«Darrer diumenge d’octubre, / el camí ja és ben sabut, / eixiu a la carretera, / que cal aplegar-se al Puig». De segur que de tothom és ben coneguda la lletra de la cançó d’Al tall. De tothom? Bé, no exactament, car en aquest país, al sud i al nord del rierol de la Sénia, pul·lulen els avergonyits de les glòries pàtries. Vés què hi farem! Ningú ha dit que sigui fàcil alliberar-se d’espanyols i francesos. Fer-los fora ha costat Déu i ajuda als països que han aconseguit escapar de llurs urpes. Altrament, ja sabeu que ací, a casa nostra, els espanyols es deleixen per les glòries del seu Cid contra les nostrades de Jaume I, que fins i tot arrencaren a Hollywood una pel·lícula laudatòria (poca broma: amb Charlton Heston i Sofia Loren) del mercenari castellà convertit en heroi de l’espanyolíssima —i vençuda— Generació del 98. El franquisme pretengué que la ciutat de València lluís l’afegitó del Cid, però la proposta no prosperà. Però els espanyols perseveraren i vet ací que el Cid, des del 1972, dóna nom a una grandíssima avinguda. A la inauguració d’aquesta pica en Flandes en terra d’infidels a l’espanyolitat hi acudí el ministre Gonzalo Fernández de la Mora. Espanya, l’espanyolisme furibund, encara lamenta que Ximena, la muller del Cid (Sofia Loren en la pel·lícula d’Anthony Mann) hagués d’abandonar València el 5 de maig de 1102. València, mal que li pesi a l’Espanya menendezpidaliana, mai no seria castellana.
Els comtes de Barcelona, des del segle XI, aspiraven a fer seva algun dia València i l’ocasió, la de debò, es presentà des que Jaume I conquerí Borriana en juliol de 1233. A partir de llavors, els catalans (i també, val a dir-ho, els aragonesos) amenaçaren constantment la capital de l’emirat valencià d’Abū Jumayl Zayyān ibn Mardanīx, i en aquell estira i arronsa bèl·lic arribà la batalla campal que decidí el futur de València, la batalla del puig d’Anīxa o al-Jubayla («la Muntanyeta»), la batalla «del Puig». Els xarc-andalusins, els valencians d’aleshores, foren derrotats i això obrí el camí a la definitiva conquesta de la ciutat de València per Jaume I, que, val a dir-ho, no era al Puig quan moros i cristians s’estovaren de valent als pendents de la Muntanyeta de la Patà (la de l’Aplec).
La batalla del Puig (d’Anīxa o al-Jubayla) és un d’aqueixos esdeveniments patris que resten en la memòria d’un poble; en un poble, però, amb voluntat de ser, que assumeix la seva identitat i vol que perduri en el futur. És per això que el valencianisme —el catalanisme al sud del rierol de la Sénia— convertís l’Aplec del Puig en una data assenyalada del calendari de reivindicacions des de 1915, encara que en aquell any se celebrà el 20 de juny. Ara bé: el que fou un esdeveniment feliç per a uns i avui dia encara es commemora (bé, si no hi ha coronavirus que ho impedeixi), per als altres, els derrotats, fou jornada de infausta. El país dels valencians andalusins, els balensiyīn, s’esgotava, sucumbia a l’ímpetu militar dels veïns cristians del nord. Tanmateix, en el camp dels guanyadors —ep!— tot no foren tot flors i violes, car la batalla del Puig no significà la immediata claudicació de la València andalusí, i Jaume I, dit clar i català, suà la cansalada per a mantenir l’exèrcit en campanya i endreçat per a aguantar al Puig, posició clau per a escometre la ciutat de València. Diners hi havia els que hi havia, pocs, i si la gent es deixava la pell pel seu rei era a canvi de traure’n benefici; en aquest cas de l’empresa de la guerra, un autèntic negoci en els segles medievals. Si no cobraven —ni rei ni pàtria ni hòsties!— se’n tornaven a casa.
