Tot i la curta longitud, —un dels rius més breus de Catalunya, amb poc menys de vint quilòmetres—, el Besòs posseeix la capacitat de vertebrar part dels Vallesos i la vessant septentrional del Barcelonès. Ho vulga o no, és un riu metropolità: tanca la capital catalana pel nord, pateix l’assetjament de les plantes industrials, dels gran eixos de mobilitat i, sobretot, de l’alta densitat de població que s’hi aboca. És per tot això que ell mateix esdevé actor i escenari de les màximes i més variades contradiccions. El Besòs, a l’igual que el curs baix del Llobregat, han teixit un relat complex, a partir d’una sintaxi bigarrada que ha aconseguit, a cop d’efecte, unir contraris, afegir i integrar realitats allunyades. Van ser rius aprofitats per a l’agricultura quan aquesta governava el territori, maltractats per una indústria posterior, ignorats per veïns i ciutadans, i finalment revalorats per a complir funcions ecològiques i socials incomparables en un context dur d’asfalt i ciment.
Haureu de saber, com a preàmbul d’aquest capítol, que el Besòs va patir, durant bona part del segle passat, un menyspreu acusat fins al punt de veure’s reduït a riu-abocador, deixalleria o, senzillament, espai incòmode capaç de fer la vida difícil als veïns més propers en temps de pluges i crescudes. No debades va encapçalar, durant els setanta i vuitanta del segle passat, la llista dels rius més contaminats d’Europa.
Remuntem, però, als seus orígens. No existeix en el Besòs una surgència o unes fonts d’on brolla una aigua primerenca que viatjarà fins al mar. La seua existència i identitat són fruit del mestissatge de les terres altes del Moianès amb la profunditat dels boscos de la serra del Corredor, al Parc Natural del Montnegre i el Corredor (Vallès Oriental). Del Moianès, davalla el Congost —que s’atribueix erròniament i qui sap si amb intencions turístiques la paternitat del riu que ens ocupa—; del Corredor, el Mogent.
El Mogent, per la seua banda, es manté discret, híbrid, fill de les rieres de Ca l’Arenes i Ca l’Illa, sense més gestos ni pretensions. De tot això, en parlarem al següent capítol.
A recer de l’anomenat pont de Montmeló, la fusió de les aigües del Congost i del Mogent engendren el Besòs. Si us hi atanseu, descobrireu que l’aiguabarreig no té res d’espectacular, més aviat el contrari: les aigües encalmades d’ambdós cursos es fusionen de manera harmoniosa, en una mena de joc de convergències calculades, a esquenes de l’atrafegada activitat industrial que pobla la zona. Al marge dret, Montmeló manté encara l’essència de poble. A poques passes del riu, trobareu l’església de Santa Maria. Sembla que la seua sagrera i el carrer Major —reminiscència de la Via Augusta i del posterior camí Ral— conformaren els eixos fundacionals de la població. L’edifici religiós apareix en documents de la segona meitat del segle X, i les restes romàniques que encara s’hi conserven —com l’absis—, encaixen en una obra de tall neoclàssic dels segles XVIII i XIX. En aquest barri, encara, sorprenen un parell d’exemples d’un modernisme importat de la capital catalana. Fou l’empresari de bombes per a sabons i lleixius Delfí Sabadell qui va promocionar-ne la construcció: la casa dels Tres Creus, batejada així en honor al turó veí ubicat al marge oposat del riu i a pocs minuts de la seua residència d’estiueg —segon exemple modernista—, coneguda com la masia Castellcanigó del Vallès.
Iniciem el breu viatge pel Besòs. No hi ha millor manera de descobrir els seus racons i singularitats que pedalejant-lo. L’itinerari no presenta cap dificultat i està lliure de trànsit en la seua totalitat. Són nombrosos els ciclistes de totes les edats i condicions que s’hi apleguen els dies de festa. L’alternativa per a aquest trajecte en línia serà recórrer a la línia de rodalies ferroviàries i aturar-se a l’estació de Montmeló.
