El 25 de septiembre, usted recibe un correo del comisario Lluís Ferrán López Navarro donde, literalmente, le dice: “ja!, tenemos pistas del contenido de la [prova] 5217”.
—Ja es ya tenemos pistas...
—Es que, literalmente, tal y como se ha transcrito, no sé si es un ja coloquial...
Aquest va ser un dels episodis que millor descriuen el judici a què han estat sotmesos el major Josep Lluís Trapero i la cúpula dels Mossos d’Esquadra pels fets d’octubre de 2017. El fiscal Miguel Ángel Carballo, qui en un principi els va acusar de rebel·lió i organització criminal, interrogava el major sobre el contingut d’un correu electrònic que havia de provar la tesi de la conxorxa entre els Mossos i el Govern català per fer efectiva la independència del Principat. Trapero li va aclarir que aquell ja no corresponia a una rialla.
Carballo és el mateix fiscal que va acusar de terrorisme els CDR detinguts al Vallès i a Osona en l’operació Judes del 23 de setembre de 2019. El mateix, també, que va demanar presó incondicional contra Tamara Carrasco, ara absolta. El mateix que va demanar la prohibició de manifestacions abertzales a Alsasua, considerades per ell mateix com “actes d’odi”. I el mateix, també, que ha sigut recentment condecorat amb la creu al mèrit policial.
El fiscal Carballo no és, ni de bon tros, l’únic que ha sostingut obertament la tesi de la connivència entre Mossos, Govern i entitats independentistes —fonamentalment Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural— per aconseguir la independència de Catalunya. Aquesta, de fet, va ser la teoria que va servir per condemnar el conseller d’Interior, Joaquim Forn, a 10 anys i mig per sedició per part del Tribunal Suprem. Sorprenentment, ara l’Audiència Nacional espanyola ha discutit el fons d’aquella sentència emesa el 14 d’octubre de l’any passat. Perquè l’absolució de la cúpula dels Mossos no només afecta el major Trapero i la intendent Teresa Laplana: també ha servit perquè caiguen les acusacions contra Cèsar Puig i Pere Soler, exsecretari general d’Interior i exdirector general de la policia catalana, respectivament. Ambdós càrrecs són de designació política. Com també ho era el del conseller Forn.
Les acusacions
Si en alguna cosa coincideixen les fonts consultades és en el fet que l’absolució ha estat possible gràcies a la inconsistència dels arguments de la Fiscalia. Jaume Bosch, advocat i especialista en seguretat, va ser coordinador de programes de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya i fa dos anys va publicar La nostra policia, un llibre editat per Eumo en què explica la història dels Mossos d’Esquadra i compara el model de la policia catalana amb el de l’espanyola. Dos models clarament contraposats, tal com es va comprovar l’1 d’octubre. “L’Audiència diu que en la sentència, en cap cas, no s’ha pogut demostrar que els Mossos formessin part d’una conspiració independentista”. Aquest era l’argument no només de la Fiscalia, sinó també dels testimonis policials —els més rellevants, pel càrrec, eren el coronel Diego Pérez de los Cobos, responsable del dispositiu policial l’1 d’octubre; i el coronel Daniel Baena, cap de la investigació policial contra els líders del procés— i de la jutgessa instructora, Carmen Lamela, qui va decretar la presó incondicional contra el Govern català el novembre del 2017 i el mateix contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart dues setmanes abans. El document emès pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya la vigília de l’1 d’octubre, però, exigia prevaler la convivència per damunt de tot a l’hora d’impedir el referèndum. Una premissa a la qual es van cenyir els Mossos, que el Suprem va menysprear a l’hora d’escriure la sentència i a la qual l’Audiència Nacional sí que ha donat validesa.
Les acusacions de la Fiscalia, que sí que van servir per a la sentència del Suprem, no han servit a l’Audiència espanyola. “No és suficient que algú declari com va veure les coses”, diu Bosch, “sinó que n’ha d’aportar proves: això en un judici és essencial”, explica l’advocat sobre les declaracions policials durant el judici a l’Audiència.