València: sempre reivindicada per Catalunya
L’esperit de Jaume I, aqueix que li manca a la nostra elit política convencional, la dels partits a l’ús, és el que, segles després, permet que els valencians, els catalans meridionals commemorem el 9 d’Octubre. No ho dic debades. Jaume I tenia una espina clavada, heretada dels seus avantpassats: València. Des de Ramon Berenguer IV —català catalaníssim— la ciutat de la desembocadura del Guadalaviar era pretesa pels catalans. Tant era així que, en 1151 (tractat de Tudillén), Ramon Berenguer IV arribà a un acord amb Alfons VII de Lleó i Castella (aleshores primer Lleó i després Castella), que li garantia la possessió de tot el Xarc-alandalús (València i Múrcia), l’emirat de Muhammad ibn Sa‘d ibn Mardanīx «el Rei Llop». Eh!: i Castella l’acceptà; i ací pau i allà glòria. No sortí aleshores cap energumen d’aqueixos que ara sovintegen les televisions del regim vociferant que es trenca Espanya. Senzillament, Espanya aleshores no existia. Bé, no exactament és així, car «Espanya» era el nom que els cristians del nord de la Península donaven a Alandalús des de temps immemorials. «Rei d’Espanya», per als catalans dels segle XII, era el Rei Llop, per ser rei —emir— de Xarc-alandalús. Ramon Berenguer IV, com València havia de ser per al seu llinatge, exigí paries al Rei Llop per valència i Múrcia. El seu fill Ramon, a qui la mare canvià el nom pel d’Alfons a la mort del pare, rei dit «cast» i «trobador», com no li pagaven la paria atacà València en 1172, només saber de la mort del Rei Llop. En 1179, Alfons I arribà a un altre acord, el de Cazola, amb el rei castellà (ara Alfons VIII de Castella solament), pel qual València era reconeguda per sempre per al casal regnant a Catalunya i Aragó, sense cap lligam a una senyoria major. A canvi, però, el sobirà català reconegué Múrcia per a Castella. Aquest conveni arribà fins a Jaume I. Més endavant, Pere I, dit «el Catòlic», escometé les terres del Racó d’Ademús en 1210 i poca cosa més. L’home tenia massa problemes a Occitània, que li costaren el regne i la vida, i anava esquifit de diners. I així arribem a Jaume I, el fill de Pere I. Una qüestió sobre la numeració dels reis: la Corona de catalans i aragonesos es formà quan Ramir II d’Aragó cedí regne i filla al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona en 1137, cessió ratificada pels hereus legítims d’Alfons I «el Bataller», els ordes jerosolimitans, en 1140. De la unió de catalans i aragonesos nasqué un nou estat i d’això que s’apliqui la numeració tradicional, la pròpia del casal de Barcelona regnant. Alfons «el Cast o Trobador» fou el primer rei de la unió de catalans i aragonesos, per aquest motiu és Alfons I. Al segle XVI, les corts aragoneses encomanaren a l’historiador aragonès Jerónimo Zurita la confecció d’uns Anales o història oficial d’Aragó, en què l’annalista emprà una numeració alternativa tot incloent els reis aragonesos abans de la unió amb Catalunya. I d’això ve l’embolic en la numeració dels reis catalanoaragonesos, citats amb la numeració tradicional (la catalana) o bé amb l’alternativa (la de Zurita). Podria haver-ne, si voleu, una de valenciana, puix que Alfons I i Pere I mai no regnaren a València. Els espanyols, no cal dir-ho, fan servir la de Zurita a dretcient, només faltaria!: la catalana és «manipuladora» i «separatista». I a València —ai València!— hi ha de tot: si hom escriu història amb el cap posat a la riba del Manzanares només existeixen Aragó i els aragonesos, que la resta és prescindible.
