Malgrat que quan hi ha eleccions presidencials als Estats Units l’atenció se centra gairebé en exclusiva en qui ocuparà el següents quatre anys la Casa Blanca, també se celebren el mateix dia les eleccions legislatives per renovar del tot la Cambra de Representants i un terç del Senat. És lògic que, sobretot fora d’aquell país, quasi ningú presti atenció a aquests comicis. Però són força importants. Perquè poden determinar el mandat presidencial.
El Congrés. El 3 de novembre també s’elegien els 435 membres de la Cambra de Representants i un terç dels 100 membres del Senat -quan s’ajunten les dues cambres formen el Congrés–, com és habitual. Cada dos anys es renoven les dues cambres -totalment la de representants i parcialment la dels senadors- i a pesar que quan coincideixen aquests comicis amb els presidencials, com enguany, gairebé passen desapercebuts, en especial fora de les fronteres estatunidenques, en realitat tenen molta importància, no debades es tracta del poder legislatiu i, segons sigui la distribució dels escons, pot influir decisivament en la gestió presidencial.
El fet d’elegir cada dos anys la totalitat dels representants i un part dels senadors afavoreix prou l’equilibri entre els poders legislatiu i executiu. Explicava el passat dijous a la BBC World Kathryn Dunn Tengas, investigador del Brookings Institution i del Centre Miller de la Universitat de Virgínia que «quan es creà el Congrés, la Presidència (federal) i els tribunals (poder judicial) es buscà que cap de les tres branques tingués supremacia sobre les altres, sinó que estiguessin separades però (fossin) iguals» i en aquesta intenció és important el sistema d’elecció bianual que a la pràctica ajuda a que sovint no coincideixi la majoria política legislativa amb el color del partit que ostenta la presidència. Sol ser habitual que el partit de l'ocupant de la Casa Blanca acabi perdent la majoria legislativa a una o a les dues cambres almenys durant la meitat del mandat presidencial, cosa que afavoreix l’equilibri entre els poders executiu i legislatiu. «És fonamental que cap branca domini les altres», afegia la investigadora referida.
És el que, sense anar més enfora, ha passat ara durant el mandat de Donald Trump. En les legislatives de meitat de quadrienni presidencial, que se celebraren el 2018, el partit del poder executiu, el republicà, perdé la majoria legislativa a la Cambra de Representants. Cosa que li ha provocat prou maldecaps a Trump. Si no hagués estat perquè els republicans tenien la majoria en el Senat, el famós impeachment podria haver acabat amb amb la presidència de Trump. També Barack Obama pogué tastar què és governar a la contra d’una de les cambres, en el seu cas del Senat: durant el primer mandat la majoria republicana de la Cambra Alta el deixà sense poder fer una part de l’agenda internacional que tenia pensada.
Els membres de la Cambra de Representants són elegits per vot directe dels electors, pel sistema majoritari per circumscripcions personals. És a dir, cada estat té ics escons, en funció de la seva població, que estan dividits en circumscripcions territorials que es diuen districtes electorals. A cada un d’aquests districtes es tria sols un representant. Surt electe el candidat que obté major nombre de vots, encara que sigui per tan sols un. L’acte és del congressista i es deu als seus electors, no al partit pel qual s’ha presentat. Els requisits per ser candidat són tenir almenys 25 anys, ser ciutadà estatunidenc almenys des de set anys abans i viure en l’estat que es vol representar.
En el Senat els seus 100 membres són triats a raó de dos per cada estat -al marge de la població-, són elegits per un mandat de sis anys i se'ls renova a terços cada dos anys. Per ser candidat a senador cal tenir almenys 30 anys, gaudir de la ciutadania estatunidenca des de nou anys abans i residiren l’estat que es vol representar.
A pesar que la presidència és l’elecció que més interessa, i és lògic que així sigui, sobretot fora dels Estats Units, en realitat els comicis legislatius tenen una gran importància política perquè, segons la distribució d’escons entre republicans i demòcrates, poden complicar força el mandat del president.
La Cambra de Representants té la iniciativa legislativa, té amples poders d’investigació a través de comissions parlamentàries i, entre d’altres coses, pot iniciar el procés d’impeachment. El Senat, per la seva banda, compta amb atribucions que, de fet, poden suposar un veto a les iniciatives del poder executiu. Per exemple, el president no pot fet tractats internacionals sense el seu suport. Igualment, tots els alts càrrecs de l’administració federal (incloent-hi ambaixadors, membres de la Cort Suprema, els propis secretaris d’Estat del Govern...) necessiten comptar amb el vist-i-plau senatorial. I respecte al famós impeachment, és el Senat el que l’ha de votar.
Per això és tan rellevant quin dels dos partits té majoria a cada cambra. No és el mateix un mandat presidencial amb una majoria del propi partit a les dues cambres que tenir-ne en contra una o l’altra, o les dues.