-Esperava que l’Audiència Nacional emetera una sentència absolutòria?
-Jo no ho esperava. Tot feia pinta d’una sentència de dos contra u i que per evitar el màxim mal possible hi podia haver una condemna per desobediència. Però al final ha sortit el que havia de sortir. Jo ja no faig pronòstics. En aquest cas s’ha aplicat el dret. I en tot el que portem de procés només s’ha aplicat el dret en aquest cas, en el de la Tamara Carrasco i algun altre. En la resta no s’ha aplicat el dret, sinó una altra cosa.
-Per què pensa que el dret no s’ha aplicat en altres judicis i, segons diu, en aquesta ocasió sí?
-Perquè els acusats de l’Audiència han tingut la sort que els ha tocat un dels millors jutges penalistes de tot Espanya, que és Ramón Sáez. Parlem d’un demòcrata radical defensor dels drets humans i, per tant, un defensor del principi de legalitat, de la presumpció d’innocència i que està convençut que sense proves no es pot castigar ningú. Per tant, també està convençut que no es pot condemnar ningú quan les acusacions que cauen sobre ell són simples opinions dels testimonis. Diego Pérez de los Cobos i Daniel Baena basaven el seu relat en «jo penso», «jo creia»... L’altre jutge, Francisco Javier Vieira, és un liberal de mena. Va ser qui va anul·lar les escoltes de Baltasar Garzón quan estava al Tribunal Superior de Justícia de Madrid amb el cas Gürtel. Ell, com a jutge, va analitzar unes proves que va considerar que no eren conformes a la llei i les va anul·lar. Per tant, la cúpula dels Mossos ha estat jutjada per dos jutges molt escrupolosos amb els drets fonamentals. D’això és del que es tracta.
-Esperava que l’Audiència Nacional qüestionara i desmuntara, de manera argumentada, la sentència del Tribunal Suprem d’ara fa un any?
-Si hi havia absolució, aquesta conclusió era bàsica. L’Audiència no pot dir el mateix que diu el Suprem i decretar l’absolució dels acusats.
-Què és el que més li ha sorprès, de tot plegat?
-M’ha sorprès molt gratament la metodologia de la sentència: no es discuteix de dret en cap moment. Només cita el Codi Penal una vegada en referència a un article que esmenta el Ministeri fiscal. Però no hi ha discussió jurídica. Així com la sentència del Suprem parla molt de doctrina del dret, en aquest cas es fa referència a cada qüestió i argumenta la decisió. El cas més paradigmàtic, en aquest sentit, és quan el fiscal diu que Josep-Lluís Trapero estava en connivència amb els poders polítics. La sentència del Tribunal Suprem jutjava més del que podia jutjar, perquè hi havia coses que no li corresponia jutjar. Per exemple, el comportament dels Mossos d’Esquadra. Per tant, la sentència del Suprem és dolenta, antijurídica i de tot. Llavors, la sentència de l’Audiència Nacional diu que no hi ha cap connivència, no n’hi ha proves ni ordres del Govern català als Mossos. I aleshores el fiscal diu: «la prova que hi havia ordres perquè els Mossos d’Esquadra desobeïssin és que no hi havia ordres». Aquest és un raonament bastant habitual en el fiscal. Però això no s’aguanta. Si el fiscal sosté que el fet que no hi haguessin ordres vol dir que sí que n’hi havia, la sentència ha de dir, i diu, que això no s’atén a la lògica provatòria. I punt. Un altre tema és el de les ordres, les pautes i els requeriments interns dels Mossos, que no estaven signats. El fiscal diu que no estaven signats per escapolir-se de responsabilitats. Llavors, l’Audiència Nacional diu que les ordres internes de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil tampoc no estaven signades. La sentència desmunta així totes les proves acusatòries, una a una. I després tracta el tema del model policial dels Mossos d’Esquadra, basat en la negociació, la convicció i, com a últim recurs, la força. I ho explica molt bé.
-El fet que el Suprem interpretara tot això de manera completament oposada ho atorga a la intencionalitat dels jutges o a una manera distinta d’interpretar el dret?
