Alguns meandres i arribarem a Martorell. Els preàmbuls són del tot prescindibles: depuradora, deixalleria, polígon industrial... No ens hi detindrem. A les portes de Martorell, les aigües del riu Anoia, provinents del cor de la Segarra, de la comarca homònima i de l’Alt Penedès, conflueixen amb les del Llobregat a la vista de la línia de ferrocarril de rodalies i entre un dens canyissar.
Martorell —i el Llobregat, al seu pas per aquesta població— marcà un límit administratiu. Justificadament, els romans batejaren Ad fines aquest punt de la Via Augusta, que encara no era poble, sinó mansio —una gran àrea de servei, per entendre’ns— a la cruïlla de la calçada que provenia de Barcino, tot remuntant el Llobregat, amb la Via Augusta que travessava el corredor vallesà en direcció sud. El pont del Diable havia de dividir els territoris de Tarraco i Barcino: al marge esquerre —terme municipal de Castellbisbal— un arc triomfal, tímid pel que fa proporcions, representava arquitectònicament la fines, el límit, i actualment també la divisòria geogràfica entre les comarques del Vallès Occidental i del Baix Llobregat.
El pont conserva, encara, peces romanes al basament i als estreps —amb alguna inscripció de les legions que varen erigir-lo—, que conviuen amb les d’origen medieval i les posteriors reconstruccions. El cas és que ha arribat fins als nostres dies com una passera esbelta, gòtica, de pendents acusats que conflueixen al vèrtex de l’arc principal. La seua alçària, considerable, posseeix una llum de 37 metres —la més gran dels ponts gòtics catalans—, suficient per emmarcar la imatge del massís de Montserrat si el viatger contempla l’estampa en direcció oposada al sentit de les aigües.
Martorell i Castellbisbal, a banda i banda, conformen la porta de l’àrea metropolitana de Barcelona. Hi penetrem; l’escenari és complex i atapeït. El riu pateix, a mesura que avança, la pressió, cada vegada més acusada, del sector industrial i de les infraestructures de mobilitat. A ell s’hi ha abocat històricament l’activitat agrícola, i des de fa poc més d’una dècada, se li ha atorgat una innegable funció social, a banda d’haver invertir esforços en la seua regeneració ecològica i paisatgística.
Els vessants que custodien el Llobregat en aquest punt són exigents i s’eleven alguns centenars de metres. Un congost de petites dimensions —que dona nom al polígon industrial que l’ha colonitzat— obliga el riu a traçar l’últim gran gir en el camí cap al mar. Al capdamunt, encara al terme de Martorell, dues torres: la del Clos i la de Griminella. Les construccions formen part d’un conjunt que defensaren la línia del Llobregat i la ciutat de Barcelona. Sembla que ambdues tindrien origen romà, de control de pas sobre la Via Augusta, mentre que la del Clos va ser reforçada el 1874, en ocasió de la tercera guerra carlina. Al marge oposat, la torre Fossada —Castellbisbal— formà part de la línia de telegrafia òptica militar que comunicava Barcelona amb Lleida al segle XIX. És una de les tantes “torres del Telègraf” espargides arreu de Catalunya; en el seu cas, mantenia comunicació amb les d’Esparreguera i Molins de Rei —aquesta última, acotada a la discreta ermita romànica de Sant Pere Romaní.
El 24 de gener de 1939, l’excepcional situació estratègica de control del pas sobre el congost del Llobregat convertiria la torre Fossada en un últim punt de resistència de les tropes republicanes davant l’exèrcit franquista.
Malgrat la saturació del territori —industrial, residencial i de mobilitat—, el viatger lent tindrà l’opció de resseguir les aigües del Llobregat per la xarxa de camins paral·lels que sumen una seixantena de quilòmetres entre un marge i altre del riu, i des de Martorell fins a la desembocadura. Passejants, esportistes i altres espècies humanes amants del temps lent troben ací refugi contra la neurosi metropolitana.
Aigües avall, la riera de Rubí desguassa al Llobregat pel nord. És aquesta la responsable de delimitar la serra de Collserola, declarada parc natural el 2010 per la Generalitat de Catalunya, el principal pulmó verd de l’àrea metropolitana. El lector haurà de conèixer, però, alguns elements de Collserola que poblen la seua façana fluvial. Un dels principals és el castell del Papiol. La construcció desafia les proporcions del context més pròxim: el massís casalot, amb restes del segle X, s’alça sobre un turó, pels vessants del qual s’escampen els carrers del poble. La funció primera del castell fou l’aturada de possibles ràtzies musulmanes llançades des del Penedès contra Barcelona. El pas dels segles l’ha dotat de funcions diverses i pacífiques —una pinacoteca de pintura catalana dels segles XIX i XX—, afegint-hi reformes i reconstruccions. En qualsevol cas, sobta i destaca, inert, per sobre del bramul constant del trànsit d’autopistes i autovies.
