Uns quants dies després de superar la infecció per COVID-19, Donald Trump va pujar al balcó de la Casa Blanca i va rebre l’homenatge dels seus seguidors. Havia superat el “terrible virus xinès”, va cridar. Ara cal, va afegir, lluitar per la “causa justa”. “T’estimen”, va bramar la multitud. “I jo a vosaltres”, va contestar Trump amb força.
Això és el que passa quan l’home més poderós del món fa un “balconazo”, un discurs de “nosaltres contra ells” des del balcó, amb què temps enrere presidents llatinoamericans com Juan Perón a l’Argentina o Alan García al Perú aconseguien guanyar-se la simpatia de les masses.
Trump n’ha adoptat aquesta pràctica, igual que ha copiat moltes altres coses dels demagogs del sud: l’apel·lació a la gent normal i corrent, les diatribes contra l’establishment o la glorificació del passat nacional. “Trump és una mena de versió ampliada del populisme modern”, diu Christoph Trebesch, economista de l’Institut für Weltwirtschaft de Kiel.
Trebesch sap de què parla. Amb el seu company Manuel Funke i amb l’economista de Bonn Moritz Schularick, ha investigat els resultats polítics i econòmics de més de cent anys de populisme, el moviment que afirma que imposa els interessos de l’home del carrer enfront d’una elit explotadora. A vegades els seus representants segueixen un programa d’esquerres, com a la Veneçuela socialista. D’altres vegades, tenen actituds xenòfobes i antiliberals, com l’hongarès Viktor Orbán, nacionalista de dreta.
La frontera respecte als seus rivals de l’espectre democràtic no sempre és fàcil de delimitar. Normalment, però, amb el populisme passa “com amb la pornografia”, diu Manuel Funke. “Quan la veus la reconeixes”.
Els investigadors han posat sota la lupa més de setanta períodes de govern populista de 27 països i han analitzat milers de dades de creixement i de distribució dels ingressos, a més de quasi 800 estudis científics.
Ara publiquen un article acadèmic de 190 pàgines que per primera vegada mesura tots els governants d’aquest corrent seguint els mètodes de la ciència social quantitativa. Per al corrent majoritari democràtic d’Occident, l’estudi ofereix unes conclusions incòmodes.
La més important: si bé els regents populistes normalment deixen al seu pas perjudicis econòmics que duren molt de temps, sovint tenen un èxit polític per sobre de la mitjana. En molts casos han pogut derrotar electoralment els seus contrincants durant anys, han aplegat al seu darrere una parròquia majoritàriament de fanàtics i han estampat el seu segell sobre regions senceres. “En molts països el populisme s’ha tornat endèmic”, diu Schularick, un dels investigadors. “No és un episodi que s’acabi en acabar aquell règim concret”.
Al contrari: segons posa de manifest l’estudi, des de fa tres dècades el moviment torna a prendre força. Actualment, una quarta part dels seixanta països més significatius econòmicament del món són governats per populistes d’esquerres o de dretes, des del president brasiler, Jair Bolsonaro, fins al cap del govern indi, Narendra Modi. L’“era del populisme”, diu l’estudi, ja ha arribat fins i tot a més països que en el seu primer moment àlgid, als anys vint i trenta del segle XX.
I en canvi, no fa pas gaire que el moviment semblava que estava pràcticament extingit. En la Guerra Freda del període de postguerra, els populistes gairebé no hi tenien cabuda, sobretot perquè el feixisme alemany havia desacreditat el corrent. L’any 1981, amb el primer ministre neozelandès Robert Muldoon i el primer ministre grec Andreas Papandreu, només quedaven dos governants al poder que es presentessin com a homes forts que defensaven la gent del carrer.
Aleshores va caure el Teló d’Acer, i els costats foscos de la globalització van donar ales a una ideologia que des de sempre ha estat filla de les crisis. El populisme va tornar a escena, entre altres coses perquè en l’últim quart del segle passat es van acumular les turbulències creditícies i monetàries. Primer a l’Amèrica Llatina, després a l’Àsia i finalment a l’Europa de l’est i al món occidental.
Hugo Chávez, per exemple, l’ideòleg del “socialisme del segle XXI”, va arribar al poder després de la hiperinflació veneçolana dels anys noranta. I a Joseph Estrada, un actor de cinema filipí amb imatge de Robin Hood, el va catapultar al poder la crisi asiàtica.
