El Congost i el Mogent, recordem-ho, són la llavor del Besòs en fondre’s a Montmeló. Els explorarem al llarg de les següents pàgines. El Congost naix a recer de l’altiplà del Moianès, a tocar de Collsuspina. Orientada cap a la plana de Vic, la font del Regàs reivindica la paternitat del Besòs, explícitament i sense complexos, obviant la col·laboració del Mogent en aquesta tasca. Potser es tracta d’un reclam turístic, o senzillament d’una imprecisió geogràfica: en qualsevol cas, al mateix doll un monòlit de fusta ho assevera. L’indret, si més no, mereix una visita. Abans, però, haurem arribat des de Collsuspina a l’església de Sant Cugat de Gavadons, on finalitza l’asfalt. Situat sobre una elevació a poc més de 1.000 metres d’altitud, aquest temple romànic fou l’origen del poble de Collsuspina. Des d’ací es dominen els fondals que precedeixen la plana osonenca, i la perspectiva del massís del Collsacabra, del Montseny i del Pirineu oriental no pot ser més privilegiada. Per assolir la font del Regàs, caldrà continuar per pista de terra fins a la masia de Can Regàs.
Collsuspina, condensada, s’exposa als vents. Al bell mig d’un mosaic d’ondulacions harmonioses, rurals, situades al capdamunt del coll de la Pollosa, al peu de la carretera que uneix les comarques d’Osona i del Bages, un compendi de cases de pedra, l’església reglamentària —dedicada a Santa Maria del Socors— i 340 habitants resumeixen aquest poble tranquil i fred quan els dies acurten.
Davallarem cap a Tona per l’esmentada carretera. Giragonses infinites ens separen de la geografia osonenca. El Congost encara no ho és oficialment: se’l coneix com a torrent de Güells, rebatejat més endavant com torrent de Cererols. Un pont medieval i una església romànica ixen al pas: l’aqüeducte de Vilageliu —o de can Barbat— i, enfront, Sant Miquel de Vilageliu. Sembla que el pont en qüestió se situava al pas del camí ral, hereu de l’antiga calçada romana d’època republicana —coneguda com la via de Mani Sergi, en honor al procònsul que la construí—, que unia Barcino amb l’assentament militar del Camp de les Lloses (Tona) i Ausa (Vic), a través de la vall del riu Congost. Caldrà, almenys, atansar-se fins a l’ermita de Sant Miquel, pulcrament restaurada i amb un entorn que invita a desconnectar del present.
Tona vivia tradicionalment de la ramaderia i l’agricultura —i encara hi viu, en part, a jutjar pel paisatge circumdant—, fins que va convertir-se al turisme balneari en descobrir aigües sulfuroses al seu subsòl. Corria el darrer terç del segle XIX quan va iniciar-se l’explosió de l’estiueig, amb la construcció d’una grapat d’instal·lacions balneàries, a les quals s’afegiren posteriorment residències burgeses de tall modernista. En aquest sentit, van ser l’aigua primer i la indústria més recentment les responsables de l’evolució urbana i demogràfica del municipi.
A Tona, trobarem també el citat Camp de les Lloses. Als peus del turó del Castell, origen també de la població medieval, s’ubica un assentament romà datat del segle II aC, un dels primers a Catalunya, hereu d’una ocupació antiga que remunta a temps dels ibers. Es tracta d’un vicus associat a l’àmbit militar d’època romanorepublicana i molt vinculat a la presència de la via de Mani Sergi. Precisament, el setè mil·liari de la calçada es va localitzar a peu de camí, a la masia del Vilar, als afores de Tona i ben a prop de l’ermita romànica que hem citat unes ratlles més amunt.
Des del 2006, el Camp de les Lloses ha estat museïtzat i el jaciment ha esdevingut un parc arqueològic obert al públic, que permet comprendre l’organització urbana, la vida i els rituals de la cultura romana.
Aigües avall des de Sant Miquel de Vilageliu, apareixen antics molins fariners dels segles XVIII i XIX, com el de Dalt de Verdaguer o el de l’Omet, ambdós a Balenyà; més endavant, el de l’Illa, amb un pont de pedra sobre el riu que ens ocupa i una resclosa homònima d’origen medieval. És en aquest punt on l’autovia C-17 i la línia ferroviària Barcelona-Vic-Ripoll s’alineen amb el riu Congost. S’acaba la tranquil·litat. La remor del trànsit rodat i del periòdic pas de combois ferroviaris ens acompanyarà, dissortadament, durant la resta del viatge.
Deixem enrere els darrers gestos de la plana osonenca; penetrem en un paisatge que s’estreny a mesura que el viatger avança. La geografia es torna vertical i justifica sobradament el nom del riu. Al marge esquerre s’eleva amb obstinació i constància el massís del Montseny; al dret, cingleres i pendents vertiginosos malden per desfer-se d’una massa forestal densa, ombrívola i humida. Enclotats, el riu, la carretera, el tren.
L’hivern al Congost, quan travessa aquest congost —valga la redundància—, és dur: les poques hores de sol amb penes i esforços escalfen el fons de la vall. Els pobles, freds, assotats una vegada i una altra pel vent que es canalitza a la vall, mantenen un nivell d’humitat poc indicat per a esquelets sensibles al reumatisme. Uns centenars de metres per sobre dels nostres caps, la realitat és una altra, diametralment oposada: caldrà superar els cingles de Bertí, que podrem assolir a peu per algun dels seus graus —camins, d’altra banda, reservats a excursionistes avesats a la muntanya—, perquè el paisatge es desplegue amb fèrtils plans llaurats, masos dispersos i la perspectiva omnipresent de la muntanya pirinenca i els massissos pròxims.
