S’acosta l’hora de la veritat. El proper dimarts és el dia de la gran cita. Donald Trump o Joe Biden. Una de les grans incògnites de la nit electoral és què passarà si no hi ha una majoria clara i/o algun dels dos candidats impugna l’elecció. Doncs es podria judicialitzar i que fos el Tribunal Suprem el que acabés per decidir quin dels dos candidats ha de jurar el càrrec de president dels Estats Units el proper 20 de gener. O més envant i tot, i en aquest cas la presidenta de la Cambra de Representats seria la presidenta interina fins a la decisió judicial. O bé podria ser que intervingués el Congrés -unió de la Cambra de Representants i del Senat – per desencallar el procés. No seria la primera vegada que la justícia o el poder legislatiu intervenen en el litigi electoral per a la presidència estatunidenca.
A l’any 1800 Thomas Jefferson i Aaron Burr tingueren el mateix nombre de vots del Col.legi Electoral i hagué de ser la Cambra de Representants la que triés Jefferson, després de 36 intents. El 1824 Andrew Jackson rebé més vots electorals que John Quincy Adams i altres dos candidats, però quedà per sota de la majoria absoluta del Col.legi citat i finalment la Cambra atorgà la presidència a Adams. El 1876 alguns estats del sud del país no certificaren un resultat ni a favor de Rutherford B. Hayes ni de Samuel Tilden; el Congrés -la unió de la Cambra de Representants i del Senat – establí una comissió que intercedí entre els candidats i davant dels estats que no havien certificat un resultat i, finalment, Hayes arribà a la presidència.
El 1960 la diputa entre John F. Kennedy i Richard Nixon a punt va estar d’acabar davant del Tribunal Suprem perquè importants membres del Partit Republicà -de Nixon – no volgueren reconèixer la victòria de Kennedy i instaren el seu candidat a recórrer a la justícia, però a la fi Nixon decidí donar-se per derrotat. El 2000 passà quelcom semblant quan l’equip del candidat demòcrata, Al Gore, tingué dubtes sobre el recompte efectuat a Florida i la Cort màxima de l’estat donà la victòria al republicà, George W Bush, aleshores Gore podria haver recorregut al Suprem però «per no fer mal al país» acceptà la derrota.
Podria passar enguany quelcom semblant? Doncs si més no hi ha nombrosos analistes dels Estats Units que ho consideren molt probable en cas que no hi hagi una victòria clara de cap dels dos contendents.
Intervenció judicial o del legislatiu.Abona la idea que pot tornar passar quelcom així l’actitud de Donald Trump, que s’ha negat reiteradament a considerar net el procés electoral d’enguany. En moltes ocasiones durant els últims mesos s’ha referit a la possibilitat d’una «conspiració» que li «eviti» la victòria. Les advertències del republicà començaren a finals de primavera quan ell i el seu equip se n’adonà de la gran errada estratègica que havien comès amb la pandèmia. La menysprearen i el resultat ha estat que amb el gran nombre d’infectats i morts la majoria dels electoral el consideren responsable de la deficient resposta institucional a l’expansió de la malaltia. L’efecte en la intenció de vot no es torbà en deixar-se notar. A partir de maig els sondatges començaren a visualitzar la possibilitat que Trump perdés la presidència. Va ser quan començà a desvariejar sobre l’existència de magarrufes per impedir-li la victòria.
En el sistema electoral estatunidenc qui tria el president i el vicepresident no són -com tothom ja sap– directament els ciutadans amb dret a vot. El que elegeixen els votants són els 538 membres -per circumscripcions estatals en funció de la població – membres del Col.legi Electoral, que és el que finalment determina qui és el president electe, que requerix de la majoria absoluta, o sigui com a mínim 270 vots. Si el Col.legi té una majoria a favor de Trump o Biden, el perdedor no tindrà cap opció. I resulta esperpèntica la idea -tal i com assegura la teoria de la conspiració esquerrana europea que corre amb molt d’èxit - que el republicà es volgués atrinxerar a la Casa Blanca en cas que el Col.legi eelgís Joe Biden. Podria intentar-ho, sens dubte, però en sortiria emmanillat pel mateix Servei Secret que el protegeix.
Altra cosa seria, i aquest és el gran perill potencial, que alguns governadors -que són l’autoritat electoral a la respectiva circumscripció – no volguessin validar els resultats de les votacions al Col.legi Electoral en el seu estat. Per exemple perquè s’hagués produït la victòria d’un o l’altre per mol pocs vots que estiguessin sota sospita. Si això passés a suficients estats com per deixar l’elecció del Col.legi Electoral en l’aire i que els dos candidats es declaressin guanyadors, aleshores el caos estaria servit. El Congrés – la unió de la Cambra de Representants i el Senat – hauria d’intervenir però ben bé podria ser que tampoc fos capaç -la primera institució està en mans demòcrates i el segon de majoria republicana – d’aclarir res degut a l'equilibri de forces entre els dos partits.
Llavors només quedaria el Tribunal Suprem com a última instància per decidir el futur president. Val a dir que després de l’últim nomenament d'una de les seves membres -confirmat una setmana abans dels comicis presidencials -, sis dels nous magistrats són de perfil conservador i només són liberals. Podria ser -que fins i tot el Suprem no arribés a una decisió abans de la presa de possessió presidencial, el 20 de gener, i aleshores la presidenta de la Cambra de Representants, la demòcrata Nancy Pelosi, ocuparia interinament la presidència. Fins que el conservador Suprem prengués la decisió final. A pesar que tal opció pugui semblar un desbarat impossible, la mateixa Pelosi va declarar el passat 1 d’octubre a un grapat de periodistes presents a la Cambra de Representants que «estem preparant (l’escenari) perquè el president de la Cambra (referint-se a si mateixa ) es converteixi en president interí». Així de complicades estan les coses.