Bé, és important tenir tot això en compte. La conquesta de València, val a dir-ho, fou una empresa personal de Jaume I, instigada, preparada i pagada pel rei, no pels aragonesos, com tant a la babalà s’ha dit per fer-nos combregar amb rodes d’espanyolíssim molí. Altrament, els catalans del Principat ja aleshores anaven a la seva, com ara, de «procés» en «procés», en els seus particulars «processos» de mai no acabar. Ep!: no ho dic debades. El que passa és que Jaume I era català, català de debò, i tirà del carro; d’això la conquesta de Mallorca en 1229 i a partir de 1233 el capteniment a enllestir allò que el seu llinatge no havia acabat, València. Així ho confessa el propi rei al seu Llibre dels feits (cap. 240): «volíem fer ço que anc [mai] hom de nostre llinatge no poc [pogué] acabar». Era un noi de dèsset anys encara quan ho intentà amb Peníscola a la fi de l’estiu de 1225. L’experiment, però, fou un fiasco. Quan ho tornà a intentar, a l’estiu de 1233, ara tenia ben apresa la lliçó i, contra vent i marea, es mantingué ferm fins que conquerí Borriana, tot i que els aragonesos de la seva host (les catalans romangueren fidels) es conformaven amb el cobrament d’un tribut, com havien fet fins aleshores, i cap a casa.
Jaume I arriba al Puig
A Borriana estant el rei, aviat se sotmeteren el Castelló de Borriana (ara de la Plana), Borriol, les Coves de Vinromà, l’Alcalatén i Vilafamés, i s’organitzaren ràtzies contra l’horta de València i la ribera del Xúquer, tot arribant fins a Cullera. Al poc se sotmeté també Peníscola, que decidí pactar la rendició a canvi de ser respectades la llei i la religió dels seus habitants. En aquestes correries Jaume I se n’adonà de la presència d’un castell en un tossal sobre la plana de l’Horta, utilitzat en època del Cid Rodrigo Díaz (1099) i que els andalusins autòctons anomenaven al-Jubayla («la muntanyeta», escrit per corrupció Cebolla al Llibre dels feits) o Anīxa (així a les fonts àrabs). Jaume I pensà, a Osca estant diu la seva crònica, en els beneficis de posseir-lo i convertir-lo en base d’operacions per a castigar l’horta valenciana. El Cid del segle XI ho féu i li eixí bé la jugada, que conquerí València. Així que, pensat i fet!, Jaume I decidí prendre el Puig (Llibre dels feits, cap. 206). Ah! Decisió que mantingué en secret perquè no es refiava dels seus consellers aragonesos, que, de segur, no la trobarien convenient, com ja li succeí quan decidí conquerir Borriana. Bé, els aragonesos li feien la contra contínuament, cosa que ja s’havia convertit en costum. Sí que Jaume I comunicà les seves intencions a qui havia elegt per a comandar la host que ell deixaria al Puig d’al-Jubayla, el seu oncle Bernat Guillem de Montpeller, o d’Entença, puix que adoptà el cognom de la seua muller. Era el germà de la mare de Jaume I i allà era, a la vora del rei a Borriana, per si li queia en sort alguna prebenda o benefici; i com ell la resta. Ras i curt, els cavallers anaven al negoci, a per la pasta. No eren allà, a terra de moros, debades. El rei li comunicà al seu oncle —precisament a ell!— que l’havia elegit per comandar la guarnició del Puig durant un any. L’oncle restà esbalaït d’una peça: però aquest paio que s’empatolla? —li vingué al cap. El Llibre dels feits (cap. 207) diu que restà sorprès, dubtant, sense saber què dir. Un any sencer a terra de sarraïns? Punyetes, això era massa! No, la campanya valenciana no era pas una excursió de plaer. El rei, que era molt espavilat i a qui no passà debades el rostre d’estupefacció del seu oncle, el conhortà a la seua manera, és clar!, dosi —diguem-ne— d’ironia inclosa, que Jaume I en tenia i prou: oncle, de dues coses —li digué— heu d’estar segur, una que si reeixiu us faré un home ric, i l’altra que si moriu, morireu en servei de Déu i nostre, per la qual cosa anireu al Paradís. Així que s’esdevingui el que s’esdevingui sempre sortireu guanyant. Què més voleu? I, doncs, davant de tal argumentació, què penseu que contestà en Bernat Guillem? Bo...! Vaja...! Ep...! Si vós ho dieu...