A Aiguafreda (Aqua Frigida, documentada així al segle IX), com també a l’Abella i Centelles, la profusió de patrimoni megalític fa palesa una ocupació humana antiga. Només caldrà atansar-se fins al dolmen de la serra de l’Arca, des del mateix poble d’Aiguafreda, per a confirmar-ho. La calçada romana primer, el camí ral entre Barcelona i Vic, que esdevindrà la carretera de Ribes posteriorment, inaugurada el 1846, i el ferrocarril, en servei des del 1878, feren, en poques paraules i molt resumides, la resta de la faena: al creixement lògic per trobar-se Aiguafreda al peu d’una important via de comunicació, s’afegí el desembarcament d’estiuejants barcelonins a principis de segle XX, important-hi l’arquitectura modernista, noucentista i eclèctica.
El Figaró, uns quilòmetres enllà, tampoc no se salvà de la invasió dels de capital. Ni la Garriga, en què, a banda de balnearis, destaquen luxoses mansions benestants, fruit de la seua activitat termal i balneària, des que l‘Estat declarà les seues aigües d’utilitat pública als decrets reials del 12 de setembre de 1860.
No passem de llarg Santa Eugènia del Congost. Es tracta d’un indret invisible per als milers de conductors que transiten diàriament per l’autovia C-17. Un petit oasi on el temps sembla haver-se detingut, encara que el brunzit constant dels motors ens lliga, ineludiblement, a un present atrafegat. L’església parroquial de Santa Eugènia, que data de mitjan segle XI, concentra la poca vida disseminada en masies, les Casetes del Congost, al peu de l’antic camí ral. En l’actualitat és un dels tres pobles que conformen el municipi de Tagamanent. Als seus peus, el Congost flueix discret, contingut per algun talús d’obra, a l’ombra d’una densa massa d’arbrat de fulla caduca.
Poc queda perquè el riu s’obri a la plana vallesana, a les portes de la Garriga.
Al marge esquerre, l’Ametlla del Vallès s’arrapa als contraforts orientals dels cingles de Bertí. Al capdamunt, el cim de Puiggraciós i als seus peus, el santuari homònim. Tot i que s’ubica al municipi del Figaró, l’accés principal al complex religiós s’efectua des de l’Ametlla del Vallès. Un tapís continu de segones residències ens escorta en l’ascens al santuari. El conjunt, sòlid, racional, contingut, transmet la presència monolítica del poder eclesiàstic. A un centenar de metres, penjada sobre el buit, la torre del mateix nom (segle XIX) va fer funcions d’enllaç de comunicació a la xarxa de telegrafia òptica.
Als seus peus, la geografia, amable, fa de contrapunt a l’estridència angosta que empresonava el riu en el tram que deixem enrere. El paisatge obert del Vallès Oriental, ostensiblement fèrtil, ha estat colonitzat per la indústria i l’economia productiva, atreta per la facilitat d’accés i la presència de les bones comunicacions, com ara les vies que conformen el corredor mediterrani.
Entre polígons industrials i la bondat agrària inherent al lloc, el Congost travessa les Franqueses del Vallès, Canovelles, frega Granollers i enfila rumb al mar. El viatger que ho desitge podrà acompanyar el riu, a peu o en bicicleta, des del Figaró fins a Barcelona, tot recorrent el camí fluvial senyalitzat. L’excursió no pot ser més agradable i apta per a tots els públics. A més, el servei ferroviari de rodalies facilita l’anada o tornada d’aquest itinerari en línia.
Enmig dels camps, encara al municipi de Granollers, sobresurt la torre de les Aigües de Palou, del segle XV, de planta quadrada amb tres nivells i coronada amb merlets. La construcció es troba integrada a la casa pairal dels Junyent, un casalot rotund, amb caràcter defensiu, llar d’aquesta nissaga local influent —un d’ells, Joan Junyent, fou marmessor de la reina Violant. A la base de la torre, la capella d’estil gòtic dedicada a la Verge de les Aigües completa el conjunt.
Els darrers metres del Congost, abans de l’aiguabarreig amb el Mogent i la consegüent formació del Besòs, esquiven els turons de les tres Creus i d’en Roina. Les elevacions, discretíssimes, tot just assoleixen els 150 i 120 metres d’altitud respectivament, 75 metres per sobre de la llera del riu. No seria un fet remarcable, si no fora perquè al d’en Roina s’ubica el jaciment romà de Can Tacó, un important punt de control del que fou la primitiva Via Hercúlia i la futura calçada romana d’època republicana. Sembla que la plaça forta, construïda al segle II aC correspongué a un praesidium, o establiment militar amb funcions polítiques i administratives sobre l’àrea que abraçava. Can Tacó, que és compartit pels municipis de Montornès del Vallès i Montmeló, va ser declarat el 2008 Bé Cultural d’Interès Nacional i ha estat museïtzat sota el nom suggeridor de Mons Observans. S’hi ha rehabilitat la volumetria de les construccions, que permeten al visitant d’imaginar la dimensió i organització arquitectòniques del lloc. A Montornès encara, i sense abandonar l’època romana, un vitrall al centre cultural de Can Saurina permet contemplar des del carrer una fita de terme, un terminus augustalis datat del segle I dC. El conjunt, que excel·leix en volum i forma, és una peça única a Catalunya.