A l’Europa de l’est, que després de la caiguda de la Unió Soviètica va entrar en una profunda crisi econòmica, antics membres del Partit Comunista de sobte van presentar-se com a polítics anti-establishment. Aquest és el cas de l’eslovac Robert Fico, el qual va governar el país durant deu anys autodesignant-se com un heroi del poble humil.
No hi ha gairebé cap altre aspecte en què coincideixin tant els populistes com en l’art de mantenir-se al càrrec. De mitjana, segons l’estudi, els representants d’aquest moviment s’estan vuit anys al poder, el doble que els seus companys dels partits tradicionals de l’espectre democràtic.
A més, el populistes sovint són reelegits, com el búlgar Boiko Borissov. Aquest exentrenador de karate a qui li agrada presentar-se com un “búlgar autèntic” en oposició als “mentiders del parlament” ha conquerit tres vegades el càrrec de cap del govern, l’últim cop el 2017. El president equatorià José María Velasco Ibarra, a qui li agradava presentar-se com el salvador de la nació, va ser votat fins a cinc vegades entre el 1934 i el 1972.
Un de cada tres populistes que arriba al govern és reelegit, segons l’estudi, com a mínim una vegada. Dels seus adversaris –que es defineixen com a socialdemòcrates, conservadors o liberals de la vella escola– només ho aconsegueix un de cada sis.
La voluntat de poder uneix tots els populistes. El que els separa, sembla, és la política econòmica. Mentre que la branca d’esquerres nacionalitza empreses privades i actua contra les companyies internacionals, la variant de dreta sol apostar per un programa aparentment proempresarial de rebaixa d’impostos, retallades socials i desregulació.
No sorprèn, doncs, que les diverses variants aportin resultats diferents, com mostra l’estudi. Els governants populistes d’esquerres aconsegueixen amb més freqüència reduir la bretxa entre pobres i rics, si més no una mica. Els seus homòlegs de l’altre extrem de l’espectre polític, per contra, aconsegueixen atreure capital estranger al país. La diferència entre dreta i esquerra, doncs, és més important que la distinció populista/no populista?
De cap manera, com demostren els economistes. De fet, pel que fa a la política econòmica, els populistes de tots dos àmbits tenen més en comú del que sembla, malgrat les seves polèmiques grandiloqüents.
Gairebé tots, per exemple, duen a terme una política d’“el meu país, primer”. A vegades apugen els aranzels; en altres ocasions, s’aïllen de la competència estrangera. En nom del poble, que consideren explotat per organitzacions internacionals i per una elit allunyada de la realitat al país, els populistes fan pujar el deute públic, cosa que més endavant sol requerir fortes mesures d’estalvi. El resultat és una conjuntura econòmica d’estil io-io, com passa en molts països de l’Amèrica Llatina. Repunts breus impulsats pel crèdit s’alternen amb profundes recessions.
Sobretot, però, el populisme ataca les institucions que són especialment importants per a la prosperitat a llarg termini de l’economia d’un país: els tribunals, les universitats, els bancs centrals i la democràcia de partits. Aquest és el nucli perillós del populisme: qui creu que sap copsar la voluntat del poble ja no necessita cap parlament per governar.
Proteccionisme, endeutament i decadència de les institucions: això és el que distingeix la majoria de governs populistes. És una barreja no precisament favorable al creixement, com demostra el trio d’investigadors en abundants models de càlcul. Cinc anys després que el populista hagi arribat al poder, el PIB per càpita al seu Estat és ben bé cinc punts percentuals més baix que el d’un grup de països democràtics escollit segons criteris econòmics. Quinze anys després, la distància econòmica ja és de més de deu punts percentuals. És aproximadament com si, en el mateix període, Alemanya s’hagués vist afectada per dues pandèmies de coronavirus seguides.
Si fem cas de l’estudi, no hi ha gaires règims populistes que hagin gestionat l’economia amb èxit, però algun sí que n’hi ha. El president bolivià d’esquerres Evo Morales, per exemple, va apujar els ingressos mitjans al seu país gairebé nou punts percentuals més que els països que serveixen de comparació. D’una banda, Morales va mantenir controlades les finances públiques; i, de l’altra, hi havia una societat civil forta que limitava la seva aspiració de poder.