Als peus del Papiol, encara, a la llera esquerra del Llobregat, fa acte de presència l’anomenat canal de la Infanta i alguna obra associada. El rec, el nom complet del qual resulta interminable —Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón—, i d’ací el costum local d’abreujar-ne la pompa, va ser construït entre els 1817 i 1820, amb la intenció de captar les aigües del Llobregat per a convertir terres de secà en regadiu. I també: els tretze salts d’aigua amb què comptava l’any 1884 varen facilitar la implantació a la zona d’indústries a finals del segle XIX. De titularitat privada, els 17 quilòmetres de canalització havien d’abastir els municipis de la zona, inclòs el poble de Sants, per aquell temps encara no integrat a Barcelona. Al llarg del seu recorregut, ixen al pas algunes obres associades: al terme del Papiol, hi ha la casa de l’Aigua, senzilla construcció, amb un monòlit a la porta en record de les víctimes de la riuada del 1962.
Abans de prosseguir, el poble de Papiol mateix posseeix, a més, altres atractius hidràulics: el molí paperer de Can Capdevila, construït a finals del XVIII, és un contenidor rectangular, regular, de cinc plantes. Tot ordre. Comptava amb quatre tines i cinc rodes, i va restar en funcionament fins a finals del darrer segle. En l’actualitat, l’edifici pateix una evident degradació i deixadesa. Pascual Madoz l’esmentaria al seu extens Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar, al comptabilitzar, en tractar el Papiol, un molí fariner, una fàbrica de paper i dues de filats de cotó. El fariner ben bé podria correspondre al molí de l’Argemí, ubicat entre el canal de la Infanta i el riu, al peu del camí del Llobregat.
Al marge dret, Pallejà presenta un perfil estirat, ocupa una plana discreta entre els contraforts de l’Ordal i el Llobregat. La intensa activitat humana ha desdibuixat l’interès que podria tindre el poble. Malgrat tot, hauríem de fer-hi un incursió veloç: el castell, una edificació de planta rectangular, conforma el nucli de la població. Data dels segles XVI i XVII i va ser construït sobre un anterior d’origen medieval.
Si saltàrem de nou al marge esquerre, trobaríem Molins de Rei. El poble, ho demostra el topònim, manté un vincle indefugible amb la hidràulica. L’any 1188, Alfons II, rei d’Aragó i comte de Barcelona, manà construir-hi uns molins. Aquell primer casal de molins fou ubicat en el lloc dit de Matoses. Joan Moliner va rebre’n l’encàrrec. El projecte, d’una evident envergadura, tenia una doble finalitat: construir un gran casal de dotze molins i un canal per dur l’aigua del Llobregat a Barcelona. D’ambdós, la canalització no va reeixir i el projecte del canal del Llobregat esdevindria al llarg de la història una carpeta oberta i mai executada.
Com a nota tècnica i segons les paraules de l’historiador Josep Fernández Trabal, “el tipus de molí predominant a Molins de Rei era el de turbina, és a dir, el de roda horitzontal i eix vertical que rebia l’aigua del rec per la canal o rampa. El fet més sobresortint del casal de Molins de Rei és el nombre tan elevat de moles que s’impulsaven amb la mateixa aigua”.
Del poble, el viatger hauria de conèixer breument l’evolució del seu topònim. Al segle XIII, apareix com Molins de Reig, ja que el lloc tenia molins de jurisdicció reial; l’any 1873, durant la Primera República, adoptà el nom de Molins del Pont —o del Puente, segons la nomenclatura oficial. L’adveniment de la Restauració borbònica en rescataria la denominació tradicional. Durant la Guerra Civil, se’l batejà com a Molins de Llobregat, eliminant-ne la referència monàrquica. I finalment, es catalanitzà el 1981 per resolució de la Generalitat de Catalunya, conservant-ne la presència reial.
El creixement del poble està estretament lligat a la construcció del pont de Carles III sobre el Llobregat, entre el 1763 i 1767, emmarcat dins el pla de carreteres modernes projectades pel monarca. Va ser llavors quan Molins de Rei guanyà protagonisme, i es convertí en parada obligada en el trajecte entre Madrid i Barcelona. El pont, a més, impulsà la industrialització del curs baix del Llobregat. Amb la seua posada en funcionament, la construcció d’hostals fou gairebé instantània: el 1768 obrí les portes el de Can Roca i a la primeria del segle XIX, el de Cal Boix, lloc habitual de pernoctació dels viatgers de la diligència d’Igualada a Barcelona. I l’hostal del Sant i també l’Hostal Nou.
