Saben l’acudit dels pessimistes? Diu que hi havia un campionat mundial de pessimistes i que a la final hi van arribar dos concursant. El primer va acabar el seu discurs resumint totes els mals del món i acabà proclamant: “menjarem m...!”. Quan semblava que ningú ho podria superar-lo, l’altre va exclamar: “Hi estic d’acord. Sí, senyor. Menjarem m...! Però: n’hi haurà per a tothom?”. Sempre he cregut que el segon concursant era Giorgio Agamben, el professor italià, nietzscheà i heideggerià, que s’ha fet una reputació internacional carregant contra els valors de la Il·lustració i predicant que els governs del món practiquen una “tanatopolítica” institucional.
Agamben és, amb Zizek, el màxim exponent d’aquesta tendència molt arrelada en les frustracions dels universitaris de lletres, que creu que el món s’acaba i que el Mal, encarnat en forma de metges, polítics i advocats, s’ha apoderat de la vida. O per dir-ho en el seu vocabulari, de la “nua vida”. Atenció al concepte perquè igual com fa cinquanta anys al món tot eren estructures, ara tot són “dispositius” (que mai se sap com funcionen) i “nua vida”. Es tracta d’un hipotètic grau zero o nivell mínim de la vida, una “existència biològica simple”. En contraposició al que hom podria anomenar una “vida vestida”, la dels oficis i de les convencions socials, la nua vida és el residu, la base, allò més íntim i primitiu – sempre amenaçat per la misèria, la guerra, la malaltia o la fam. En la hipòtesi del pessimisme nietzscheà contemporani, tota la política és tan sols un joc de gates i ratolins per sotmetre l’home a la nuesa i dominar-lo mitjançant la por.
Tota una sèrie de curiosos nietzscheans, cansats de rossegar el fracàs del Maig del 68, s’ha arribat a convèncer que el món és governat per una conxorxa d’enzes, tots conspirant, a falta de res millor, per limitar les llibertats públiques i a conduir la humanitat com un ramat. Tristament, cada vegada hi ha més gent convençuda que estem immersos en una conspiració universal del “sinistre” neoliberalisme internacional, convertit en la versió segle XXI de la vella conspiració judeo-maçònica. Tot és massa senzill per a ser cert, aquest simplisme passa sovint per una teoria del poder.
Està vist que en aquests temps de covid, la gent només pot pair idees senzilletes i conspiratòries. Per això el darrer llibre d’Agamben ¿En qué punto estamos? La epidemia como política, s’està convertint en un èxit viral en ambients culturetes de l’autodenominat progressisme polític. La seva tesi és elemental. Tot és dissort arreu, tot és vigilància i control. Que ningú no respiri perquè tot i tothom (i sobretot la gent normal) pot causar el mal i destruir el planeta en una catàstrofe sideral. Agamben no és, però, l’únic filòsof del nihilisme contemporani. Donatella di Cesare (Virus contemporani?) l’acompanya en la palinòdia trista per un Occident segons ells en crisi definitiva i que arrossegarà el planeta a la fallida.
En el fons, per a Agamben, Di Cesare i companyia tota la política es redueix a diverses versions dels 120 dies de Sodoma, sadians. Per als filòsofs del pessimisme radical, el poder es constitueix amenaçant la vida en el nivell més primari. Qui pot decidir sobre la misèria té poder i qui no en té ha de callar. I això succeeix sempre i a tot arreu. Hi ha una esquerra messiànica que veu la història com una lluita entre la humanitat i el Mal (amb lletres capitals), on la idea de progrés i les llibertats civils són sempre una mentida i un parany.
Mai no els ha interessat ni com es resisteix al poder (ho trobem no absurd, però sí inútil), ni encara menys, com s’ho han fet les societats decents i el liberalisme per vestir la vida amb lleis i formes jurídiques. Com a bons nietzscheans, creuen que el liberalisme és pecat ―tesi que comparteixen amb un mossèn carlí de Sabadell, Sardà i Salvany, però per raons molt diverses. Sardà, que signava els seus articles com “Un obscurantista de buena fe” no era tan pessimista com Agamben.
La hipòtesi predilecta del pessimisme filosòfic diu que la política va ser substituïda pel totalitarisme de l’economia. I que ara, davant una crisi ecològica del model econòmic (i armats “els dolents de sempre” amb les eines informàtiques), la medicina i la por al virus són les eines de control social imprescindibles per garantir el poder dels de sempre. En la filosofia política d’Agamben la política no és el producte de decisions humanes motivades, ni de pors, ni de necessitats materials, ni de desitjos més o menys racionals. És, simplement, una fatalitat, un regne de Tànatos que, a més, sempre incumbeix la maleïda història d’Occident, culpable universal de tota malvestat.
Dissortadament, les coses són més complexes; i l’obsessió pel mal radical, que encega Agamben, engega a rodar el millor de l’herència Il·lustrada. Veure el món com un espai dominat per noves formes de despotisme tecnològic sense alternativa resulta la millor manera de contribuir a la misèria ideològica ambiental. Però una certa esquerra s’hi ha abonat perquè el “no hi ha res a fer” també serveix per absoldre-la de la seva impotència ideològica i, de pas, permet conservar les sinecures universitàries. Agamben, que va començar afirmant que la covid19 era una grip, ara la veu com una conspiració per limitar les llibertats. En definitiva, està disposat a dir el que calgui excepte el més obvi: que és una malaltia sense vacuna. Això resulta menys èpic i més obvi. Però sembla que no faci prou filosòfic, ni té la truculència de l’òpera wagneriana que s’escau al heidegerianisme.
Criticar la religió de la ciència és banal, però, a més, estalvia l’esforç d’estudiar-la. L’obsessió en la denúncia de les noves formes de despotisme (ara mèdiques i informàtiques) amaga amb dificultats la impossibilitat de trobar-hi una alternativa. Però, a més, menysvalora les llibertats individuals i tracta tota la humanitat com si no fossin altra cosa que uns pobres alienats, que han de ser dirigits per una mena de savis platònics. Resulta francament insultant la hipòtesi d’alguns reaccionaris del progressisme que insisteixen a dir que tota la política moderna és una simple variació sofisticada de les formes del camp de concentració nazi. La manera com els crítics de la suposada “tanatopolítica liberal” potinegen Orwell o s’entesten a considerar Auschwitz com la metàfora de la societat actual resulta fins i tot ofensiva. Però dissortadament repetir falòrnies sobre homes llops i emprenyar la gata no serveix de gaire. Fa massa anys que l’esquerra intel·lectual espera Godot i ha llançat, com un fardell inútil, l’herència de les Llums i el racionalisme. Amb la pandèmia dissortadament només ens ve un pessimisme esteticista i estèril.