En la gran majoria dels casos, però, el balanç és desolador. A Veneçuela la renda nacional per càpita deu anys després de l’arribada al poder del president Chávez era ben bé dotze punts percentuals més baixa que en els països comparables. El seu homòleg sud-africà, Jacob Zuma, va provocar un dèficit de gairebé vuit punts percentuals.
Aquests mals resultats, podríem pensar, haurien de desacreditar tard o d’hora el govern dels populistes. Però la realitat és una altra. Els països que han estat infectats amb el virus del populisme, segons demostra el trio d’investigadors, amb gran probabilitat tornen a caure víctimes d’aquest corrent. Indonèsia, per exemple, va tenir un govern populista 24 dels seus 75 anys de postguerra. A Eslovàquia hi va haver populisme quinze dels 27 anys d’ençà de la independència.
Aquest és el resultat més pertorbador de la recerca. El domini dels populistes no tan sols deixa uns quants perjudicis, sinó que sovint condueix també a una espiral negativa en què la decadència política i econòmica es reforcen mútuament. Els governs populistes afebleixen l’economia, cosa que fa més probable que al cap de poc assumeixi el poder un altre home fort.
Al final hi pot haver una evolució com a l’Argentina, un Estat en crisi. El país era un dels més rics del món cap a l’any 1900. Però aleshores va arribar a la presidència el nacionalista d’esquerres Hipólito Yrigoyen, que proclamava “l’alliberament dels obrers argentins dels interessos empresarials estrangers”. El van seguir altres populistes d’esquerres com Juan Perón o Cristina Fernández de Kirchner, i també populistes de dreta com Carlos Menem. Tots prometien convertir el país en un paradís per a la gent corrent. I tots van contribuir que avui dia l’Argentina tingui les característiques d’un Estat fallit, en què la classe mitjana va empobrint-se i se succeeixen les bancarrotes estatals.
També Turquia té tots els números d’acabar fent fallida amb el govern del populista islamista Recep Tayyip Erdogan. El president turc –considerat un reformista temps enrere, ha destruït la democràcia turca– ha bastit un nepotisme sense precedents i ha sotmès les institucions independents del país, en últim terme el banc central. Ara la lira turca està en caiguda lliure, els preus pugen en índexs de dos dígits i els mercats financers fan càlculs de quan Erdogan haurà de demanar un crèdit al Fons Monetari Internacional.
Abans el populisme es considerava una malaltia dels països en vies de desenvolupament, un episodi enmig d’una suposada evolució imparable cap a la democràcia parlamentària. Però avui dia, com posa de manifest l’estudi, el cas d’Argentina és a tot arreu, fins i tot al mig d’Europa.
Cap altre polític ha sigut tan decisiu per a la llatinoamericanització d’Occident com Silvio Berlusconi, durant anys president d’Itàlia. El populista Berlusconi, un empresari televisiu de somriure permanent, va aprofitar els seus canals de televisió privada per atuir les masses i la presidència en favor dels seus interessos empresarials.
Berlusconi va estar constantment en conflicte amb la justícia del seu país: a vegades se l’acusava de frau, d’altres d’evasió fiscal. I tanmateix, va marcar la política italiana durant gairebé vint anys. L’economia amb prou feines va créixer; i, en canvi, van augmentar la corrupció i la inseguretat jurídica, com demostren estadístiques internacionals. L’antic sistema de partits es va desintegrar. Que Itàlia avui dia sigui un país on els moviments populistes obtenen en les eleccions parlamentàries més d’un 50% dels vots és l’herència d’aquest empresari milanès, que seguia sempre el principi d’atreure tota l’atenció cap a la seva figura; si calia, amb festes bunga-bunga.
¿Podria passar una cosa així als EUA, el país democràtic per excel·lència, que Donald Trump ha transformat en un banc de proves del populisme en l’era digital? Els autors de l’estudi no ho poden descartar, ni tan sols si Trump perd les pròximes eleccions.
La pregunta que es plantegen és la següent: aleshores no sortirien nous populistes que ja s’estan escalfant al Partit Republicà? ¿Aquestes persones no podrien continuar el que Trump ha començat, com ha passat en altres països on el moviment va conquerir el poder anys enrere?
“No crec pas”, sentencia Trebesch, un dels investigadors, “que el populisme desaparegui després de Trump”.
Traducció d'Arnau Figueras