Apa, decidit! Sorgí, però, un problema. L’emir Zaèn (Zayyān en àrab clàssic, però pronunciat Zaèn o Zaièn, en algaravia valenciana) s’havia adonat de la perillositat del Puig si queia en mans dels cristians. Ja li havia passat als valencians en el passat, quan aquell salvatge castellà, el Cid, atacà València a la fi del segle XI. Ara bé, si Jaume I tenia problemes de diners, ell en tenia més, que les arques valencianes estaven escurades, tant que no arribava per a pagar un exèrcit decent. I sense pasta —vegeu!— Zaèn era incapaç de defensar la frontera. Bona part de culpa la tenia qui fou valí almohade de València, el sayyid Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān (el Seid Abú Zeid, com l’anomenaven en l’algaravia autòctona), que s’havia emportat gran part del tresor de València. Ara era refugiat a Sogorb, a l’empara de les armes catalanoaragoneses, puix que des de 1229, quan fou foragitat de València, tenia tractes amb Jaume I. Zaèn no podia mantenir una guarnició al Puig de Jubayla o Anīxa com Déu —Al·lāh— mana i, doncs, decidí enderrocar-lo. Cras error! Jaume I el reconstruí i hi establí una poderosa guarnició. A la fi de juny de 1137 Jaume I era al Puig. Des d’allà, ràtzia per ací correria per allà, anava fent, mentre refeien el castell que Zaèn havia tirat a terra. I el Zaèn a aguantar-se, ell que tenia tanta fama de bon militar, com ens recorda l’historiador granadí Ibn al-Khatīb al seu Kitāb a‘mal al-a’lam. I tothom al Puig exclamant, ben alterosos: eh, Zaèn, on ets? Vine, vine, que t’hi esperem. Xe, que el Zaén és a Puçol i vol batalla —corregué el rumor i tothom amatent. Però Zaén no s’hi presentà. Dos mesos trigaren a refer el castell del Puig i de Zaèn ni rastre.
Zaèn, però, no era babau. No podia fer front a l’exèrcit de més de dos milers d’efectius que era acampat al vessant de la Muntanyeta de la Patà. Preferí esperar, que ja tindria —esperava— ocasió de tornar el cop i rentar les humiliacions. No perdé el temps i amb el que pogué —amb el que pogué rascar, de diners, ací i allà— reclutà un exèrcit, al qual s’afegí una massa de voluntaris de la jihād, la guerra santa, delerosos d’acabar màrtirs, xuhadā (plural de xahīd), de la causa de l’islam. Aquests voluntaris, val a dir-ho, eren una tropa complementària de gent diversa, motivada pel fervor religiós, però no professional de la guerra i que resultava totalment inútil contra els cavalls armats cristians, que amb ells feien veritables carnisseries, com s’havia demostrat fefaentment a la batalla d’al-‘Iqāb («l’àguila») o de Las Navas de Tolosa (1212). Zaèn —què més podia fer?— tenia el que tenia i Déu —Al·lāh— no havia proveït més. Ara bé: Zaèn confiava cegament en els homes de frontera, els thagriyīn, ell mateix n’era un, avesats en la lluita contra els cristians, que reclutà des de les terres de la Plana fins a les de la Costera.
Zaén anava fent, tot procurant reclutar un exèrcit en condicions, i per la seua banda Jaume I també, que s’afartà de saquejar l’Horta. Ara, al Puig, calia esperar a Bernat Guillem, que havia promès incorporar-se a la host, amb els queviures necessaris per a un any, i així el rei podria marxar, que tenia un regne a governar, una nova esposa a atendre (li calia engendrar un hereu) i un exèrcit a reclutar, que València, una ciutat imponent, amb quatre gats mai no la podrien prendre. Bernat Guillem, finalment, hi arribà, alegria, però... Ai llas! Tot i els vitols, el tio callat. I què, mossèn Bernat Guillem, tot bé? —preguntava el rei. Però el tio salutació de cortesia i mut. Poques ganes tenia de parlar.
