Queda poc de la indústria mallorquina, altre temps important gràcies al calçat i, més enrere encara, a la manufactura tèxtil. El turisme ha canviat la fesomia econòmica de Mallorca i el sector serveis protagonitza ara quasi tota la producció: representa més del 80% del PIB, la immensa major part per mor del turisme. I entre l’escassa presència industrial, gairebé no hi ha empreses que hagin mantingut de forma ininterrompuda la seva activitat més d’un segle. La fabricació de perles és una d’elles. Va ser iniciada a Manacor per un alemany, Eduard Heusch, just iniciat el segle XX. L’empresa que fundà adoptà més tard el nom de Majorica amb el qual es convertí en la referència mundial de la fabricació de perles. En les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta va viure la seva època daurada. A partir dels vuitanta, entrà en crisi i, per un motiu o altre, no ha recuperat mai l’antic esplendor. La pandèmia, ara, li pot haver pegat el tret de gràcia. Ha entrat en concurs de creditors —el segon en els últims vint anys— i l’única esperança de futur és que uns anònims inversors —que la direcció assegura que existeixen— se la quedin. Si no, aquesta empresa amb quasi 120 anys d’història estarà en seriós risc de desaparició.
Majorica
L’enginyer alemany Eduard Heusch (1865-1937) somiava a crear una perla artificial. Ho intentà fins que ho va assolir el 1895, quan patentà un sistema per fabricar-la. Fundà la Société de Perles des Indes per explotar la idea. Més tard es traslladà a Barcelona amb un germà seu, Karl, on transformaren la societat. Des d’allà viatjaren a Mallorca buscant experts bufadors de vidre per produir el seu invent. Els trobaren, els contractaren i erigiren a l’illa dues fàbriques per fer les perles, una a Palma i una altra a Manacor. Així naixia el 1902 la Indústria Española de Perlas de Imitación S.A., empresa on posteriorment entraren altres inversors catalans i mallorquins.
La idea que animava els Heusch era que, com que les perles naturals tenien un preu desbaratat de car, les artificials es podrien posar a l’abast de molts burgesos que no podien comprar les altres. I funcionà. El sistema de fabricació, en síntesi, consistia a bufar una petita bolla de vidre a Mallorca, enviar-la a Barcelona i París, on en tallers especialitzats l’omplien de diverses substàncies químiques i de cera blanca per augmentar el pes i donar li la justa consistència d’una perla. L’èxit fou fulgurant. Per estalviar costos i dotar de màxima eficiència tot el procés, aviat es concentrà a Manacor tota la fabricació. L’empresa arribà a tenir contractats més 50 bufadors de vidre. Just abans de la Primera Guerra Mundial, ja exportava a diversos països d’Europa i no feia més que créixer.
Entre el conflicte bèl·lic esmentat, més tard la Guerra Civil espanyola i, tot seguit, la Segona Guerra Mundial, les perles mallorquins d’imitació no arribaren a tenir tot l’èxit comercial que durant la primera dècada de la seva existència pareixia indicar que tindrien. El 1937, morí Eduard Heusch i el seu fill Eduard Carmille es quedà amb el negoci. A pesar de tots aquests entrebancs, l’hereu seguí endavant amb l’empresa, l’única de tot l’Estat espanyol que fabricava perles.
Just després de la Segona Guerra Mundial, diversos països copiaren la idea. Al Japó inventaren un procés per fer una perla molt més basta però també molt més barata. Cosa que afectà extremadament la venda internacional de la mallorquina. En aquell moment, Heusch fill s’adonà que la idea primigènia de son pare, crear una perla que fos impossible de distingir a simple vista d’una de natural, era el futur per impedir la competència barata. Aquell objectiu inicial no s’havia assolit del tot amb les perles de vidre. Confià aleshores el nou projecte a un jove químic hongarès, Geza Zsolt, que movent-se sense aturall entre els laboratoris de l’empresa situats a Manacor i Barcelona no parà fins a inventar, el 1952, una perla idèntica a la natural, creada a partir de la combinació de diversos elements marins gràcies a una fórmula encara ara secreta. El resultat resultava espectacular i deixava enrere qualsevol intent de competència.
Ben aviat les noves perles Majorica, ja amb aquest nom, es convertiren en les reines del sector. La marca arribà a vendre uns trenta milions d’unitats de mitjana anual. La demanda era tan intensa que la fàbrica de Manacor va tenir puntes de fabricació diàries superiors a les 200.000 unitats, en els moments de més venda. En uns anys en què la inversió en tecnologia i innovació eren conceptes molt poc estesos entre la immensa majoria de les empreses illenques —i de tot l’Estat, també— Majorica tenia un departament ad hoc. La tecnologia havia permès crear aquell objecte preciós i la direcció confiava que l’aposta tecnològica li permetés mantenir el fabulós èxit comercial en el pervindre. I, en efecte, les dècades dels cinquanta, seixanta i, amb menys intensitat, els setanta, foren l’època daurada de Majorica.
Les coses es començaren a tòrcer, però, durant els vuitanta. Primer fou lentament i, a poc a poc, amb més intensitat. Les vendes flaquejaven fruit dels canvis de costums. Els turistes de les botigues a Mallorca, que eren els grans clients de Majorica, ja no compraven tantes perles com abans; a la resta de països on se les exportava —fins a 180 arribaren a ser— tampoc atreien tant com uns anys enrere. Això, afegit a la dimensió de l’empresa, que arribà a tenir més de 1.000 treballadors, i a les dificultats creditícies de principis dels anys noranta, suposà que la societat entrés en una profunda crisi. Després de diversos intents de recuperació fallits i de la reducció de la massa laboral, finalment els hereus dels Heusch i de la resta d’inversors inicials decidiren vendre Majorica.
