La popularitat de la platja de Gandia, que atrau centenars de milers de turistes cada any, sovint entela la resta d’atractius d’una població riquíssima des del punt de vista històric, cultural i natural, epicentre d’una comarca amb una personalitat molt marcada, situada al cor del País Valencià. Perquè, en efecte, la Safor és el bressol de la nissaga Borja, la terra d’Ausiàs March, Joanot Martorell i Joan Roís de Corella. Perquè, a més de platges, la seua capital ofereix al visitant un nucli històric d’alt valor arquitectònic, una marjal esplèndida, les dunes encara verges de l’Auir i el castell de Bairén, ara en procés de rehabilitació. I perquè les seues coves, immerses al Paratge Natural Municipal Parpalló-Borrell, als peus del Mondúver, han proporcionat la principal col·lecció d’art moble prehistòric d’Europa, o siga, pintures o gravats realitzats sobre objectes transportables, des de plaquetes de roca fins a eines fetes amb ossos o astes. En molts dels casos, els elements representats són animals com ara cabres, urs i cavalls.
Us proposem una ruta senzilla per aquest entorn exuberant que iniciarem al Centre d’Interpretació, ubicat a la divisió municipal que separa Gandia de la Drova, pertanyent al terme de Barx i santuari de la poesia valenciana com a lloc de residència de Josep Piera que és.
Allà hi podrem deixar el vehicle, si és que no hem arribat en bicicleta des dels afores de Gandia després de superar un ascens de 9 quilòmetres i 350 metres de desnivell. I és que també hi ha l’opció de recórrer el Paratge Natural sobre dues rodes gràcies a la pista que va construir-se al seu dia per tal d’urbanitzar la zona. També va haver-hi la intenció de fer-hi un abocador.
Afortunadament, aquells plans van quedar avortats i avui podem gaudir d’una passejada magnífica entre pins, carrasques i matolls de varietats molt diverses. Si hi estem una mica avesats, no tindrem problemes a completar l’itinerari circular de 6 quilòmetres, denominat SL-CV 79. En cas que no, o que anem amb xicalla, podem desviar-nos en alguna de les rutes adjacents, de les quals trobarem informació ben detallada al punt d’eixida. Des d’una d’elles s’aplega al coll de la Rafela, que ens mostra una panoràmica excelsa de la comarca, la mar i, allà al fons, la muntanya del Montgó, ja a la Marina Alta.
En qualsevol dels casos, si desitgem accedir a la cova del Parpalló, emblema d’aquest conjunt paisatgístic, haurem de concertar la visita amb anterioritat a través del correu electrònic o el telèfon del Centre. Se’n programen de 25 persones com a màxim.
Santuari prehistòric
La cova és oberta al públic des del 2014. Prop d’un segle abans, durant els estius de 1929 a 1931, l’arqueòleg català Lluís Pericot, a instàncies de la Diputació de València, va extreure’n el material prehistòric d’alt valor que hi albergava. El geòleg Joan Vilanova i Piera hi havia fet una primera prospecció en 1872, quan els pastors encara utilitzaven la cova com a refugi propi i del seu ramat. Els treballs capitanejats per Pericot van ser accelerats, amb llauradors procedents de Barx i d’Atzeneta d’Albaida que no reunien els coneixements i la preparació necessària. Amb tot, van replegar més de 6.000 plaquetes de pedra calcària amb representacions simbòliques i d’animals. Una d’elles, amb un cérvol, ha esdevingut la icona de Parpalló i el seu Paratge Natural. El Museu de la Prehistòria de València exhibeix la major part d’aquell material.
El material obtingut és de gran valor. Es remunta a 23.000 anys, quan la cova va començar a estar ocupada de manera usual, cosa que va succeir fins ara fa 11.000 anys. Diuen que Pericot, així que els operaris extreien aquell material tan valuós, exclamava “dimonis! dimonis!”. El nom de Parpalló remet a un tipus d’ocell que habitava a la zona. “Estem parlant de la col·lecció d’art moble paleolític més important del món”, explica Joan Negre, cap del Servei d’Arqueologia i director del Museu d’Arqueologia de Gandia. “S’ha constatat que no es tractava d’un assentament estable, sinó d’un punt de reunió de grups dispersos que sobretot s’hi apropaven els mesos de tardor i hivern”, continua, “quan els animals pujaven dalt de la muntanya a la recerca de fruits i els humans aprofitaven per caçar-los i alimentar-se”.
