Santa Coloma de Cervelló i Sant Boi de Llobregat se succeeixen en el viatge cap al mar, mentre que al marge esquerre ho fan Sant Joan Despí i Cornellà de Llobregat. De Santa Coloma de Cervelló, destaca la colònia Güell, una de les més grans del Llobregat, de les més singulars arquitectònicament i moguda en els seus inicis exclusivament per vapor. Cal penetrar-hi amb els cinc sentits: als carrers d’habitatges, s’estenen ordenadament fileres de casetes de planta baixa i pis, amarades, encara, de l’aire d’un temps pretèrit, higiènic, treballador. S’hi respira la tranquil·litat endèmica d’un poble que no ho és —qualificat d’entitat singular per l’Idescat—, aliè a la voràgine industrial i la pressió metropolitana que l’assetja. Al bell mig, una plaça: la figura de Joan Güell, en record al fundador de la colònia i gran impulsor de la industrialització a Catalunya, en conforma l’epicentre. I arribem a la cripta, espai de recolliment encarregat a Antoni Gaudí. La concepció i l’ambient que se’n desprèn condensa magistralment la imatge primitiva del cristianisme. Per tot això, junt amb la resta d’obra gaudiniana, la cripta ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.
No podrem marxar, ara sí, sense una incursió a la zona deltaica, espai natural protegit que aglutina diversitat d’ambients, espècies de fauna i flora ben diverses, i que ha esdevingut, malgrat les contradiccions territorials, espai d’alt valor ecològic i d’esbargiment dels habitants metropolitans. Al delta, hi predominen les zones humides, amb estanys i maresmes: els més grans, com el de la Ricarda i el del Remolar, estan situats a la línia litoral. És ací on es dona una notable riquesa ornitològica i ha esdevingut lloc de reproducció de peixos litorals i altres de més singulars, com el fartet. Les zones deprimides, inundables, conformen maresmes poblades de jonqueres i saladars. Les pinedes litorals, els conreus, la platja, el riu i el mar en completen el mosaic.
Podrà deduir el lector, al final d’aquests dos capítols dedicats al Llobregat, la funció primordial d’aquest riu com a eix vertebrador del territori, com a connector biològic entre el litoral i les terres d’interior, i com a peça clau en la naturalització d’un context metropolità d’alta pressió demogràfica i industrial. Cert és que podríem seguir escrivint sobre aquest i sobre el seu delta, explorant-lo i descobrint-ne racons, glosant els animals de ploma o la fauna marina que es donen cita a la desembocadura, suggerint excursions i escapades per la rica trama de camins rurals, o senzillament, invitant a una relaxant estada en alguna de les extenses platges i a asseure’s als bancs a tocar de les pistes d’aterratge per a contemplar l’enlairament majestuós d’una altra fauna, mecànica, metàl·lica, estrepitosa. Però som al final del trajecte, al final d’aquestes pàgines, a la mateixa línia de la costa: hem assolit la finis terrae.