-Als rebels se’ls havia de castigar. Això era una cosa molt estesa al si de la justícia espanyola. «Esto no puede quedar así». A la gent després li té igual que sigui rebel·lió, sedició o el que sigui. La convicció és que «esto no puede quedar así». Però això és el que pot pensar un ciutadà. El que ha de fer un jutge és aplicar la llei.
-Concepción Espejel va emetre un vot particular en contra de la sentència...
-Redactat en un document quatre vegades i mig més llarg que la sentència! S’ha d’escriure, eh?
-Ho deia per si això pot motivar la Fiscalia per presentar recurs contra la sentència absolutòria...
-Segur. A la Fiscalia no li cal el vot particular de la Concepción Espejel per presentar cap recurs. Ho presentarà de totes formes.
-Quin seria el recorregut d’aquest recurs?
-Aniria, primer, a la sala d’apel·lacions de l’Audiència Nacional.
-Pensa que aquest possible recurs podria prosperar?
-Amb la llei a la mà, no.
-De totes les acusacions, quina pensa que queda en pitjor lloc? La de la Fiscalia? La instrucció de Carmen Lamela? El vot particular de Consuelo Espejel?
-Tot és un desastre. Insisteixo: tot és un desastre. Ja es va veure què va fer Lamela amb el cas del procés. No serà candidata, precisament, al premi Nobel. Lamela forma part dels jutges que apliquen el voluntarisme, que n’hi ha. Però ara, amb el tema del procés català, el voluntarisme, l’espanyolisme i el nacionalisme judicial s’ha desfermat. Però encara hi ha molts jutges, com aquests de l’Audiència Nacional i de molts altres llocs, que no s’ho empassen. Tot s’ha de dir. El fet de ser espanyol no et converteix en feixista. Aquesta idea s’ha expandit arreu de Catalunya, i vull que quedi clar que no és certa. El fet de ser espanyol no et converteix en feixista. El que et converteix en feixista és no ser demòcrata.
-La sentència de l’Audiència Nacional, pensa, pot contribuir al fet que el Tribunal Constitucional decrete l’absolució del conseller Quim Forn?
-No. El que passa és que crec que, amb aquesta sentència, els presos tenen, com a mínim, un plus argumentatiu. Els qui han quedat totalment desautoritzats, i segurament no es procedirà contra ells, són Baena i Pérez de los Cobos.
-Com s’hauria de procedir contra ells?
-Per fals testimoniatge.
-I això quina pena implicaria?
-És igual la pena que impliqui. La condemna ja estaria bé. Això anul·laria el judici. Parlem d’un delicte públic i qui hauria de procedir és el fiscal. Si no, els afectats. I jo no sé si els afectats, des del punt de vista de la seva estratègia processal, ho volen fer o no. No ho sé. Qui ho hauria de fer és el fiscal, que en teoria és el protector de la justícia.
-En tot cas, aquesta sentència podria ser un argument per convèncer els tribunals europeus?
-Tot pot ser un argument. Depèn com es canalitzi. Queda molt, encara, perquè la causa arribi als tribunals europeus.
-El cos de Mossos d’Esquadra ha respirat amb aquesta sentència. Una sentència condemnatòria podria haver contribuït a una intervenció o subordinació del cos?
-No. Però cal dir que els Mossos d’Esquadra queden molt bé a la sentència. És una pilota d’oxigen importantíssima i un cop de moral brutal.
-Què pensa que hauria implicat una sentència condemnatòria per al cos?
-Que a ulls de la gent, el cos no hauria complert amb la legalitat i que hauria format part dels plans sediciosos i perversos catalans. Una sentència condemnatòria hagués confirmat que els Mossos d’Esquadra eren el braç armat de tot això. La gent no s’adona com d’important és aquesta sentència per mantenir sans i estalvis els Mossos d’Esquadra. És d’una conseqüència política importantíssima. Hi havia ganes d’anar contra els Mossos d’Esquadra. I ara han quedat blindats.
-I per què pensa que hi ha ganes d’anar contra els Mossos?
-Per moltes coses. La policia és incòmoda sempre. I no sempre està administrada per las millors mans. I no en vull dir res més.