A tot això dinaren i feren la migdiada. Després d’això el rei el cridà i, ara sí, Bernat Guillem parlà, per a reconèixer que no portava les vitualles encomanades per a l’exèrcit del Puig. I com? —replicà el rei contrariat— Ara sí que m’heu ben fotut! —li etzibà. Poseu-vos en situació, com quan el Puigdemont s’assabentà, amb la proclamació de la República catalana a punt de caramel, que els seus consellers d’ERC i algun del seu partit li havien pres descaradament la seva profusa cabellera. Ei, i les estructures d’estat promeses per a tirar endavant la República? Tothom s’havia tirat la manta al coll i la casa, ras i curt, sense agranar. Doncs el mateix passà a la Muntanyeta de la Patà aquell setembre de 1236. Ah! I no perdeu-vos l’excusa que donà el Bernat Guillem: els queviures estaven, sí, a Tortosa, tres-cents cafissos de blat i cinquanta porcs, però —hòsties!— se’ls havien quedat en penyora de mil cinc-cents sous els creditors de Bernat Guillem. El rei indignat, replicà: xe, perquè sou el meu oncle perquè sinó, no sé que us faig.
Punyetes! El futur de l’exèrcit i la campanya de València en qüestió per mil cinc-cents sous. Per a Jaume I aquell era el moment propici, l’ocasió esperada, perquè jamai —pensava— se li presentaria una altra tan bona oportunitat de conquerir València. Estratègicament, tot passava per la possessió del Puig, que calia mantenir fóra com fóra. Després de l’1 d’octubre de 2017, que la independència del Principat estava a tocar, era l’oportunitat esperada de segles, calia lluitar, però... Els polítics convencionals, els de sang autonomista, s’escagassaren. Fins i tot hi hagué qui es pagà de la seva butxaca el viatge a Madrid perquè l’empresonaren. Els mancà un altre Jaume I, ressuscitar l’esperit del gran rei dels catalans. Jaume I, en 1237, no s’acoquinà per l’adversitat i li posà remei. Vet ací la seua grandesa, de la qual caldria que prenguera exemple aqueixa classe política enfonsada en l’autonomisme eixorc i alienador, la mateixa que li ha clavat la punyalada al MHP Quim Torra. Jaume I en persona s’encarregà d’aconseguir —no li ho encomanà al Santi Vila de pacotilla de torn— les vitualles per a l’exèrcit. Des de Tortosa envià al grau de Borriana quatre llenys carregats de viandes per al Puig, i confiscà els vaixells ancorats a Salou amb provisions per a Mallorca, que també envià a la tropa que tenia acampada al tossal d’al-Jubayla. De Lleida obtingué seixanta mil sous per a finançar la conquesta de València. Bé que s’espavilà Jaume I, amb energia i convicció, i l’exèrcit del Puig reeixí. Ep! Que aleshores també hi havia qui volia abandonar, els quintacolumnistes aixafaguitarres que volien deixar-ho estar, com els que sense rubor avui dia renuncien a la proclamació unilateral d’independència i, desvergonyits, ho proclamen als quatre vents per a mofa en les tertúlies espanyolistes. Jaume I volia València i lluità per aconseguir-la, i —ja veieu— no solament amb l’espasa, que d’aqueixos de la cantilena «els valencians ja s’ho faran» ja n’hi havia al segle XIII.
