrancs de la Fou, del Teulatí (també conegut com el de la Tenalla) i de la Pobla de Benifassà.
Malgrat l’impacte de l’obra, és el pantà mateix el que ordena les aigües provinents dels tres barrancs, per tal de fondre-les en un únic curs; el que ara explorem.
Però abans d’abandonar aquest espai, mereixen una visita la Pobla de Benifassà, la Tinença de Benifassà en el seu conjunt i el convent homònim. La Pobla fa les funcions de capital d’aquesta comarca històrica i natural. Es troba a mitja alçada, per sobre de la cota moderada dels 700 metres i és per això que, a diferència d’alguns nuclis més elevats i que es troben sota la seua jurisdicció, gaudeix d’un clima exigent, però sense arribar a patir-ne els rigors hivernals. L’extensió del seu terme municipal, 136 km2, resulta inversament proporcional a la situació demogràfica: amb 197 habitants censats el 2018 repartits entre els diversos nuclis que conformen el municipi, la Pobla de Benifassà il·lustra l’irreversible procés de despoblament de les comarques d’interior.
Del patrimoni històric local, el Reial Convent de Santa Maria de Benifassà és la joia del lloc. L’enclavament va ser construït al costat del castell musulmà de Beni Hassan (origen del topònim actual), aprofitant un respir en aquest paisatge cataclismàtic. La talaia on s’ubica, entre el rocam esquerp, presideix el barranc de la Pobla en el seu camí cap a l’embassament d’Ulldecona. El complex religiós, que va ser fundat per l’orde del Cister al segle XIII per ordre del rei Jaume I, des del 1967 és ocupat per monges cartoixanes i és l’única cartoixa femenina a l’Estat espanyol. Val a dir que es tracta del primer monestir cristià del Regne de València, el qual va acollir originàriament monjos del monestir de Poblet.
Per tal de copsar la magnitud de les muntanyes que emmarquen el naixement del Sénia, caldrà ascendir a Fredes, on avui perviuen una quarantena d’habitants. La carretera, estreta veta d’asfalt, fa les giragonses reglamentàries a què obliga una geografia rebregada. A 1.000 metres per sobre del mar, el clima resulta inevitablement sever: no hi manca la neu a l’hivern. Fredes és la porta d’entrada superior al Parc Natural de la Tinença de Benifassà i un espai privilegiat per assistir a l’espectacle de fauna i flora que presenta aquest paratge: la legió de rapinyaires, encapçalada per l’àliga daurada i el voltor, destaquen entre les bèsties de ploma; la cabra salvatge i el cabirol, arribat de Terol i reintroduït alhora per la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana, hi posen la nota alpina. Prats rocosos alternen amb els de caràcter alpí i amb les pinedes de pi negre. En cotes moderades, el pi blanc domina l’escena. Les rouredes de roure valencià i els carrascars hi troben també el seu lloc. No caldrà marxar del lloc sense fer una incursió a la fageda del Retaule. Formalment ja no es troba dins la part valenciana d’aquestes muntanyes, sinó en la tarragonina, el massís del Port. Des del vessant que ens ocupa, podreu accedir-hi per l’esmentada pista del barranc de la Fou. Aquesta fageda irradia una energia especial, potser per la seua singularitat, pel fet de ser la més meridional dels Països Catalans i de l’Europa continental. La presència, però, del Faig Pare completa la màgia del lloc: el vell caducifoli, amb més de 400 anys, desafia amb resignació el fort pendent en què es troba ancorat.