Com dèiem a l’inici d’aquestes pàgines, el Besòs és breu, contingut, poblat i travessa un espai altament transformat i antropitzat. Alhora, representa un dels eixos vertebradors del l’Àrea Metropolitana de Barcelona i una de les infaestructures verdes essencials d’aquest territori. El valor estratègic que han posseït històricament els corredors fluvials destaca especialment en el cas que ens ocupa, quan, a partir dels cinquanta del segle passat, el Llobregat i el Besòs esdevingueren eixos de desenvolupament territorial. L’aprofitament dels recursos hídrics per a l’agricultura deixà pas a l’ús per a aigua de boca per a una població en creixement sostingut i acusat a conseqüència de la forta immigració; i també per a l’activitat industrial que s’hi implantava a passos de gegant. Podrà deduir el lector que aquesta pressió antròpica comportà una profunda degradació dels ecosistemes, fins al punt de convertir el Besòs —recordem-ho— en el riu més contaminat d’Europa. Durant la dècada dels vuitanta del segle passat, fruit de les advertències de científics, com Ramon Margalef o Narcís Prat, sorgia una nova consciència que contaminava positivament la sensibilitat de les administracions. Simultàniament, des de la societat, el clam ecologista es feia sentir en defensa d’espais amenaçats, com el riu que ens ocupa.
Fet i fet, la conjunció de forces, des de dalt i des de baix, contribuí a una revaloració del riu i del paisatge de ribera associat, com a espai amb una funció social primordial, però també com a instrument cabdal per a la regeneració del territori metropolità. Naixi així, el 1988, el Consorci per a la Defensa de la Conca del Riu Besòs.
Calgué, doncs, reenfocar l’ordenació del territori des d’una visió integrada i integradora que conciliara ecologia, economia i societat. I en aquest context, resultà clau facilitar l’accés dels ciutadans al riu, per tal que aquests n’iniciaren una apropiació de la qual havia de sorgir un sentiment d’identitat i de pertinença. Els esforços bé varen meréixer la pena: en l’actualitat, gairebé dos milions de persones han esdevingut usuaris del Besòs.
Enmig d’aquest paisatge altament fragmentat per una densa xarxa d’infraestructures viàries i ferroviàries, el Besòs conserva, a més, a les portes de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, una activitat agrícola informal i sovint al marge de la normativa. Petites parcel·les s’amunteguen de manera irregular i ostentosament desordenada al llarg de la llera, poc abans que el viatger arribe a Montcada. Algun ramat esporàdic de bestiar esquifit repel·la matolls i herbes. Malgrat representar una carpeta incòmoda per a les administracions, aquestes reminiscències de vida rural remeten a un temps pretèrit preindustrial.
Montcada es presenta com un punt de confluència. Una cruïlla de camins i d’autovies, però sobretot un aiguabarreig fluvial, quan les aigües del Ripoll, curs vallesà per excel·lència, vénen a fondre’s amb les del Besòs. La unió és, de nou, discreta i poc valorada, eclipsada per una densa massa del canyissar invasiu. A Montcada, encara, sembla que dues serres vulguen unir-se infructuosament, amb el riu que les separa: la de Marina, s’hi aboca pel marge esquerre, i la de Collserola pel dret. Aquests dos espais naturals protegits s’afegeixen a la llista d’infraestructures verdes metropolitanes i proporcionen oxigen i retir als habitants d’aquesta gran illa de ciment.
No marxem de Montcada, perquè ací trobarem el Quilòmetre Zero del rec Comtal. La canalització medieval, que va servir en una primera fase, per a reg agrícola, per a moure els antics molins comtals —vint-i-un al segle XIII— i per abastir la ciutat de Barcelona a partir del segle XVIII, s’inicia als anomenats pous de Montcada. És per això que no es pot entendre Barcelona sense el rec Comtal, ni econòmicament ni des d’una perspectiva urbanística, perquè la sèquia mil·lenària ja existia abans que es construira part de la ciutat.
Als pous de Montcada, podreu contemplar la Casa de les Aigües, un conjunt d’edificis de tall modernista que conté les instal·lacions hidràuliques necessàries per a les noves captacions d’aigua que tingueren lloc durant el darrer terç del segle XIX i del qual s’eleva l’esvelta torre de les aigües. Des d’aquest punt, el rec Comtal, hereu d’un aqüeducte romà que des d’una zona pròxima hauria portat aigua a Barcino, discorre a cel obert i paral·lel al Besòs, travessa una zona enjardinada que oculta la deixalleria, rega l’horta de la Ponderosa i se submergeix definitivament sota l’asfalt de la voràgine viària del nus de vies ràpides C-17, C-58 i C-33, a més d’un parell de línies ferroviàries.