La concentració de colònies decau. La frenètica activitat tèxtil deixa pas a una nova realitat, industrial, viària i d’alta intensitat agrícola i natural en el seu desenllaç. És el segon acte del Llobregat, el darrer, que ara protagonitza aquestes pàgines i que ens guiarà en el final d’aquest viatge.
Engeguem a Monistrol, amb la muntanya de Montserrat per sobre dels nostres caps. L’elevació rotunda, incontestable, mereix —ja vam dir-ho en el capítol anterior— una visita: cal enregistrar el sentit simbòlic, espiritual i cultural que representa per a Catalunya, però també el magnetisme que opera en el visitant una natura intensa, indòmita, singularíssima en la seua geomorfologia. El foraster poc avesat a caminar farà bé d’accedir-hi amb el tren cremallera, o bé amb l’aeri, a poca distància del poble: la cabina groga del telefèric supera els més de 500 metres de desnivell que separen la base del monestir. Penjat al buit, el funicular flirteja vertiginosament amb les parets i els vessants escarpats de Montserrat i, en un sentit metafòric i real, el turista experimenta en aquest breu trajecte una veritable ascensió celestial. L’aeri va ser construït el 1930 i forma part del conjunt de sistemes telefèrics que poblen aquesta muntanya. A l’estació inferior, ubicada al marge esquerre del Llobregat, tenen parada els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, en concret la línia que enllaça Barcelona amb Manresa.
Ara bé, si el lector té ànima excursionista haurà d’emprar el camí que parteix des de Monistrol. Es tracta d’un camí romeu, ben fressat i freqüentat —sobretot de baixada— per una colorida fauna turística.
Als afores de Monistrol i abans d’arribar a l’estació de l’Aeri, trobem la colònia Gomis, una de les darreres que habiten el Llobregat. El manresà Francesc Gomis la instal·là a l’entrada del tram angost i profund, on el riu queda encaixonat entre la muralla montserratina i la serra del Cul de Portadora. El pas és estret i constreny la carretera, la via fèrria i el riu. Les aigües, per la manca mateixa d’espai, corren envalentides. Can Gomis va fundar-se el 1891 com a fàbrica tèxtil i el 1909 es convertí en central hidroelèctrica que havia d’abastir els pobles de la rodalia —Monistrol i Olesa de Montserrat— i el monestir.
Riu avall, un meandre dibuixa els darrers gestos de la serra de Cairat, que se submergeix ací al Llobregat, conformant un engorjat que va ser aprofitat el 1878 per a bastir una resclosa i desviar part del riu cap a la colònia Sedó, al terme d’Esparreguera. La contornada invita a detenir-s’hi, malgrat la remor constant de l’atrafegada carretera C-55. Al marge esquerre, les restes gairebé imperceptibles d’un pont medieval de l’antic camí del Cairat, i a la riba oposada, l’ermita preromànica de Santa Margarida del Cairat. Enlairada, domina el riu i la serra que ens ocupa, coronada pel castell de les Espases, l’ermita de Sant Salvador de les Espases i les roques de l’Afrau.
Som gairebé a les portes d’Esparreguera, que, com sembla indicar el topònim, és paratge on abunda l’espàrrec boscà. Més enllà de la resclosa del Cairat, hi ha el balneari de la Puda. El conjunt termal d’estil neoclàssic va acollir clientela benestant des de mitjan segle XIX fins al 1958, data de la seua clausura definitiva. Les aigües sulfuroses, que van començar a brollar arran d’un sonat terratrèmol al segle XVIII, van ser-ne la principal font d’atracció. En aquests moments, es troba en un estat ruïnós i sonen projectes de revitalització, els quals no obstant encara no han vist la llum.
Enfront del balneari, les troballes prehistòriques de la cova de Can Paloma —ceràmica llisa i decorada, punxons, fragments de sílex, una destral de pedra i unes restes humanes— són la prova del poblament antic de la zona dels congostos que separen Monistrol de Montserrat de Martorell.
I encara més, s’han localitzat restes romanes d’una antiga calçada a sota de les costes de la Gorgonçana, a la part baixa d’Esparreguera, sobre la riba dreta del Llobregat. Aquest espai amb suau pendent cap a les aigües, sobtat per la tímida estridència d’alguna balma, l’ocupen avui horts periurbans que es dissolen abans de tocar l’aigua. Hi trobareu, també, l’Hospital Vell, dels segles XVIII i XIX, amb funcions que van fluctuar des de l’activitat industrial —originàriament, la fàbrica Rení, que es va aixecar sobre un antic molí medieval— fins a la sanitària, amb unes darreres dècades en funcionament com a hospital. Entremig, va formar part dels espais productius de la colònia Sedó, un dels complexos tecnològicament més avançats d’Europa.
La colònia va ser fundada a mitjan segle XIX per Miquel Puig i, encara durant la primera etapa, se la coneixia amb el nom de l’antic molí annex, Can Broquetes. Rebia, com hem dit anteriorment, les aigües del Llobregat, desviades des de la resclosa del Cairat. El conjunt el formaven vivendes per als obrers, església, escola, naus i les visibles xemeneies. Durant la postguerra, la colònia Sedó va mostrar la seua faceta més brillant: amb 2.000 treballadors, entre obrers i directius, va arribar a ser la colònia tèxtil més gran de Catalunya i de l’Estat espanyol. Va erigir-se en microcosmos independent equipat amb comerços, escoles, església, dispensari mèdic, cinema i casino. Aquesta realitat es va dissoldre quan s’hi va aturar l’activitat industrial el 1980, arran de la crisi del sector tèxtil. En l’actualitat, acull un polígon atomitzat: naus i empreses, i un museu que en conserva la memòria, amb la turbina Planas, la més gran de l’Estat al seu temps —1899—, com a element nuclear.
A la riba oposada, Olesa de Montserrat. Arrapat als vessants del puig Ventós (606 m), amb la característica creu de Saba al capdamunt, el nucli posseeix un poblament antic i anacrònic: s’hi donen, sense transició, una realitat industrial densa, atrafegada, on ressonen els ecos de l’àrea metropolitana de Barcelona, i una tradició agrícola, pausada, ordenada en un paisatge de secà de camps i bancals d’oliveres, d’ametler i vinya. L’arquitectura de pedra seca hi és present, i de manera ben significativa: la barraca olesana, local i intransferible, defineix una tipologia única d’aquesta mena d’aixopluc. Emparada per la creu de Saba, l’oportuna ermita de Sant Pere és l’antiga capella del castell de Sacama. El seu romànic és primitiu i sembla que s’alça sobre un oratori visigòtic. En qualsevol cas, proporciona unes vistes privilegiades sobre la vall del Llobregat i la realitat dantesca de polígons industrials, la factoria Seat i la infraestructura viària d’alta densitat.
Al centre del poble, la torre del rellotge: la seua funció defensiva durant l’edat mitjana va “civilitzar-se” a partir del segle XVI, i va passar a advertir al poble de l’imparable pas de les hores.
Vora el Llobregat, caldrà atansar-se a l’àrea de lleure d’Areny del Molí. L’interès del lloc rau en el seu valor ecològic i la protecció com a zona ZEPA (zona especial de protecció d’aus), inclosa dins la Xarxa Natura 2000. Hi podreu contemplar aus aquàtiques, entre les quals espècies diverses d’anàtids o polles d’aigua.