La sentència recent sobre l’actuació dels Mossos durant l’1 d’octubre, contràriament al que es llegeix en la del Suprem, evidencia que el funcionament del cos català obeeix a un model propi, instaurat pel Parlament de Catalunya, “que fa que prevalguin la negociació i el diàleg per sobre de l’ús de la força”, argumenta Bosch. Un criteri totalment contraposat al de De los Cobos, que relacionava aquest model amb “una excusa perquè els Mossos poguessin justificar la seva passivitat” davant el referèndum. Els arguments dels testimonis de la Guàrdia Civil sempre han sigut els mateixos que els de la Fiscalia, que “els ha donat un valor de veritat absoluta”. “I el que diu l’Audiència és que això no és la veritat absoluta, sinó que és el que diu la Guàrdia Civil. La Fiscalia, el que ha de fer, és comprovar si això era veritat i demostrar-ho”. Cal recordar que De los Cobos va arribar a dir com a testimoni que “tenia la impressió” que Trapero i el president Carles Puigdemont “sintonitzaven”. Preguntat pels advocats sobre aquesta afirmació, De los Cobos vinculava aquesta presumpta entesa, estrictament, a una sensació personal.
Respir a Interior
A dins del Departament d’Interior, aquests mesos de judici s’han viscut amb una tensió important. La sentència de l’Audiència Nacional, però, ha relaxat els ànims, perquè ajuda a consolidar el discurs professional del cos. "Els Mossos van fer el que havien de fer". Són paraules de Francesc Guillén, expert i docent en temes de seguretat, reconeix que, atesos els precedents judicials, no n’esperava l’absolució, tot i que considera que és l’única decisió justa. “Les acusacions no s’agafaven per enlloc”. Guillén pensa que la situació al si del Departament era que “no hi havia base per a la condemna, però que l’acabarien decretant d’una manera i d’altra”. I el fet que no haja estat així, explica, ajuda el cos en el sentit que “la gent que confia en les sentències judicials, que és la gran majoria arreu de l’Estat, deixarà enrere la sospita que podia tenir de politització sobre el cos de Mossos d’Esquadra”.
Guillén també reconeix que, durant els darrers anys, el cos policial català ha sentit “l’espasa de Dàmocles de la intervenció des de Madrid”. Recorda, especialment, que durant les manifestacions posteriors a la sentència de l’any passat hi havia comandaments de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional al Departament d’Interior i que Miquel Buch, llavors conseller, “tenia clara la consigna que calia evitar la intervenció fos com fos. I en aquest sentit, va haver d’empassar-se molts gripaus”. Tant és així, segons aquest testimoni, que l’actuació polèmica dels Mossos contra els manifestants aquells dies estava condicionada, assegura, per aquella situació de tensió.
Una de les persones que també ha viscut amb patiment aquest episodi ha sigut Montserrat Tura. Va ser consellera d’Interior entre 2003 i 2006 i de Justícia entre 2006 i 2010, durant les legislatures dels tripartits. L’exconsellera lamenta que el conflicte polític que es viu a Catalunya “ha impactat sobre serveis públics molt importants”, i defensa l’actuació del cos català durant la jornada del referèndum. “La pauta que va marcar el TSJC la van seguir tal com va ser indicada”, assegura, tot diferenciant les responsabilitats que en aquells moments tenien els Mossos de les que tenien els membres del Govern català.
Però Tura va més enllà. Durant els darrers anys, arran del referèndum de l’1 d’octubre i a partir, també, dels atemptats del 17 d’agost del 2017, quan l’actuació dels Mossos d’Esquadra, aplaudida a nivell mundial, va incomodar el Ministeri d’Interior espanyol —tal com es va comprovar en les compareixences públiques dels membres del Govern de Mariano Rajoy—, hi va haver una narrativa adreçada a desprestigiar el cos. Fins i tot el Partit Popular va arribar a proposar subordinar els cossos autonòmics de policia a les policies d’àmbit estatal. “Quan en un estat que és centralista durant segles s’acorda la descentralització de competències, sovint hi ha recels”, confessa Tura quan es preguntada si va detectar hostilitat cap als Mossos d’Esquadra des de fora de Catalunya quan ella era consellera. “Llavors acabava de nàixer un nou cos que assumia unes competències que fins aleshores havien estat exercides pels cossos estatals. I en aquests casos sempre hi ha friccions, tot i que la interrelació entre les policies sempre ha funcionat i s’han fet, fins i tot, operacions policials conjuntes amb grans resultats”.
