Damunt el relleix de la xemeneia del despatx de François Hollande hi ha una foto emmarcada en què es veu la marxa fúnebre posterior als atacs a la revista satírica Charlie Hebdo, el gener del 2015. Al costat de l’escriptori d’Hollande jeu la seva gossa labrador; i des de les finestres, que arriben fins a terra, es veuen les capçades encara verdes dels arbres del Jardí de les Teuleries i els molts ciclistes que circulen per la rue de Rivoli. Des d’aquí, París sembla una ciutat pacífica, però la imatge enganya.
Tot va començar a final de setembre, quan davant l’antic edifici de la redacció de Charlie Hebdo un terrorista va intentar matar dues persones amb una destral. Al cap de 21 dies, un jove de 18 anys va decapitar al mig d’un carrer el professor Samuel Paty al barri de Conflans-Sainte-Honorine, a la perifèria de París, perquè havia gosat ensenyar als seus alumnes les caricatures de Mahoma.
I novament la república va iniciar els seus rituals tristament assajats: marxes fúnebres, minuts de silenci i una cerimònia al pati d’honor de la Sorbona en record del professor mort. “Nosaltres continuarem, professor”, va prometre Emmanuel Macron davant el taüt. “Defensarem la llibertat que vostè va ensenyar tan bé”.
Després també hi va haver un altre atemptat a Niça. I ara el país torna a debatre sobre el terrorisme islamista. Com aleshores, fa cinc anys.
El 2015, quan França va viure els atacs terroristes més greus des del final de la guerra, el president es deia François Hollande. Aleshores ell també va fer unes declaracions semblants a les que fa ara Macron. En les exèquies va dir els noms de les víctimes assassinades la nit del 13 de novembre: tots i cadascun dels 130 morts. “Per a mi era important pronunciar correctament cada nom”, recorda Hollande al seu despatx. “Però va ser gairebé insuportable enumerar-los, la llista era interminable”.
El 13 de novembre del 2015 va marcar el país i la seva presidència. François Hollande és considerat un home que rarament aixeca la veu, un polític simpàtic i més aviat retret. Per aquestes característiques va fracassar com a president. Al final els francesos el trobaven massa normal, massa simpàtic, massa sense perfil. Però mai no va representar tant l’Estat com després dels atacs de París a l’Stade de France, als cafès i restaurants de l’onzè arrondissement i a la sala Bataclan. En cap altre moment va tenir tanta popularitat. En el moment del gran dol va trobar les paraules adients per al seu país ferit.
L’expresident ha accedit a aquesta entrevista perquè vol parlar de com va viure aquells dies de novembre del 2015, els atemptats terroristes més mortífers ocorreguts a Europa des dels atacs als trens de Madrid el 2004.
El dia negre de França, el 13 de novembre, comença amb un exercici antiterrorista en què participen diverses unitats dels equips d’emergències nacionals. Fa temps que està planejat i preveu la simulació d’un atemptat amb nombroses víctimes. Per pura casualitat, el matí anticipa les atrocitats de la nit. Però la fantasia dels planificadors del Ministeri de l’Interior no és res comparada amb al pla magistral i pèrfid amb què hores més tard uns terroristes islamistes atacaran el més valuós que poden oferir les democràcies europees: una societat oberta i lliure.
Aquell vespre François Hollande és a l’Stade de France, a Saint-Denis, per assistir al partit entre les seleccions d’Alemanya i França. A les 21.10, mentre està assegut a la llotja d’honor, sent una explosió. Probablement un petard que algú ha portat a l’estadi, tot i estar prohibit, pensa Hollande. Es produeix una segona explosió. L’informen que fora de l’estadi hi ha un mort.
Bernard Cazeneuve, ministre de l’Interior, va immediatament a Saint-Denis a trobar-se amb el president. Fan saber a Hollande que a les terrasses d’alguns cafès parisencs hi estan massacrant persones en qüestió de minuts, que un terrorista suïcida s’ha immolat i que hi ha nombrosos morts i ferits. Els dos homes parlen en una sala austera de l’interior de l’estadi.
“Fins llavors no ho vaig entendre: estàvem davant d’un acte de guerra. Els terroristes havien declarat la guerra a França, i l’acció havia estat organitzada per Estat Islàmic a Síria”, diu Hollande. “Era una situació totalment diferent de la viscuda al gener després de l’atac a Charlie Hebdo. Estàvem en guerra”.
