La Generalitat de Catalunya va sumar dilluns i dimarts un capítol més en la gestió esperpèntica de la pandèmia, en concedir ajuts econòmics de 2.000 euros als primers 10.000 autònoms que els sol·licitessin. S’ha de reconèixer que el govern està a l’alçada del 2020, sempre superant-se per assolir noves cotes de desastre, perquè veníem d’un cap de setmana on tant l’executiu com l’Ajuntament de Barcelona es van fer els sorpresos davant la canonització multitudinària celebrada a la Sagrada Família, malgrat estar-hi convidats.
Més enllà que la pàgina web, dissenyada per un Departament de Polítiques Digitals que ens havia de convertir en una república virtual, va col·lapsar en pocs minuts, resulta que a ningú del Departament de Treball li va semblar mala idea això de gestionar els diners per comprar el pa de la gent com si fos la loteria de la Grossa. Meritxell Budó, consellera de la presidència i portaveu de l’executiu, es va disculpar per la mala gestió assegurant que la Generalitat tan sols administra molles. La gent ja ho sap. El que no tolera és que els pocs calés que hi ha s’administrin com si fos xavalla per al populatxo.
La mala gestió del govern efectiu català, amb la inestimable col·laboració del gobierno más progresista de la historia, és el resultat de la combinació d’unes dinàmiques pròpies del context autonòmic i unes circumstàncies globals que els successius governs catalans ni han pogut ni han sabut afrontar. A nivell autonòmic, el sistema d’ascensió interna dels partits ha fomentat la proliferació de polítics mediocres, que són els que han hagut de gestionar una situació d’excepcionalitat que demana líders solvents i amb visió a llarg termini. La xarxa clientelar que les formacions polítiques han estès a l’acadèmia, les entitats de la societat civil i els mitjans han neutralitzat qualsevol contrapoder fort i articulat que els obligués a redreçar les polítiques. Les bombolles en què s’han convertit els partits han creat una xarxa d’incentius entre els seus membres que fa que els hi surti més a compte atendre primer les necessitats dels respectius partits que no pas les de la ciutadania. Tan sols així s’explica que, en la crisi generada pels ajuts als autònoms, les claques mediàtiques d’una formació estiguin més ocupades criticant l’altra que no pas fent autocrítica.
Els partits no tenen estímuls per prioritzar les necessitats de la ciutadania perquè saben que tornaran a obtenir majoria absoluta a les eleccions del febrer. Si bé sempre es parla de la mediocritat dels líders independentistes, la dels unionistes no els hi té res a envejar. Madrid tan sols vol virreis i administradors obedients sense gaires pretensions. Els independentistes catalans guanyaran les properes eleccions perquè l’alternativa és més mediocritat, més opressió i més subsidiarietat envers la metròpoli.
Si l’independentisme català va ser una reacció democràtica i sobirana a la crisi econòmica del 2008, a partir del 2017 es va convertir en la translació a Catalunya de les onades autoritàries que han sacsejat occident. No ha apel·lat al supremacisme blanc, sinó que ha explotat els elements més banals de l’esquerra cosmopolita: estetització de lluites com la feminista, creació d’una identitat no-nacional basada en l’adscripció a uns valors pretesament universals i que ha marginat els elements que creen un sentiment d’identificació envers una comunitat que habita un territori concret, i la substitució de la fiscalització dels líders en base als fets pel judici moral dels seus discursos –“no podem criticar els presos perquè han patit molt i són bona gent”.
Amb aquesta base, la ciutadania catalana està desemparada per combatre els efectes de desterritorialització (pèrdua de sobirania sobre els béns comuns) i desarrelament (pèrdua d’identitat) a què el neoliberalisme sotmet a tots els pobles del món. El fals dilema entre preservar la vida i l’economia durant la pandèmia n’és el darrer exemple. El periodista català de TheWall Street Journal, Jon Sindreu, afirmava, en una entrevista a Vilaweb que si bé en el capitalisme de postguerra hi havia una consciència molt gran del caràcter fictici dels diners i de la importància de “l’economia real i la gent que va a treballar”, el neoliberalisme es caracteritza per l’obsessió per fer quadrar els números, fins i tot en moments de catàstrofe natural o conflicte.
Durant la pandèmia, la ciutadania catalana ha demostrat que estava disposada a restringir els seus drets i llibertats per al bé comú, eradicar una pandèmia, a canvi que l’Estat i la Generalitat els protegissin d’emmalaltir i de patir les conseqüències materials de l’aturada econòmica. En certa manera, hem actuat, intuïtivament, fent valer una mena de contracte social hobbesià, en què la cessió personal es fa en favor d’un ens encarregat de vetllar pel bé i la seguretat col·lectius. Les paraules de Sindreu, però, indiquen que l’estat i l’administració catalana han trencat el contracte social. Per una banda, perquè no en sabien més i perquè l’estat del benestar espanyol és la contrapartida perquè la ciutadania accepti les elits extractives estatals i autonòmiques que sostenen el règim del 78. Per l’altra, perquè el neoliberalisme s’ha basat tant en desproveir la ciutadania de capacitat per administrar els béns comuns, via aprimament de les competències de l’estat i eliminació de controls democràtics, com per assegurar-se que les eines que romanen en mans estatals estan a disposició dels interessos econòmics d’elits financeres globals i empreses del capitalisme cognitiu.
Pandèmies com la del coronavirus ens recorden no només que els Estats democràtics han de donar resposta local a les necessitats de la seva població, afectades per moviments transnacionals. Sinó també que alguns dels problemes de més rellevància en els propers anys, com l’escalfament global, no ens interpel·len com a ciutadans, sinó com a espècie. A la crisi de seguretat generada per la incapacitat de Catalunya i Espanya de protegir la seva ciutadania durant la pandèmia, s’hi suma el fet que el sistema de drets i llibertats vigent en les democràcies liberals tan sols reconeix l’individu com a membre d’una comunitat d’iguals, i no pas com a animal en un entramat multiespècie. Si l’Estat espanyol ha reaccionat amb autoritarisme durant la pandèmia, militaritzant els carrers i creant un marc propici per a la impunitat policial i la delació entre veïns, és perquè el règim de llibertats i drets vigent és incapaç de regular del tot la vida d’un individu quan el que està en joc no és la seva condició de ciutadà, per molt que aquesta pugui implicar la mort, sinó la seva vida nua. Un virus no és ni un senyor de la guerra, ni un sàtrapa ni una potència colonial. Aquesta desubicació ontològica (on l’homo és tan rellevant com el sapiens) és un pretext perfecte per continuar aprofundint en el control de la població necessari per imposar el paradigma neoliberal i eliminar-ne l’oposició.
La solució no és abandonar el sistema de drets i llibertats, sinó perfeccionar-lo. Adaptar-lo als temps que corren. Independentment d’això, la Generalitat catalana haurà d’entendre que, ara més que mai, la democràcia es basa en garantir a la població la participació en la gestió dels béns comuns que han de protegir-la dels efectes devastadors de l’antropocè, el període en què l’economia genera uns efectes nocius no només per a la societat, sinó també per al conjunt de la Terra.
De moment, el missatge que rebem davant problemes que ens superen com a comunitat és que la Generalitat no ens protegirà. Tampoc l’Estat espanyol. Cal assegurar-se que, en les catàstrofes socials i naturals que vindran, ho facin.