La batalla del Puig
Jaume I era a Osca quan s’assabentà que al Puig hi havia hagut una batalla. Era el mes d’agost de 1237. El dijous 13 (19 de dhū l-hijja de 634) tingué lloc la gran batussa de moros i cristians. De bon matí l’exèrcit valencià de l’emir Zaèn s’estengué per la plana que envoltava al-Jubayla. Els assetjats l’esperaven perquè havien tingut notícia de la concentració de la tropa sarraïna a València gràcies a un cristià fugit de la ciutat. Bernat Guillem, a despit de les bronques patides, era un bon estrateg. Estaven en inferioritat numèrica, però bé sabia el cap català que gran part de la tropa andalusí la componien voluntaris jihadistes, els quals resultaven inoperants sense la cavalleria i la infanteria professional. Zaèn tingué la precaució de situar-los a la saga, darrere de la infanteria thagrī, composta de gent avesada en la guerra vinguda de la frontera: de Xèrica, Sogorb, Llíria i Onda. Aquests thagriyīn, molts d’ells almogàvers (mot que penetraria en el català) eren experts en la guerra contra els cristians, perquè no solament els cristians atacaven la frontera andalusí, que els andalusins també replicaven i atacaven les terres cristianes, font de botí i captius, és a dir, de riquesa. Qui advertí Bernat Guillem dels moviments de l’exèrcit de Zaén era un d’aquells presos convertits en esclaus, que havia aconseguit fugir dels seus captors.
Els homes de Xèrica, les terres de l’Alt Palància (Sogorb, però, estava en mans del col·laboracionista Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān), Llíria i Onda formaven l’avantguarda de l’exèrcit, auxiliats per la cavalleria. Al darrere, doncs, l’altra «peonada», la dels voluntaris jihadistes, amb la missió de recolzar els de davant. Segons el Llibre dels feits (cap. 217 i 218), Zaèn aconseguí reunir un contingent de sis-cents cavallers i onze-mil homes de peu, xifra exagerada. A tot estirar serien la meitat, amb majoria de milicians de la jihād, no militars professionals. Així i tot, eren més que els dos milers de catalans i aragonesos acampats al Puig i per això Zaèn s’atrevia a desafiar-los en una batalla campal. Confiava en la vella tàctica almohade de sorprendre l’enemic posant sobre el terreny una gran massa d’efectius. Tot aniria bé —hauria d’anar bé— si no es trencava l’avantguarda i no es produïa cap desbandada a causa d’un contraatac cristià.
Contra això Bernat Guillem plantejà la batalla tot jugant amb l’engany. Era conscient que els andalusins els doblaven en nombre, però també sabia de la debilitat d’una tropa no acostumada al combat, com la formada pels voluntaris de la jihād, composta per un gran nombre de vells venerables, ulemes i alfaquins, que en la vida havien empunyat una espasa. Entre altres, perdé la vida a al-Jubayla l’alfaquí i erudit Abū l-Rabī‘ Sulaymān ibn Mūsà ibn Sālim al-Kalā‘ī, mestre del famós estudiós i home d’estat Abū ‘Abd Alāh Muhammad ibn al-Abbār d’Onda, secretari de l’emir Zaèn. L’alfaquí al-Kalā‘ī, murcià de naixement, era un individu en la senectut de la vida quan decidí agafar les armes per l’islam, i com ell molts dels seus companys. Un home vell, òbviament, poc podria fer contra un peó professional cristià i menys contra un cavaller. Vet ací l’exèrcit de l’emir Zaén (Abū Jumayl Zayyān ibn Abī l-Jamlāt Mudāfi‘a ibn Yūsuf ibn Sa‘d ibn Mardanīx), nét de Yūsuf —o Yosef en andalusí— ibn Sa‘d, el germà del Rei Llop de qui he parlat més amunt.
Bernat Guillem —segons explica el cronista Bernat Desclot— féu aparellar els animals de càrrega com si foren cavalls de guerra i dividí les seues tropes: mentre que una cinquantena de cavallers recolzats per un miler de peons combatrien des de les altures del tossal, manà que l’altre miler esperara ocult en un promontori costaner amb els animals de tir guarnits com a cavalls de guerra, a prop dels llenys que els abastien de vitualles. La tripulació d’aquestes naus s’hi afegiria fent voleiar senyeres (senyeres, òbviament, sense màcula blava) per a donar la impressió que venia el rei amb tot el seu poder. Si l’estratagema funcionava, podria provocar l’estampida dels efectius andalusins.
