“Creieu-me, si no sou molt imbècils, no li busqueu les pessigolles a Sean”. Ho escrivia un dels grans amics de Sean Connery, l’actor Michael Caine, en la seva autobiografia, The Elephant to Hollywood (Hodder & Stoughton, 2010).
Sean Connery tenia el do de la naturalitat en la interpretació. En molt pocs papers semblava forçat, incòmode o histriònic, tant és que fossin hieràtics i perdonavides com el de James Bond com llunàtics com el de L’home que volia ser rei.
La llegenda hagiogràfica de Sean Connery recorda sempre que va ser repartidor de llet al seu Edimburg natal, però oblida sovint que va estar tres anys enrolat a la marina britànica abans de deixar-ho per la pressió dolorosa d’una úlcera gàstrica. Si va passar de militar a actor, va ser per la seva afició al culturisme, que el va fer presentar-se al concurs de Mister Univers el 1950, ser model de Belles Arts i cridar l’atenció d’algun expert en fotogènia. Potser Connery es va animar després de sentir la mítica història segons la qual l’úlcera d’estómac era la responsable del posat de Gary Cooper a l’escena del duel de Sol davant el perill (1957).
Connery començà amb petits papers a la televisió i el 1957 va rodar Action of the tiger amb el director Terence Young, el mateix que cinc anys després, el 1962, rebria l’encàrrec de dur a la pantalla una novel·la d’Ian Fleming amb James Bond com a protagonista: Agent 007 contra el Doctor No. Potser Young havia vist en Connery la fotogènia, el múscul i el posat de milhomes que demanava el paper de Bond.
Personalment, Connery responia prou al prototipus de mascle alfa que exigia el paper. Diuen que a Ian Fleming no li convencia el físic de Connery ni la seva identitat escocesa. Connery, que després ha defensat l’Scottish National Party i la independència d’Escòcia, ja duia en aquell moment un tatuatge que deia ben clar “Scotland Forever”.
D’altra banda, Connery anava sobrat del masclisme que l’univers Bond desplegaria en les seves aventures —són marca de la casa les “noies Bond” i Moneypenny, la secretària bleda i enamorada—, fins al punt que ha defensat reiteradament la violència contra les dones. El 1965, a la revista Playboy, Connery s’hi esplaiava: “No crec que hi hagi res particularment dolent a pegar una dona, tot i que no recomano fer-ho de la mateixa manera que pegaries un home. Una bufetada amb la mà oberta està justificada si totes les alternatives fallen i hi ha hagut moltes advertències. Si una dona és una gossa, o una histèrica, o té una mentalitat sanguinària contínuament, llavors ho faria. Crec que un home ha d’estar una mica per davant de la dona. Realment ho faig en virtut de la forma en què està construït un home. Però no em diria sàdic”.
Posteriorment, quan la violència domèstica estava molt més estigmatitzada, Connery va insistir-hi. Molts anys després, la seva segona exmuller, Diane Cilento, va denunciar un episodi de maltractaments en una autobiografia titulada My nine lives.
L’Agent 007 contra el Doctor No va ser un èxit comercial i va iniciar una sèrie que encara perdura. Connery va protagonitzar quatre films més de Bond seguits —dos d’ells també amb Terence Young— i el 1969 va ser substituït sense èxit per George Lazenby, per la qual cosa hi va tornar el 1971 (Diamants per a l’eternitat).
L’escocès va esdevenir el prototipus d’home dur dins i fora de la pantalla. L’actor Michael Caine, que qualificava Connery com un dels seus millors amics, ho deia a la seva biografia suaument (“Sean no és la persona més amable i cordial del món”) però també amb pèls i senyals: “Jo em considerava un paio prou dur, però estava a anys llum de Sean. Una vegada, a principis dels seixanta, érem junts en un club de Londres i aquella nit se celebrava una sessió de micròfon obert. Uns nois van pujar a cantar a l’escenari; no eren molt bons, però eren joves i ho feien tan bé com podien. Darrere nostre hi havia un grup de borratxos que va començar a fer befa dels xavals. Sean els ho va dir un parell de vegades, educadament: ‘Doneu-los una oportunitat als nois. Ja es veu que s’hi volen dedicar’. Al final, Sean no va poder més, es va aixecar i els va dir: ‘Calleu d’una puta vegada!’, i els va tombar als quatre. Jo no vaig arribar a aixecar el cul de la cadira”. És aquí quan Caine reblava: “Creieu-me, si no sou molt imbècils, no li busqueu les pessigolles a Sean”.
Connery va saber aprofitar la bona sort amb la sèrie Bond: la popularitat de l’Agent 007 li va permetre participar en projectes amb grans directors. L’escocès va treballar amb Hitchcock a Marnie (1964); amb Vittorio de Sica a New World i amb Sidney Lumet a The Hill.
La seva tècnica interpretativa es va anar polint i l’actor va arribar als anys setanta amb prou taules per fer algunes de les seves interpretacions més emblemàtiques. Primer va intentar desempallegar-se de la imatge de Bond protagonitzant la inclassificable Zardoz, de John Boorman, una faula de ciència-ficció que el va immortalitzar en banyador futurista vermell. Però els papers que realment el farien superar Bond serien el del soldat Daniel Pravot a L’home que volia ser rei de John Huston o el de Robin Hood a Robin i Marian, de Richard Lester, amb Audrey Hepburn de companya de repartiment.
El reconeixement definitiu li arribaria a la maduresa gràcies a dues joies que van ser èxit de públic i de crítica. El 1986, el director de La recerca del foc, Jean Jacques Annaud, li va oferir el paper protagonista d’El nom de la rosa, Guillem de Baskerville, i Connery va brodar el paper del frare franciscà, escèptic i holmesià, que investiga els crims de l’abadia. L’any següent, l’hereu moral de Hitchcok, el director Brian de Palma, li donaria a Els intocables d’Elliot Ness el paper d’un policia veterà, malcarat però incorruptible, que li va fer guanyar un Òscar al Millor Actor Secundari.