Des de 1995 fins a 2017 PP i Unió Mallorquina se’n duien tota la representació dretana, amb una forta inclinació a favor del primer partit, no debades UM només arribà a tenir 3 escons sobre els 33 que tria Mallorca al Parlament i al Consell Insular, mentre que la formació conservadora sempre fregava la majoria absoluta, que són 17 escons..
El 2011 el PP es quedà amb tots els escons de centre-dreta, sumant-ne 19, ja que UM va desaparèixer i els dos partits que pretenien substituir-la, la seva directa successora Convergència per les Illes i la Lliga Regionalista, nascuda d’una escissió del PP, es quedaren sense representació.
El 2015 el panorama canvià amb la irrupció del PI Proposta per les Illes - format per la suma dels dos anteriors partit esmentats – i de Ciutadans. El primer va obtenir 3 escons i el segon 2. Mentre que el PP baixava a 10. Els 15 representants globals era una xifra que estava en línia amb el resultats tradicionals del centredreta a Mallorca, després de l’excepcionalitat de quatre anys abans per mor de la gran pujada del PP i l’enfonsament del PSOE.
El 2019 el segment ideològic dretà encara sumà un altre contendent, la formació ultradretana Vox, que va recollir 3 escons per Mallorca, per altres 3 el PI, 3 Ciutadans i 7 el . En total, 16 actes, més o menys en la línia tradicional.
El succint repàs a l’evolució electoral de Mallorca mostra que el centredreta té un pes global que sol estar al voltant de la majoria absoluta dels escons que tria l’illa més gran al Parlament i al Consell respectiu. Tradicionalment aquesta representació era ocupada majoritàriament pel PP i, molt menys, per UM. Més tard s’ha fragmentat força amb la irrupció del PI en el lloc d’UM i la concurrència de Ciutadans i Vox. Una divisió electoral que augmentarà el 2023 perquè una nova força aspirarà a obtenir algun escó al Consell i al Parlament.
Coalició per Mallorca. En efecte, segons ha informat el diari Última Hora un bon grapat de candidatures independents municipals de dreta amb l’aportació de grups d’exmilitants del PI i del PP estan forjant en aquests moments un nou partit -en forma d’una mena de federació orgànica– que tindrà forma d'aliança entre tota aquesta constel·lació que fins el moment suma almenys una vintena de grups locals. El nom que -segons el diari citat– farà servir aquesta operació serà Coalició per Mallorca i pretén disputar l’hegemonia al PP i al PI en una vintena de municipis localitzat a la Mallorca profunda, és a dir bàsicament localitats d’interior, de demografia petita o mitjana i de tradició econòmica agrícola. La nova candidatura autonòmica de 2023 es definirà com una oferta «municipalista, insularista, transversal, integradora i de centralitat ideològica i social» i reivindicarà «el màxim autogovern» per a Balears però «en el marc constitucional espanyol».
Malgrat l’auto ubicació ideològica en el centre, el grup impulsor de la futura candidatura electoral és identificable clarament com a part de la dreta més tradicional mallorquina. El nom més conegut dels líders és el del batlle de Santa Margalida, Joan Monjo, ex president i ex secretari general d’Unió Mallorquina en l’última fase d’aquest partit, quan la corrupció el va fer desaparèixer.
Monjo va fundar el seu propi partit local que a les eleccions de 2019 es va coalitzar amb el PI i, així, assolí la batllia del seu poble gràcies a que va sumar 1.200 vots. Els càlculs que deuen fer els impulsors de la nova operació són bons d’imaginar: vint pobles corresponents a les altres tantes candidatures independents a una mitjana d’un miler de vot per a cada una, o una mica menys, són prou sufragis com per entrar al Parlament i Consell. No obstant l’anàlisi electoral demostra que les coses no són tan fàcils. Un diputat al Parlament o un escó del Consell no són gens barats, en vots. El tall per entrar en el repartiment dels representants de cada candidatura és del 5%. A les últimes eleccions tal percentatge eren 17.500 sufragis. A Mallorca són prou vots. No és tan senzill assolir-los com pot semblar. De fet, la futura candidatura pretesament de centredreta -a banda d’UM, PP, PI o Ciutadans - no és la primera que intenta superar el 5% i obtenir representació. Moltes iniciatives per l’estil han fracassat. Caldria anar vint anys enrere, a les eleccions de 1991, per trobar un èxit en aquest àmbit. Fou la Unió Independent de Mallorca, formada -com talment aspira a fer l’actual operació - per al.luvió de candidatures independents localistes, que assolí un diputat. Però aleshores el tall era del 3% i el superà per només 7 dècimes.
La futura nova candidatura dretana i localista no tindrà senzill fer-se amb un escó autonòmic però si finalment -com tot indica que farà– concorre a urnes, el gran perjudicat serà el PI; i menys el PP. Com s’ha dit, Monjo s’havia aliat amb el PI l’any passat. Però d’ençà que dimití l’anterior president d'aquesta formació, Jaume Font, el mes de febrer, i sobretot a partir del congrés del juny, diversos grups locals s’han allunyat del projecte. Ara estan en la nova operació. Com també hi participen militants decebuts del PP en alguns pobles. Seran les dues formacions damnificades per la irrupció de Coalició per Mallorca. El PI perquè tindrà un competidor directe que podria posar en rics almenys algun dels seus tres escons assolits l’any passat. I el PP es veurà perjudicat perquè encara que no és creïble que la nova candidatura pugui llevar-li vots i representació de l'assolida el 2019 sí almenys podria impedir-li que recuperés una part dels sufragis i escons que perdé el 2015 i que aspira a reabsorbir.