Zaèn manà iniciar el combat, que no s’esperà a rebre una primera escomesa cristiana. Els andalusins havien de lluitar costera cap amunt i aconseguiren rebutjar amb èxit les envestides de catalans i aragonesos, que retrocediren. Eren els sarraïns a tocar de les muralles del castell, quan des de dins algú cridà «vergonya, cavallers, vergonya!». I aleshores la «batalla» —filera— de cavallers catalanoaragonesos es precipità novament costera avall atropellant l’avantguarda sarraïna. De sobte, el contingent que esperava a prop del litoral es deixà veure amb les senyeres desplegades. Això provocà l’efecte esperat per Bernat Guillem. La saga sarraïna, en veure les senyeres i tant de cavall armat (els animals de càrrega disfressats), pensà que venia Jaume I en persona i fugí tot deixant l’avantguarda sarraïna sense recolzament davant les envestides de la cavalleria catalanoaragonesa. A partir d’ací, desastre total per als andalusins. De no res serví a Zaèn, militar experimentat, deixar-se la veu intentant recompondre les seves línies. El pànic s’apoderà de les files sarraïnes. La desbandada de moros era ja imparable, empaitats pels cristians que acoltellaven a tort i a dret. El Llibre dels feits fins i tot diu que molts moriren d’esglai, sense haver rebut cap de colp. Una massa de cossos sense vida, des del vessant del Puig fins al barranc de Carraixet omplí la plana. Zaèn fugí del lloc cames ajudeu-me i es tancà a València.
I després de la gran batussa, què?
La batalla campal s’havia guanyat, però no tot foren flors i violes per als vencedors, tot i que les cròniques del bàndol cristià, sempre tan propagandístiques, amaguen les pèrdues pròpies. Segons el testimoni de Jaume I, del bàndol cristià moriren els cavallers Rui Ximenes de Llúsia, el seu fill Eiximèn Peres de Terga i el cavaller que portava la senyera de Bernat Guillem. Hi hagué —diu el rei— cavallers ferits però no morts. A continuació, però, Jaume I diu que «hi havien perduts molts cavallers» i per això calgué anar aviat al Puig amb reforços. Efectivament, els colps dels andalusins valencians no foren del tot debades i baixes causaren a l’exèrcit catalanoaragonès, bastants. Els cavallers del Puig li reconegueren al rei haver perdut vuitanta-sis cavalls a la batalla. Jaume I, en saber-ho, es comprometé a rescabalar els seus cavallers de les pèrdues sofertes i així, es gastà seixanta mil sou en quaranta-sis cavalls (Llibre dels feits, cap. 220) i reforçà la posició amb quaranta més. Bé, diners i més diners esmerçats. El manteniment del Puig corria el risc de convertir-se en un pou sense fons.
Convé tenir en compte que la guerra medieval no era, ni de bon tros, com ens té acostumat el cinema. D’èpica la justeta. Si ara tindre un exèrcit en condicions necessita de grans inversions, en l’edat mitjana no era pas diferent. Penseu que un cavall de guerra equivalia, tot salvant les distàncies, a allò que avui dia seria un carro de combat d’última generació o a un d’aqueixos míssils de precisió que els espanyols —quina barra!— venen als saudites per a assassinar iemenites. Bé, i diran: ho fem pels llocs de treball, els d’Espanya. Hipòcrites! Que els ho pregunten als dissortats iemenites víctimes dels míssils intel·ligents espanyols.