Però el projecte de construcció d’un pont a la conca baixa del Llobregat venia de lluny: en les dècades finals del segle XIII, es va posar sobre la taula la possibilitat de bastir-ne un que evitara la dependència dels passos de barca de Sant Andreu de la Barca i Sant Boi de Llobregat, i assegurara les vies de comunicació de Barcelona cap a ponent i cap al sud. L’any 1278, Pere II n’autoritzà la construcció ben prop de Molins de Rei. Si bé un pont en aquell emplaçament era una bona notícia per als Cervelló, propietaris de l’altre gran establiment moliner de la regió —a la riba oposada—, per als propietaris dels molins reials significava la pèrdua de la seua posició dominant. Finalment, les Corts de Barcelona de l’any 1283 van abandonar el projecte inicial per un lloc més allunyat: aigües amunt, a l’alçada de la roca d’Adroch, entre Pallejà i Sant Andreu de la Barca i a tocar de la confluència de la riera de Rubí. El 1305 el pont era una realitat; deu anys més tard, mostrava un estat força malmès, i poc o res devia quedar de l’obra quan el 1461 hom encarregava la construcció d’un nou pont a la zona.
Érem a Molins de Rei; hauríem de saltar novament al marge dret: el topònim de Sant Vicenç dels Horts delata la seua obstinació agrària. A mitjan segle X, ja hi ha notícies de l’existència d’hortes i regadiu a la partida de la Garrosa, i a finals d’aquell segle el topònim primitiu de Garrosa s’enriqueix amb la puntualització “d’Horts”, annexos a la primitiva església de Sant Vicenç, citada ja en documents del 957. L’actual municipi i territori de l’antiga baronia de Cervelló compta, a més, amb assentament ibèric (Puig de Castellar) i romà, probablement una vil·la o explotació agrària, el forn de la qual és un dels més grans i més ben conservats de Catalunya.
La franja de pla entre el riu i els contraforts del massís de l’Ordal és estreta, fèrtil. S’hi arrenglera l’hortalissa en una retícula de camps ordenats amb una ambiciosa perfecció geomètrica, fruit del treball pacient, meticulós, del llaurador de qualsevol horta de la conca mediterrània.
No podrem dissociar la puixança agrària de la zona dels esforços en l’aprofitament de les aigües del Llobregat. El reeixit exemple del canal de la Infanta, al marge esquerre del Llobregat, fou imitat l’any 1865 amb la construcció del canal del marge dret —o de la Dreta—, que possibilità la transformació de terrenys al regadiu a gran escala, des de Sant Vicenç dels Horts fins a la platja a llevant de la Ricarda, tot passant per Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi de Llobregat i el Prat de Llobregat. Aquest fet, junt amb les millores en les comunicacions, convertiren la vall baixa del Llobregat en un espai de producció agrícola d’abast europeu durant el primer terç del segle XX: el 1902, s’exportaren 1.500 tones de fruita; el 1919, començà l’exportació de carxofes —en l’actualitat, amb segell amb denominació d’origen—, les quals el 1936 omplien —només les del Prat de Llobregat— quaranta vagons diaris. El préssec groc primerenc marxava cap a França i la pruna, cap a Anglaterra. El 1962, es regaren quasi 10.000 hectàrees a la comarca.
El paisatge de regadiu s’imposà, definitivament, a l’històric cereal. I encara més: la dessecació de la majoria dels aiguamolls de la zona deltaica, amb l’objectiu d’evitar el paludisme, provocà un nou creixement de l’activitat agrícola. Com a competència al camp, el 1916 s’instal·là en aquests terrenys colonitzats una primera versió de l’aeroport del Prat. El 1976, sorgia una amenaça: l’aprovació del Pla general metropolità plantejava una forta expansió industrial i urbana, tot i que reservava una àrea de sòl rústic protegit de valor agrícola d’unes 2.700 hectàrees. La reivindicació de la defensa de l’espai agrari no trigaria a fer-se sentir per part de la Unió de Pagesos, amb la campanya “Salvem el Pla”. Els impactes metropolitans i periurbans han estat, des de llavors, una constant amb la implantació de noves infraestructures i altres actuacions. És per això que, el 1996, la Diputació de Barcelona, el Consell Comarcal del Baix Llobregat i la Unió de Pagesos de Catalunya s’acolliren al projecte Life de la Unió Europea per estudiar i formular propostes per a un futur parc agrari que havia d’abraçar el delta i la vall baixa del Llobregat.