En aquell moment, explica Hollande, encara es pensava que hi havia diversos comandos terroristes actuant a la ciutat. Ningú no s’imaginava que tan pocs homes poguessin ser tan eficients. Feia mesos que els serveis secrets avisaven del perill que podien suposar els molts combatents francesos d’Estat Islàmic a Síria. Des del gener estava activat el nivell màxim d’alarma terrorista a la regió metropolitana de París.
Mentre el partit encara està en marxa, tanquen les reixes que envolten l’Stade de France. Els espectadors –sense saber-ho– estan tancats a dintre. La situació de seguretat és massa incerta. Ningú no sap quants terroristes hi ha voltant per la zona esperant que surtin 80.000 persones en tromba preses del pànic. El partit ha de continuar.
Hollande i el seu ministre de l’Interior tornen a París en cotxes separats per prendre decisions al gabinet de crisi del Ministeri de l’Interior. Des del nord de la ciutat fins al centre només triguen deu minuts, diu Hollande; menys temps que mai, de tant de pressa que anava el xofer.
En què pensa durant aquest trajecte per un París ferit?
“Pensava en els meus quatre fills, que surten exactament pels barris on hi va haver tants morts. Pensava en el meu país i en com reaccionaria als atacs: quedaria paralitzat per la por? Es deixaria dominar pel pànic i l’odi? El pitjor era no saber quan s’acabaria aquell horror. Al cotxe arribaven noves informacions cada minut sobre morts i ferits, i després sobre l’atac a la sala Bataclan”.
A mitjanit Hollande convoca un consell de ministres extraordinari. Han de decidir si decreten l’Estat d’excepció, opció que defensa el president. Els polítics, en xoc i sense paraules, es troben en un Palau de l’Elisi en plena nit, recorda Hollande. Molts s’assabenten en aquell moment de la magnitud dels atacs terroristes. Alguns ploren.
Miri on miri, Grégory Reibenberg només veu pertot arreu sang, taules i cadires bolcades, molts bombers i molts policies. És al Belle Équipe, el cafè que té a la rue de Charonne, a l’onzè arrondissement. Allò sembla un camp de batalla. Al seu voltant hi ha ferits que estan coberts amb mantes tèrmiques daurades. Damunt els morts hi han estès misericordiosament llençols blancs.
“Era com si caminés per una Pompeia sense cendres”, diu avui Reibenberg. “Moltes de les coses que vaig veure no les podré oblidar en tota la meva vida”. El que el va deixar més parat és l’expressió de sorpresa de la cara de molts morts. La mort no va tenir temps d’anunciar-se.
Reibenberg és el propietari del Belle Équipe. Té sis restaurants més a la ciutat, establiments petits en què vol que els clients se sentin a gust. Per a Reibenberg la vida sempre ha estat una festa; i París, un bon lloc per celebrar-la. Confia la direcció dels seus locals a persones que li cauen bé, explica l’empresari. Al capdavall, diu, un restaurant, és com una gran família.
El vespre fatídic, la família del Belle Équipe celebra l’aniversari de Hodda, la gerent del local. Hi ha xampany. A fora, a la terrassa, plena a vessar, hi ha Djamila –mare de la filla de 8 anys de Reibenberg, Tess–, que havia estat el seu gran amor. Fa un any es van separar de comú acord. A les 21.36 un cotxe negre s’atura davant el local. Durant dos minuts els terroristes sortits del vehicle disparen contra la multitud.
Maten Hodda, l’homenatjada, la seva germana Halima i Djamila. Reibenberg corre cap a ella un cop els homes se n’han anat amb el cotxe. Li agafa la mà i la convenç que ha de resistir. Djamila mor amb els ulls oberts i agafant la mà del seu ex.
“Em pensava que només estava ferida lleument, no es veia gens de sang, només tenia un petit forat a l’esquena. Però vaig estar amb ella en els seus últims moments, aquesta va ser la nostra sort, que no va estar sola. Quan es va acabar tot, vaig tancar els ulls de la mare de la meva filla”.
Aquell vespre Reibenberg perdrà deu amics més i nou dels seus clients. Els primers dies després dels fets estava com en trànsit, explica. A l’enterrament de Djamila va arribar tard. “Millor: així Tess no va haver d’anar darrere el taüt de la seva mare. Vam arribar poc abans que fiquessin el taüt sota terra”, explica.
Reibenberg, de 47 anys, explica la seva història al seu nou restaurant del vintè arrondissement, que fa olor d’acabat de pintar. L’obriran d’aquí a tres dies. És un típic bistro parisenc: taules senzilles de fusta, rajoles blanques i negres a terra, i cada hora se senten les campanes de l’església que hi ha al final del carrer. Aquí París sembla una ciutat tranquil·la, és com un poble.