El 1998, l’adquirí un conglomerat de fons d’inversió. El més gran era Alpha Private Equity, que comprà el 54% dels títols, mentre que la resta d’accions es dividiren entre diversos grups internacionals i espanyols. Al cap de poc temps, els nous propietaris demostraren que, més que la intenció de lluitar pel reflotament de la fàbrica i la marca, el que volien era apedaçar l’empresa per vendre-la i fer caixa. En efecte, anunciaren que la marca Majorica seria venuda a un inversor estranger i que es deslocalitzaria la fàbrica. Això provocà un terratrèmol social i polític a Manacor. El comitè d’empresa i els sindicats iniciaren una vehement campanya pública que implicà partits polítics, associacions cíviques de la localitat i que obligà el Govern balear a fer d’intermediari per evitar el tancament. S’aconseguí guanyar temps, la fàbrica no tancà, es reduí altre pic el personal, però la situació no millorà.
Després de quatre anys de seguir anant de rota batuda —el 2000 tancà l’exercici sense beneficis i després entrà en pèrdues—, finalment el gener de 2002 Majorica presentà la suspensió de pagaments —el que avui és diu concurs de creditors— per intentar evitar la fallida. En aquells moments, tenia encara quasi 700 treballadors. Els propietaris pactaren aleshores un pla de viabilitat amb sindicats i les administracions autonòmica i central a través del qual l’empresa rebé ajudes públiques i que suposava, entre d’altres coses, una forta reducció de la plantilla —sobretot mitjançant jubilacions anticipades—, a menys de la meitat.
Majorica sortí del concurs, pogué sobreviure, però en realitat la propietat seguia amb la idea de vendre-la al millor postor tot d’una que pogués. I, en efecte, així ho va fer el 2005. Fou adquirida per Drasan Limited, un fons d’inversió de Taiwan i que té com a cap visible Yann Sandt. La nova propietat pensava implementar un pla de negoci que recuperés si més no una part de les vendes a curt termini. Però les previsions saltaren pels aires amb la crisi econòmica que s’inicià el 2008. El cop fou devastador. No només no pogué recuperar una part de l’esplendor del passat, sinó que la facturació seguí baixant. I no s’ha recuperat després. Segons les últimes dades fetes públiques, l’empresa ha seguit disminuint facturació sense parar —23,17 milions el 2017, 22,82 el 2018— i ha incrementat les pèrdues. Ara bé, encara tenia esperances de poder recuperar-se, segons explicava a la seva memòria del 2018, perquè, raonava, el 40% de les pèrdues d’aquell any —2 milions— eren degudes a les indemnitzacions pagades per reduir la plantilla fins als 240 treballadors actuals. Deixava entendre, així, que amb el nou cost laboral, molt menor, es podia tenir un cert optimisme de cara el futur.
No obstant, la pandèmia ha destrossat qualsevol esperança en aquest sentit. Segons la direcció, la previsió de facturació per enguany no arriba ni tan sols a la quarta part de la de l’any passat. No hi havia més que un camí per intentar evitar el tancament.
Concurs de creditors
Perles Majorica informà fa quinze dies que davant la situació econòmica de l’empresa l’única manera d’intentar preservar-la era el concurs voluntari de creditors. En un comunicat, la societat indicava que existeixen “inversors mallorquins” i d’altres bandes de l’Estat que podrien estar interessats a adquirir l’empresa. Tanmateix, de moment només s’ha iniciat el procés del concurs i no hi ha cap seguretat al respecte del que pot passar amb aquest emblema industrial mallorquí.
Segons les dades fetes públiques per l’empresa, les vendes han caigut degut a la pandèmia de l’ordre del 70% i, en aquestes circumstàncies, és “impossible” seguir endavant. El client tipus de la marca està directament relacionat amb el turisme: són els turistes els que compren les perles a les botigues de la marca situades a Mallorca, els que les adquireixen en els creuers, en els aeroports... La pandèmia ha suposat la caiguda quasi total del volum turístic arreu dels 170 països on es venen les perles. Així que el negoci de Majorica s’ha enfonsat per tot. Més de dos terços dels seus 240 treballadors han entrat, i encara estan —alguns de forma parcial—, en ERTO. Atès que les previsions són nefastes per a enguany i, almenys, per a la primera meitat de l’any que ve, la propietat de Majorica ja no ha aguantat més i ha presentat el concurs de creditors.
Val a dir que la fàbrica i les principals botigues pròpies estan situades a Manacor —la seu central, però, és a Barcelona—, de manera que, de sempre, Majorica ha estat per a la localitat no només un orgull sinó una de les més importants fonts d’ocupació laboral, no debades la majoria de la plantilla l’han formada —i encara ara— veïns de la contrada. El batlle de la localitat, de Més per Mallorca, Miquel Oliver, es mostrà molt afectat per la mala notícia i expressà “la decepció i tristesa” que sentia davant la impossibilitat de mantenir els llocs de feina per a tants de manacorins: “farem un seguiment de la situació per si cal ajudar, en tot el que podrem, les famílies afectades”.
Ara s’inicia un llarg procés —que no se sap què pot durar— que si acabés bé podria significar el manteniment de l’empresa, sempre que la comprin els ignots inversors que la propietat diu que hi estan interessats. Ara bé, en el millor dels casos —reconeix la direcció— només es podria mantenir un centenar de treballadors. En el pitjor dels casos, si no es concreta l’adquisició o si no hi ha acord en el concurs de creditors, aleshores l’abisme s’obriria als peus de Majorica i podria no arribar a complir el 120è aniversari.