Si esperàveu passar una nit de por i d'ensurts que us fessin saltar del sofà segurament devíeu quedar molt decebuts amb la sèrie La maldición de Bly Manor, estrenada recentment a Netflix. No, encara que el punt de partida, la presència de fantasmes en una mansió anglesa, podria fer esperar sobresalts a cada cantonada, aquest no és el camí que ha triat el responsable de l'antologia, Mike Flanagan. Ja a la història anterior, la sèrie d'èxit La maldición de Hill House, era evident un interès per explorar temes relacionats amb la naturalesa humana, sobretot el dol i la por de perdre les persones que estimes. El gran encert d'aquella proposta, basada en la novel·la de Shirley Jackson, va ser fer compatible la profunditat a l'hora de tractar aquestes qüestions amb la por que passaves pels passadissos de la casa, amb escenes que aconseguien provocar autèntics calfreds. La seva successora, que també adapta una novel·la, el clàssic Un altre pas de rosca, de Henry James, i altres relats del mateix autor, ha aprofundit en el costat de la balança que va reportar més prestigi a la sèrie, l'exploració de les angoixes existencials, i ha descuidat el terror fins al punt de resultar pràcticament inofensiva.
És clar que això sempre és subjectiu. Hi haurà espectadors per als qui la presència d'una figura a la finestra o l'aparició sobtada d'un home al reflex d'un mirall serà suficient per provocar-los un sobresalt. Però és evident que el voltatge de Bly Manor és més baix que el de Hill House. En canvi, la sèrie explora el tema de la por a la mort afegint una dimensió més terrorífica que la temporada anterior, aprofundint en la inexorabilitat de la mort i el fet que tard o d'hora serem oblidats. Els fantasmes en aquesta temporada funcionen com a rèmores del passat que envolten (més que persegueixen) els vius. Convivim amb ells, habiten les nostres vides. Tant per la institutriu protagonista com per als nens dels qui s'encarrega, els fantasmes suposen un llast per poder mirar endavant. En aquest aspecte, les dues trames prenen un camí relativament previsible. En el cas de la institutriu, la trama acaba evolucionant inesperadament en una història d'amor que no era a la novel·la original. De fet, podríem dir que La maldición de Bly Manor és més una història tràgica d'amor romàntic que una història de por.
A diferència de la novel·la, que deixava en suspens si els fantasmes eren reals o fruit de la imaginació de la institutriu, aquí es dedica un episodi sencer a revelar-ne l'origen. Per a la sèrie són producte de la memòria i els fantasmes van desapareixent quan ja ningú no els recorda. Com tots nosaltres, que inexorablement serem oblidats després de la mort. Diuen que vius sempre que hi hagi algú que et recordi, però és inevitable que tard o d'hora no signifiquis res per ningú. Què fa més por, una ombra a la finestra o el fet de pensar que estem condemnats a l'oblit? La sèrie explora aquesta idea a través d'un fantasma que es resisteix a acceptar el seu destí i la posa en escena visualment amb rostre blanc dels fantasmes, que amb el pas dels anys desapareixen de la memòria del món, que ja no recorda els seus rostres. Al final de la sèrie (ara venen spoilers) també l'incorpora a través dels nens, que han oblidat tot el que va passar a la mansió. I també de la jardinera, que explica la història com una manera de mantenir viva la institutriu. Mentre ella expliqui què va passar, el fantasma continuarà prop seu.
La maldición de Bly Manor
Creador: Mike Flanagan (basant-se en la novel·la de Henry James)
Repartiment: Victoria Pedretti i Amelia Eve
Temporades: 2
Plataforma: Netflix