La dimissió de Josep Maria Bartomeu obre un període d’incertesa institucional en el FC Barcelona. Mentre l’equip intenta recuperar les essències, o vol buscar un model genuí de futbol sota la influència de Ronald Koeman i les genialitats dels dos adolescents (Pedri i Ansu), el club ha de fer una reflexió seriosa sobre quin és el seu futur. La presidència de Bartomeu va començar amb un idíl·lic triplet que, malgrat l’alegria del moment, els més veterans i aguts analistes ja preveien que podia significar pa per avui i fam per demà. Esportivament, les previsions es van complir a la perfecció. Institucionalment, Bartomeu ha tingut una trajectòria erràtica per l’entitat, culminada per un enfrontament amb Leo Messi que ha revoltat a 20.000 socis que han decidit plantar-li cara firmant a favor d’una moció de censura que no s’arribarà a votar per la dimissió de la junta directiva en plena segona onada de la pandèmia del coronavirus.
Indiscutiblement, amb Bartomeu o sense, el Barça segueix la dinàmica d’una indústria del futbol que no pot oblidar que perviu gràcies al sistema capitalista que abraça. La mostra més evident en el nou globus sonda amb què Bartomeu es va acomiadar d’afició, jugadors i periodistes: el Barça donarà suport a un enèsim projecte de Superlliga Europea que, aquest cop, sembla que vol impulsar el banc d’inversions JP Morgan. L’inici de la Superlliga representaria la culminació del procés de disneyització o americanització del management del futbol europeu. Però, més enllà del context en què el Barça actua a nivell internacional, hi ha quelcom més local: el President es va oblidar de conciliar els valors més genuïns del FC Barcelona amb la necessitat del club de posicionar-se globalment.
El Barça, malgrat comportar-se com una multinacional de l’entreteniment, no és una empresa. Arrela la seva identitat en un llunyà 1908 quan Joan Gamper va decidir que l’entitat s’associava als valors d’aquella burgesia catalana que creixia a redós de la industrialització i el creixent centralisme de Madrid: catalanisme, democràcia, universalitat i poliesportivitat. Uns valors fundacionals que, de fet, ja plantegen la necessitat de cercar un permanent i difícil equilibri entre allò local i allò global, un equilibri mal portat que ha significat la tomba política del President.
De fet, ha estat en allò més local on el President s’ha mostrat erràtic i, per tant, també ha encès els ànims de bona part de l’afició que habitualment va a l’estadi. Com narra el periodista Adrià Soldevila a El partit més llarg (2020), la gestió de l’1 d’octubre ja va significar un desgast extraordinari per la junta directiva i, sobretot, el conseqüent empresonament dels líders independentistes tampoc va ser administrat amb tacte per Bartomeu i els seus. Però, com a colofó, el Barçagate va posar en evidència les pors i els fantasmes de la presidència de l’entitat i d’un dels seus principals assessors, Jaume Masferrer, qui ja ha estat fulminat per la gestora: l’ús fraudulent de les xarxes socials per a desprestigiar a jugadors i a l’entorn diu molt poc d’una entitat que vol ser aglutinadora de sensibilitats diferents. Representa una política comunicativa equivocada, que posa als peus dels cavalls els magnífics professionals que treballen en la comunicació corporativa de la institució i que possiblement no en sabien res. Masferrer, si finalment la investigació judicial confirma que ha estat el cervell de l’operació, va protegir la reputació del President a costa de desprestigiar altres actius de la marca.
Però, obrint el focus d’anàlisi, en allò que construeix el relat global de la marca Barça tampoc Bartomeu ha estat encertat. Si bé la situació econòmica que llega a la nova junta directiva no és gens positiva –l’endeutament és nou vegades superior al patrimoni net, sonen rumors d’un possible concurs de creditors– i el futur Espai Barça quedarà subjecte a un contracte amb un banc d’inversions (Goldman Sachs) que podrà col·locar homes de negre a l’entitat si les coses no surten bé, hi ha hagut dos aspectes concrets que han fet trontollar de valent la reputació de la marca.
Per una banda, en el terreny esportiu, l’abandó del futbol posicional que encarnava Johan Cruyff, i tan bé va fer evolucionar Josep Guardiola, va posar contra les cordes l’estil sobre el terreny de joc. Primer, Pep Segura va representar l’antítesi de Guardiola als despatxos i, després, Quique Setién a la banqueta va portar un equip descompensat i allunyat de l’essència de la Masia a la pitjor derrota europea de la història, a Lisboa. El Barça que va arribar a Lisboa era irreconeixible a ulls dels aficionats, catalans o d’allà on sigui: el producte s’havia capgirat com un mitjó.
Per altra banda, a les oficines de l’entitat, l’enfrontament descarnat entre Messi i Bartomeu després del desastre de Lisboa obria la porta a què la marca Barça perdés el seu principal actiu de posicionament internacional: l’argentí Leo Messi. Podrem plantejar-nos què és abans, l’ou o la gallina, la marca Barça o la de Messi: aquí, sense cap mena de dubte, la perspectiva euroescèntrica amb què s’analitza la situació ens fa pensar que el Barça està per sobre de la individualitat del jugador. Però, ara mateix, el matrimoni entre la marca de la institució i la del jugador ha estat dels més exitosos que s’han vist en la indústria recent de l’esport. No val a badar. Una sortida per la porta del darrera del capità, havent vestit la samarreta blaugrana per darrer cop davant del Bayern, hagués fet sagnar la història de l’entitat durant anys. Sortosament, la ferida sembla ja no supurar i només en queda la cicatriu perquè la nova directiva prengui consciència que cal protegir sempre els actius històrics de l’entitat.