L’humanisme era aquella promesa grega que va aparèixer amb la proclama del cor de l’Antígona de Sòfocles, una tragèdia que ben poca gent llegeix, que no fa pujar a escena déus benefactors, ni inclou intervencions divines, sinó que s’ocupa de les passions de l’home, “l’home d’esperit enginyós” (v. 347) per dir-ho en el seus mots. Avui potser ens estranya que l’humanisme pogués néixer en una tragèdia, però ja va explicar Aristòtil que és el gènere literari on més s’hi aprèn, perquè ens porta a la “imitació dels qui són millors que nosaltres” (Poètica, 1454). Avui no està de moda l’humanisme, però és una llàstima. Ser humanista és un estat d’ànim; significa compartir la convicció, nascuda a Grècia fa 2.500 anys, que “hi ha moltes meravelles al món, però cap de més gran que l’home” (v. 331 i ss.). L’home de la tragèdia “que s’ensenya ell mateix” (v. 355), i que “busca recursos” és el futur ciutadà, el qui esdevindrà el protagonista de la història, causa i efecte de si mateix.
La confiança en la racionalitat que manifesta el cor d’Antígona ha estat central en la cultura d’Occident des dels temps de Pèricles, Tucídides, o Sòcrates. Però ara està sota sospita i en una situació d’eclipsi preocupant. La invenció, la capacitat d’innovar, que definia la vocació humana més profunda, i que després es va anomenar “el progrés”, pateix avui un descrèdit com mai s’havia conegut des del temps de l’emotivisme pseudoromàntic més estèril. L’ecologisme i la crisi ecològica han soscavat un edifici que avui s’aguanta amb prou feines.
“Crisi” no significa el mateix que catàstrofe, però l’optimisme il·lustrat i marxista avui estan en clara fallida. Potser hauríem de reflexionar sobre si la idea mateixa de progrés no ha acabat donant de sí tot el que podia donar. Potser l’hem allargada més enllà del que és raonable i ara s’ha tornat exagerada i brutal. “Hubris” (desmesura), en dirien el grecs de la nostra modernitat. Sòfocles parlava de l’enginy que als humans domesticar animals salvatges i caçar ocells o del domini del mar. Però avui en temps d’avions i submarins ens sembla un xic ingenu. Més aviat circula la convicció que la idea de progrés s’ha quedat antiquada. La manera com els progressistes estan desertant de la causa (convertint-se a l’ecologisme, viatjant al Nepal o estudiant Foucault com qui llegeix l’Evangeli) és un dels espectacles intel·lectuals més curiosos i barroers que ens ha portat aquest temps de pandèmia.
Al costat de la confiança en l’enginy dels humans, a l’Antígona apareix un segon element essencial en l’humanisme: la confiança en la paraula, “pensament ràpid com el vent” (“subtil com l’aire”, tradueix Joan Castellanos), que tan sols se sent impotent davant la mort, però que “per a les malalties més difícils ha trobat solucions”. És la paraula, diu Sòfocles, “l’esperit que governa les ciutats”. Potser si la idea de progrés està en fallida es perquè la paraula cada cop té més a veure amb el soroll. Desvinculada de l’acció per convertir-se en retòrica, la crisi dels mots és una obvietat que tothom pot copsar i que en la modernitat tardorenca que patim està provocant una situació de desànim polític gairebé sinistra. Però en el bellíssim text de Sòfocles hi ha encara un element més a tenir en compte. No n’hi ha prou a parlar, ens diu el savi grec. Cal fer-ho d’una manera adient, perquè no tot s’hi val. Resulta que l’home “pot prendre tant el camí del mal com el del bé” i que per viure d’una manera adient cal captenir-nos dins “les lleis de la terra amb la justícia dels déus”, cosa que no fa Antígona i per això mor.
El cor de l’Antígona de Sòfocles ens avisa, però, (tradueix altre cop Joan Castellanos) que “qui posseeix una habilitat que va més enllà de l’esperança pot caminar adés cap al mal, adés cap al bé”. Potser la pandèmia ens obliga a plantejar el problema dels mals usos del progrés. Sòfocles sabia que “qui per la seva audàcia es contamina amb fets no justos”, se la juga d’arrel. Que en la meravella de l’home no tot és positiu, sinó que també hi habita la por. Allò que la tècnica i l’acció intel·lectual ens porten també pot ser brutal. La paraula pot quedar enfosquida per la mentida i l’acció pot tornar-se perversa quan la mou un hàbit destructiu que no respecta límits. No es tracta de recomanar “bons sentiments”, ni de negar el paper positiu de l’ambició, sinó de recordar el paper del raonable i de no perdre la confiança en la racionalitat. Una educació clàssica tendia, més enllà d’explicar les declinacions i l’aorist verbal, a posar de relleu tant la capacitat humana racional com els perills del poder, que només la prudència i la intel·ligència humana podien superar.
És de témer, però, que la saviesa i les lliçons d’Antígona hagin quedat en l’oblit. Així ens està anant. Potser la idea de progrés s’ha tornat boja i la confiança en la raó està sota sospita. Amb la pràctica desaparició de les humanitats a Secundària perpetrada pel “govern més progressista de la història” (ehem!) es perdrà la possibilitat que els joves arribin a conèixer, ni que sigui de lluny i mal explicada, la vella història de la racionalitat. La cura pel bé comú, i en definitiva tots nosaltres, hi sortirem perdent quan la lliçó del vell Sòfocles ja no sigui coneguda pels més joves.