Per tant, la cova exercia una funció eminentment socialitzadora. “S’hi refugiaven del fred, pintaven, dibuixaven, bescanviaven material i practicaven l’exogàmia a fi de procrear i tenir descendència sense problemes físics”, apunta Negre. Malgrat no ser una cova de grans dimensions, és rellevant tot just per això, pel fet de trobar-nos davant els inicis de la socialització. “Són els orígens del cooperativisme, quan la col·lectivitat s’imposa a l’individualisme a través de l’art, l’intercanvi i la creació d’una societat en comú, un fet que era poc habitual en el paleolític... Fa 20.000 anys, l’espècie humana va començar a tenir clar que la cooperació era el millor camí cap a la supervivència”, destaca l’arqueòleg amb un entusiasme indissimulat.
No és l’única joia prehistòrica d’aquest Paratge Natural. A pocs metres de la cova del Parpalló s’han descobert restes que evidencien l’existència de canibalisme, cosa que fins ara, a la península Ibèrica, només s’havia detectat al jaciment d’Atapuerca (Burgos). Es tracta de la cova del Barranc del Garrofer. “A partir d’unes restes òssies de l’edat de bronze localitzades per un grup d’espeleologia el 1975 s’ha pogut determinar que hi havia pràctiques de descarnament de persones i marques de percussió als óssos, fetes per tal de menjar-se’n el moll, que és ric en proteïnes”, comenta Negre.
Aquell material va conservar-se en caixes fins que l’antropòloga física Ángela Pérez va catalogar el material extret aleshores del Barranc del Garrofer i va decidir contactar amb l’arqueòleg gandienc per encarregar-ne un estudi els resultats del qual s’han conegut setmanes enrere.
Una ruta amable
Com ha quedat dit, el recorregut fins a la cova del Parpalló és amable, a l’abast de qualsevol edat. Segurament ens trobarem amb ciclistes i a poc a poc obtindrem una vista sensacional del barranc del Borrell, que acull, per cert, la primera i única microreserva de papallones del País Valencià.
“És especialment interessant la papallona de l’arboç, una de les més grans d’Europa”, fa saber l’ornitòleg Pau Lucio, enginyer forestal i ambientalista amb experiència a les dues reserves d’aus més importants del Regne Unit: Wildfowl i Wetlands Trust Slimbridge. Ell organitza visites amb grups escolars per fer-los valorar la biodiversitat del Paratge i, més en concret, la fauna que l’habita. Molts d’ells mai no han vist ocells de tan a prop com els els mostra ell a la font del Mondúver, un dels racons de la ruta.
A l’estiu, Lucio també organitza caminades nocturnes al coll de la Rafela en què, després de sopar a la fresca i convenientment proveïts d’una llum idònia per trobar-ne, el grup ix a la recerca d’alacrans. Els seus esquelets bellugadissos brillen quan la llanterna els enfoca.
La presència de muntanyes altes tan a la vora de la mar fa que les pluges siguen intenses a la Safor, un fenomen que es reprodueix a la Marina. “La pluja dissol la calç i això ha permès que, al llarg dels segles, s’hagen creat tantes coves”, raona Lucio. Una aigua que nodreix la marjal saforenca i que és font de vida.
Les pluges copioses fa que fins i tot s’hi puguen observar sureres, un arbre típic de sols silicis però no calcaris. En ocasions, els pins també aconsegueixen grossors extraordinaris, com el de Ròtova, que s’exhibeix al Centre d’Interpretació, amb vora 200 anys de vida.
Tanmateix, el foc també és inherent a l’entorn. El terrible incendi originat al municipi de Llutxent (Vall d’Albaida) l’estiu de 2018 va arribar fins aquestes contrades. Les flames no van penetrar al bell mig del Paratge, però van afectar-ne les immediacions. Poc després de la devastació produïda per les flames van arribar unes pluges torrencials que van acabar de malmetre l’àrea cremada. Allò va arrossegar els sediments i va comportar una pèrdua de biodiversitat.