Dos dies després dels atacs, Reibenberg va tornar al Belle Équipe i va saber que continuaria endavant. Ha dedicat molts diners a remodelar el local. “Ho he canviat tot, ni els lavabos no són al mateix lloc. No volia estar en un cafè en què es pogués veure: aquí va morir Hodda, allà van tirotejar Djamila”. A les rajoles de la paret hi ha fet inscriure els noms de les vint víctimes mortals.
El 21 de març del 2016, quan es reinaugura el Belle Équipe, Reibenberg no hi és. No vol veure els fotògrafs ni els periodistes. “La reinauguració va ser la meva manera de ser un bon soldat de la república. Volia demostrar als que ens van fer allò que els nostres valors són més forts que els seus, que val la pena viure i que no ens arrabassaran aquesta vida”. No hauria suportat, diu, que en aquell lloc s’hi hagués instal·lat un banc o una farmàcia.
Durant molt de temps, el seu optimisme li va impedir veure’s com a víctima. “Jo era un supervivent, estava molt més bé que moltes altres persones”. Fins més endavant no vaig consultar un psicòleg. Ara admet que plora com una criatura quan França és campiona del món de futbol: no pot evitar pensar en tots aquells que ja no se’n poden alegrar.
Quan van tenir lloc els nous atemptats prop de l’antic edifici de Charlie Hebdo a final de setembre, per un breu instant tot va tornar: la por per la seva filla, el pànic que la vida li portava un nou drama. Reibenberg viu amb Tess, que ara té 13 anys, a tan sols unes quantes cases d’allà. Va trucar a la noia, i estava bé. Des d’aleshores l’indigna que el president vagi corrents al lloc dels fets “quan un idiota volta per allà amb una destral. No se’ls pot ignorar i ja està? Com és que se’ls concedeix sempre aquesta gran atenció?
Des d’aquest 25 de setembre tots els llocs que van ser atacats tornen a estar sota protecció policial. Davant del Belle Équipe ara hi fan guàrdia nit i dia agents armats.
“El perill va canviar la cara a la ciutat; Estat Islàmic ha estat debilitat considerablement”, diu Bernard Cazeneuve al despatx d’advocats on ara treballa, que té sales de recepció que semblen el vestíbul d’un hotel de luxe. “Els nostres serveis secrets estan més ben preparats que abans i la cooperació europea en la lluita antiterrorista funciona més bé. Però com es poden identificar individus que no són coneguts pels serveis secrets i que cometen atacs amb arma blanca?”.
Cazeneuve era ministre de l’Interior quan van tenir lloc els atemptats, i més endavant serà primer ministre. Des del gener del 2015, des de l’atac a Charlie Hebdo, posa l’aparell de seguretat de França en alerta màxima. La tarda del 13 de novembre dona a conèixer noves mesures contra el tràfic il·legal d’armes.
“Avui, quan miro enrere”, diu Cazeneuve, “veig que el 2015 va ser una contrarellotge. La lentitud de la democràcia i dels seus processos va donar un clar avantatge als nostres adversaris en aquesta lluita asimètrica”.
No vol que se’l malinterpreti, diu l’ex-primer ministre, no hi ha cap alternativa als processos democràtics de deliberació. Però tota mesura que va decidir el govern va requerir temps abans no es va implementar: debats al parlament i redacció dels textos legals.
Cazeneuve explica que van haver de reforçar els cossos de seguretat, però entre el 2007 i el 2012 s’havien suprimit 13.000 places. “Això no es pot canviar en poc tempos”, declara. “Per això cal pressupost, cal formar la gent, i això triga. Durant tot aquell temps jo sabia –i els nostres serveis secrets també ho sabien– com d’alt era el risc que es produís un atac en territori francès”.
Cazeneuve encara manté el contacte amb algunes víctimes del 13 de novembre. Aquella mateixa nit va anar amb François Hollande al Bataclan. Poc abans de mitjanit, el cap de la policia parisenca va autoritzar l’entrada de la unitat especial BRI (Brigade de Recherche et d’Intervention) a la sala de concerts, al primer pis de la qual els terroristes encara retenien ostatges. Aquell vespre la limusina del president avança ben a poc a poc, molts carrers estan acordonats. D’altres carrers per on passen semblen un hospital de campanya a cel obert.