L’exconsellera considera que el Partit Popular, així com els polítics que defensen la intervenció o la subordinació del cos policial català a d’altres d’àmbit estatal, s’equivoquen “profundament”. “Això és desconèixer, absolutament, el reglament jurídic de l’Estat. Entre altres coses perquè els Mossos d’Esquadra són, i seran, una estructura d’estat, tal com ho és el Parlament de Catalunya”. Tura recorda, de fet, que contra els manifestants que van envoltar la cambra catalana el 2011 es va aplicar una tipologia de delicte que era “atemptat contra una institució de l’Estat”.
La sentència no és ferma
Aquest cas, però, encara no s’ha tancat del tot. La Fiscalia ja ha reconegut que estudia un possible recurs d’apel·lació que podria servir perquè el Suprem revertisca l’absolució de la cúpula dels Mossos. “El que caldria és que la Fiscalia assumís les seves responsabilitats i que no presentés recurs, perquè ha fet el ridícul”, assegura l’advocat Jaume Bosch, qui recorda que el ministeri públic no va presentar cap recurs contra l’absolució de Sandro Rosell. L’expresident del Barça va ser alliberat després de 21 mesos en presó preventiva en un cas instruït, també, per la magistrada Carmen Lamela. “La Fiscalia té dret a presentar recurs, però no està gaire clar que pugui prosperar”. Un dels arguments a què es pot agafar la Fiscalia és al fet que Concepción Espejel, presidenta de la Sala Penal de l’Audiència Nacional —pròxima al Partit Popular—, dona la raó als arguments acusatoris. Espejel, de fet, ho ha explicat en un vot particular argumentat en quasi mig miler de fulls i en què defensa la condemna per sedició de la cúpula dels Mossos d’Esquadra.
De moment, però, el cert és que l’Audiència ha desmuntat la teoria del Suprem sobre la manifestació del 20 de setembre de 2017 a les portes del Departament d’Economia i Hisenda davant l’escorcoll que estava fent la Guàrdia Civil en aquell moment. Aquells fets van servir per empresonar preventivament, i posteriorment condemnar a nou anys per sedició, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, considerats responsables d’un “tumult” ciutadà que volia “impedir violentament”, “en connivència” amb els Mossos d’Esquadra, l’actuació de la Guàrdia Civil. Ara, l’Audiència Nacional determina que l’actuació dels Mossos, comandada per Trapero, va evitar “grans danys” tant aquell 20 de setembre com l’1 d’octubre. I encara més: la sentència de l’Audiència considera que “l’ús de la força contra ciutadans indefensos, persones grans i famílies senceres no podia ser, en aquella situació, la solució per imposar l’acatament de l’ordenament jurídic, encara que fora legítim”. Aquestes conclusions desmunten sentències anteriors i serviran, segurament, per fer més factible que el Tribunal Europeu de Drets Humans n’acabe tombant la del Suprem.
Per a això, però, encara hauran de passar anys. Anys en què els condemnats continuaran a la presó. •
Les passes de la defensa del conseller Forn
L’absolució de Trapero afecta, almenys en termes argumentals, el cas de l’exconseller d’Interior Joaquim Forn, sentenciat per sedició a 10 anys i mig pel Tribunal Suprem l’octubre de l’any passat. Fonts coneixedores de les passes que seguirà la defensa de Forn asseguren que els advocats estan estudiant possibles accions legals arran de la sentència de l’Audiència espanyola, atès que consideren que contradiu totalment la que va emetre el Suprem contra el conseller d’Interior. Concretament, pensen que la tesi de «la ingerència, el complot o la conxorxa» entre Mossos i Interior queda desmuntada. També la teoria que el Departament havia intentat simular un operatiu amb aparença d’eficàcia contra el referèndum, però amb voluntat de permetre’n la celebració. Reconeixen, al seu torn, que el problema és que la sentència contra Forn és ferma, però que es pot argumentar la indefensió del condemnat en el recurs presentat al Constitucional, que encara està pendent de resoldre. Alhora, també interpreten que l’absolució de Cèsar Puig i Pere Soler, càrrecs de designació política, hauria de ser extensible al conseller Forn, a qui ha perjudicat la divisió de la causa, atès que ell va ser jutjat al Suprem i la cúpula dels Mossos a l’Audiència.
Si el Constitucional no els dona la raó, en la defensa del conseller estan convençuts que la sentència de l’Audiència espanyola, de cara als tribunals europeus, representarà una prova més de la vulneració dels drets fonamentals contra el defensat.