Però tornem al Puig de l’estiu-tardor de 1137. Jaume I s’havia proposat eixamplar pel sud el país dels catalans i es comprometé de valent. No era fàcil, tot i la victòria en la batalla campal. Encara hi havia molt a fer i calia el compromís —compromís de debò i no etiqueta de postureig polític— dels seus regnes en l’empresa. Zaèn, mentrestant, restà arrecerat a València, atabalat per la desfeta del Puig, però no donava la guerra per perduda. D’Alandalús, però, poc ajut podia esperar, tampoc del Marroc. El califat almohade, tot i que encara hi havia un califa a Marràqueix, s’havia dissolt en principats territorials, el més important l’hàfsida de Tunis encapçalat per Abū Zakariyā’ Yahyà. A Tunis (Ifrīqiya) envià Zaèn el seu ambaixador, el secretari Ibn al-Abbār. L’onder (era d’Onda) era una eminència de la retòrica i convencé el soldà hàfsida de la necessitat d’ajudar Alandalús. A l’estiu següent, ja assetjada formalment València, arribà una flota hàfsida a les costes valencianes, però no pogué, finalment, desembarcar.
Jaume I necessitava doblers i anà a cercar-los a Catalunya i Aragó. Prometé tornar al Puig a la Pasqua de 1238. En aquell període morí Bernat Guillem. La notícia li pesà molt al rei, pel grau d’afinitat que tenia amb el finat i també —i oimés— perquè això causà intranquil·litat a l’exèrcit, mentre que la noblesa aragonesa, encapçalada per Balasc d’Alagó, que féu de portaveu, demanava marxar del Puig. Raó, la que li la soltaren a la cara al rei: «vós no teniu aquella riquesa perquè vós tan gran messió com començada haveu la pugueu acabar». Nyas! I ara què? Efectivament, la corona de Jaume I tenia els diners justets, no era pas com la milionària monarquia saudita de avui que compra armes a pler i dilapida diners en luxe. Jaume I s’enfadà amb els rics-homes aragonesos, no li agradà el que li digueren i, altiu, els etzibà: a fer punyetes, que de bajanades ja n’estic fart. A la Pasqua que ve, tant si us agrada com si no, tothom al Puig. És la reial voluntat. I ara, a plorar a les palmeres, que jo me’n vaig al Puig.
En arribar al Puig, una altra sorpresa. Sota l’aparent joia per l’arribada del rei, molts havien decidit marxar-ne. No aguantaven més. Ja ho he comentat abans: al Puig no tot eren flors i violes. Un frare dominicà de Lleida, fra Pere, fou el que s’atreví a comentar-li tals intencions al monarca. Quan Jaume I ho sabé no pogué dormir aquella nit, que es contornà més de cent vegades al llit i suava, que estava tan mullat com si fóra en un bany (Llibre dels feits, cap. 237). I ara què? —es preguntava. A l’endemà es presentà davant els seus cavallers a la petita capella bastida al Puig. Home de discurs —no és broma— a la manera del Henry V de Shakespeare, els soltà un discurs heroic com el Band of Brothers de l’Enric V shakespearià. Sí, no exagero, i els féu una promesa solemne: «nós prometem ací a déu i en aquest altar que és de la seva mare que no passarem Terol ni el riu de Tortosa fins que València hàgem presa; i enviarem per la reina muller nostra i per la nostra filla, que és ara reina de Castella, que vinguen per ço que entengueu que major voluntat hi tenim d’aturar i conquerir aquest regne, que siga a servei de Déu». I ho complí.
La presa del Puig i la batalla següent ha estat i és un esdeveniment decisiu en la història valenciana. D’això que el valencianisme naixent d’inicis del segle XX l’utilitzara com a referència patriòtica a celebrar. Atenció, una efemèride rescatada per un periodista regionalista d’arrels carlines, el sogorbí Joan Pérez Lúcia, un dels promotors del Centre de Cultura Valenciana, que des del seu periòdic La Voz de Valencia encoratjà la recuperació i restauració del monestir del Puig. Nasqué l’Aplec, el primer, el 21 de juny de 1915. Entre els actes, la recepció pública de la senyera, la de Sagunt, que, permeteu-me que ho diga com a colofó de l’article, de blau no en té res. I passà el temps i ja sabeu: «Darrer diumenge d’octubre, / el camí ja és ben sabut, / eixiu a la carretera, / que cal aplegar-se al Puig».