Aquell episodi ha reproduït les argelagues a la zona cremada i ha fet malbé l’ombra que hi proporcionava la vegetació preexistent, però, tot i això, estem parlant d’una àrea molt petita dins del que significa un paratge de gairebé 550 hectàrees. “La riquesa de flora i fauna és sensacional”, remarca Pau Lucio; “s’hi veuen mamífers com la geneta i el gat salvatge, ocells com el brúfol, la mallerenga blava o l’àguila de panxa blanca i diversos tipus de serps”. A més, hi ha abundància de pebrella i s’ha descobert una espècie que es pensava extinta, la tramussera valenciana, per la protecció de la qual ha estat declarada una microreserva.
Jaume Sau, coordinador tècnic del projecte XiveGa (Xarxa d’Infraestructures Verdes de Gandia), és historiador de l’art i exerceix com a guia de Parpalló-Borrell. “Molta gent desconeix el vast patrimoni natural que tenim a Gandia i queden encisats en passar la jornada ací”, explica. “Com que hi ha moltes rutes alternatives, n’hi ha que no dubten a repetir i tornen un altre dia per fer-ne unes altres”. Els dies clars no sols fitem el Montgó, sinó també el Parc Natural de l’Albufera de València a l’altura de Cullera. I, per suposat, obtenim una visió zenital del tram final del Serpis, el riu que queda unit a Alcoi i desemboca a la Mediterrània a l’altura de Gandia.
“Aquesta és una zona molt ombrívola, els incendis que patim cada cert temps no impedeixen que, al cap de quatre o cinc anys, tot plegat estiga novament espectacular”, comenta Sau. Les tasques de reforestació són efectives i les espècies que estan més adaptades a l’entorn acostumen a rebrotar amb vigor. D’altres, en canvi, no tenen aquesta capacitat o bé no han arribat encara a la seua maduresa sexual i no han generat llavors. Són aquestes espècies les més exposades a una desaparició de l’ecosistema en cas d’incendi greu.
La vall de la Marxuquera s’estén als nostres peus durant el trajecte circular, que completarem en poc més de dues hores. Tant aquest sender com la resta estan molt ben indicats, amb senyals recentment estrenats.
Si tenim unes cames fortes, podem atacar l’ascens del Mondúver, que amb els seus 838 metres presideix tot el massís. Les antenes de televisió emergeixen des de la distància, i esdevenen un punt de referència visual per a qualsevol visitant del Paratge Natural.
A sota, dins del Centre d’Interpretació, tenim una explicació detallada del Paratge des de diverses perspectives i, és clar, de la cova que s’ha convertit en el seu principal reclam. Amb panells explicatius, un vídeo, vitrines amb fòssils, rèpliques arqueològiques i més, ens fem una idea de la riquesa de l’hàbitat que ens envolta. Per fer-nos entendre la diversitat de Gandia també hi ha una maqueta a escala en què podem contemplar la zona de marjal, el Serpis, l’horta que circumda la ciutat i les extensions de muntanya que tanta gent desconeix. La intenció no és una altra que emfasitzar el valuós contingut natural de la comarca de la Safor i la seua capital.
L’ecoturisme és una pràctica creixent que pot complementar-se amb un bon dinar a algun dels restaurants que tenim a tocar, tant a Gandia com a Barx. En el primer cas, podem assaborir la famosa fideuà, un plat que van parir els mariners a bord del vaixell en les jornades de pesca, i en el segon, una paella a la manera de la Safor, és a dir, amb pilotes de carn incloses. Els figatells també són ben típics de la comarca: una mena d’embotits elaborats amb magre i fetge de porc.
Una forma deliciosa de posar fi a la jornada per la Gandia menys coneguda i més exuberant. La que queda lluny de les discoteques de la platja. La que fa olor a pi enlloc de salnitre. La que podem recórrer plàcidament en silenci, sense les aglomeracions dels nuclis més turístics de la vila. Un petit gran descobriment embolcallat de muntanyes típicament mediterrànies que al seu dia van salvar-se de la depredació urbanística imperant. Una visita inoblidable que ens farà retrobar-nos amb els nostres més vells avantpassats.