Com que el cotxe no pot avançar més, Hollande vol baixar i continuar a peu. Els seus guardaespatlles i el ministre de l'Interior s’esforcen per dissuadir-lo. “Cazeneuve va guanyar, evidentment”, recorda Hollande. L’expresident sap que sona molt irracional: un president que durant la nit més perillosa des de la Segona Guerra Mundial vol anar a peu per la ciutat.
Però per què volia sortir del cotxe malgrat tot? “Havia d’anar-hi, no suportava no poder fer res”.
La imatge que troben els dos homes després d’arribar finalment davant del Bataclan els commou profundament. Els han aconsellat no acostar-se a la zona. “Però aleshores veiem ferits, morts i persones alterades, espantades, que havien estat fins feia poc a la sala, on havien hagut de veure coses terribles”, recorda Cazeneuve. “No podré oblidar mai la mirada d’una jove que pràcticament no estava ferida, però que semblava que hagués perdut tota connexió amb la vida”.
Louise Jardin, que ara té 32 anys, recorda que de cop i volta va veure François Hollande. En algun moment va sortir corrent de la sala de concerts, descalça i amb la mirada sempre endavant, sense mirar a terra per no veure la gran quantitat de morts. I llavors va trobar el president en un carrer davant del Bataclan. És un dels molts moments després de la fugida de la sala que recorda de manera borrosa.
Havia estat hores a la sala davant l’escenari; tenia morts al costat i al damunt, i a la seva bossa sona el mòbil. Jardin fa veure que és morta per sobreviure. De sobte sent una escalfor a la nuca quan un dels terroristes dispara contra la multitud. Un projectil li va fregar el cap. Des d’aleshores ja no va a la perruqueria, no suporta que algú li toqui la cicatriu.
Louise Jardin tampoc no vol ser víctima durant gaire temps. Cinc dies després de l’atac torna a anar a treballar. “Jo em trobava bé, eren els altres que em miraven sempre molt preocupats”. Més endavant va començar a tenir problemes respiratoris, li faltava l’aire quan els transports públics anaven plens i somiava els seus amics amb qui havia anat al concert del grup Eagles of Death Metal i que ara són morts.
Què recorda d’aquell vespre en què va anar de concert amb uns quants amics?
“Recordo ximpleries. Per exemple, el paio que venia marxandatge de Eagles of Death Metal al costat del guarda-roba i que portava una samarreta amb un lema sense sentit. Jo li vaig dir que aquella samarreta feia molta pena. I a dia d’avui això encara em deixa destrossada. Sé que l’home va morir en l’atemptat. Una de les últimes frases que va sentir a la vida va ser que portava una samarreta penosa. I jo en tinc la culpa. Això és terrible”.
Des de fa un quant temps, Louise Jardin fa teràpia amb una psicòloga. Això l’ajuda, diu la noia. El confinament de la primavera li va ser difícil de gestionar, perquè pràcticament no suporta estar-se al seu pis. “Al Bataclan vaig aprendre que havia de sortir al carrer per sobreviure. I ara passa justament el contrari: per sobreviure ens hem de tancar a dintre”.
Quan sent sorolls que semblen salves encara s’estremeix. No mira les notícies ni llegeix diaris, fet que a vegades genera situacions gracioses: per exemple, al setembre es va sorprendre que a París de sobte tothom anés amb mascareta.
Fa unes quantes setmanes va perdre la feina, ara està a l’atur. Potser no és tan mala cosa, diu Jardin, així finalment pot fer una pausa després de cinc anys.
Les dependències, fortament protegides, de la unitat especial BRI estan situades a la prefectura de policia de París, just al costat del Palau de Justícia, a l’île de la Cité, una illa enmig del Sena. El despatx del seu director, Christoph Molmy, és auster i sense decoració; darrere l’escriptori hi té penjada una imatge en blanc i negre dels ostatges que la BRI va alliberar en l’atac al Bataclan.
Molmy, de 51 anys, recorda aquesta conversa: “Sortirà bé?”, li va preguntar el prefecte de la policia, Michel Cadot, davant del Bataclan, un cop ell va haver autoritzat l’entrada a la sala poc abans de mitjanit.
“No pot pas sortir bé, això segur”, va respondre ell. Els terroristes s’havien atrinxerat amb deu ostatges al final d’una balustrada del primer pis en un espai petit i estret.
“Un espai com un passadís”, diu Molmy. “Si s’entra en un passadís en què uns terroristes esperen amb kalàixnikovs i cinturons explosius amb ostatges, el marge de moviments és nul. Jo estava convençut que hi hauria morts”.
Molmy fa anys que es dedica a l’ofici. Els seus homes havien posat fi al gener, dos dies després de l’atac a Charlie Hebdo, a la presa d’ostatges al supermercat kosher Hyper Cacher: van entrar a l’establiment i van matar a trets el segrestador.
Aquesta vegada la situació de partida és pitjor, els terroristes sembla que no volen negociar, només pregunten constantment si hi ha els grans mitjans de comunicació. Molmy tem que es vulguin fer explotar amb els ostatges per crear una acció mediàtica.
A les 21.47 surt de la caserna amb la seva brigada, després dels primers atacs a les terrasses dels cafès. Des del gener els membres de la unitat especial han d’endur-se l’equipament a casa per poder ser ràpidament al lloc dels fets. Quan arriben al Bataclan, ningú no sap quants terroristes encara són a l’edifici. Molmy hi entra.
“El que em va impressionar va ser la quietud que hi havia; a terra hi havia cossos, els uns sobre els altres; i a l’aire, olor de sang i de pólvora. Com han pogut matar tanta gent en tan poca estona? Això va ser el primer que vaig pensar. Fins al cap d’una estona no vaig entendre que no tota la gent estava morta”.
Molmy i els seus homes comencen a evacuar la sala, escorcollen tothom per trobar explosius perquè es volen assegurar que entre ells no hi ha cap terrorista. Troben assistents al concert que durant hores han estat amagats en falsos sostres, en tubs de ventilació o en un lavabo minúscul en grups de deu.
A les 00.18 la policia entra a la sala del primer pis on hi ha retinguts els ostatges, els agents maten a trets un terrorista i el segon es fa explotar. Tots els ostatges sobreviuen. Un miracle.
Quan tot s’ha acabat, Molmy baixa a la sala de concerts, on ara només hi queden els morts. Camina per bassals de sang, veu mares assassinades al costat de les seves filles adolescents assassinades. Li ve al cap que un dels seus millors amics volia anar al concert, van anar junts a l’escola i va ser el seu testimoni quan es va casar. Molmy marca el seu número de mòbil i busca on sona.
Troba el seu amic mort.
Després cedeix la direcció de l’operació al seu segon.
El Bataclan va ser una intervenció sense precedents, diu cinc anys després. Una cosa així transforma a tota persona. Hi ha una gravació de l’atac, l’enregistrament en viu del concert va continuar funcionant. Molmy va escoltar la gravació per entendre que havia passat aquell vespre. Dura unes quantes hores. “No li recomano a ningú forçar-se a passar per això”, diu Molmy. No hi afegeix res més.
A l’entrada de les dependències de la brigada hi ha l’enorme escut Ramsès, darrere del qual la unitat especial va dur a terme l’entrada al Bataclan. A la peça de metall, de diversos centímetres de gruix, s’hi veuen nombrosos forats de bala que semblen cràters profunds.
“És el nostre tòtem”, diu Molmy. “Els homes n’estan orgullosos. I amb raó”.
Al costat de la vella relíquia d’aquella nit hi ha el model posterior al Ramsès, amb una protecció lateral millorada i finestres de visió més grans per observar més bé l’adversari.
“Encara no s’ha acabat el terrorisme islamista”, diu François Hollande en la conversa, que té lloc quatre dies abans de l’assassinat de Paty. “Hem de mantenir-nos en alerta”. L’únic problema, afegeix l’expresident, és que en la teràpia també és necessari l’art de saber oblidar.
D’ençà dels nous atemptats, l’atmosfera al país és més agressiva que aleshores: ara no es dirigeix únicament contra els terroristes, sinó fins i tot contra musulmans moderats.
Per això François Hollande fa unes declaracions aïrades en una entrevista amb el diari Libération. Critica els polítics que des de l’assassinat del professor Samuel Paty competeixen per veure qui critica més l’islam, que insten a aprovar noves lleis o que reclamen un “Guantánamo francès” per a potencials terroristes. En una democràcia, avisa Hollande, l’Estat de dret no és un punt feble, sinó un punt fort. “Hem de fer totes dues coses alhora: combatre el terrorisme islamista però també continuar sent nosaltres mateixos”.
Ja el 2015 li va quedar clara una cosa, diu l’expresident: “No podem cedir davant el càlcul dels terroristes, que ens fan mal amb l’objectiu de dividir la nostra societat i d’aconseguir que parts de la població es girin en contra dels musulmans del país. Aleshores vam poder-ho evitar”.
En la nerviosa i esgotada França d’avui, però, això s’ha tornat molt més complicat.
Traducció d'Arnau Figueras