Louis, de 27 anys, ens espera a la terrassa d’un cafè de Montmartre: camisa blava, esportives blaves i unes lleus ulleres sota els ulls. Al Théâtre des Abbesses, allà al costat, fins fa poc pujava cada vespre a l’escenari. Durant una hora i mitja citava fragments del seu assaig autobiogràfic Qui a tué mon père (‘Qui va matar el meu pare’), ballava i cantava. El text és un manifest polític contra les condicions que imperen en la societat, contra el president Emmanuel Macron i contra el neoliberalisme, una obra radical i intransigent. Louis és considerat un dels representants més destacats d’una nova esquerra intel·lectual. L’escriptor és fill d’un obrer del nord de França, una zona pobra, però va fugir d’aquell entorn i va estudiar a París, a l’École Normale Supérieure, una institució d’elit. El 2014 Louis, d’aleshores 21 anys, va obtenir un èxit sorprenent amb la seva primera novel·la, Adéu a l’Eddy Bellegueule, en què parla de la seva infantesa i joventut.
—Senyor Louis, al setembre vostè cada vespre animava els espectadors a revoltar-se: “El que ara necessitaríem seria una bona revolució”, feia l’última frase de la seva obra de teatre. La vol realment, una revolució?
—La frase és del meu pare, però sí, ho crec realment, necessitem una revolució. Vivim en un país que tolera unes desigualtats brutals. Vivim en un sistema que es basa en una societat de classes. I tenim un president que retalla prestacions socials als pobres i al mateix temps abaixa els impostos als rics. La pandèmia del coronavirus ho ha tornat a posar de manifest: les classes més baixes són les que l’han patit més.
—Perquè ells no poden fer teletreball...?
—També per això, sí. A mi em va semblar profundament injust que els meus amics escriptors i jo poguéssim quedar-nos a casa, però els meus germans i germanes que treballen a Amazon no. Els obrers de les fàbriques havien de sortir de casa, les caixeres, els missatgers, tota la classe baixa. El confinament també va ser social: els treballadors dels supermercats havien d’anar a treballar mentre els altres es podien quedar a casa rellegint Proust. I els treballadors són els primers que ara pateixen les conseqüències econòmiques de la pandèmia.
—Les associacions benèfiques calculen que al final d’aquest any a França hi haurà, pel cap baix, un milió de pobres més.
—I què fa Macron? Aquest govern no ha fet res per als pobres i tampoc no farà res. A Alemanya ja ho senten, el que diu Macron sobre els pobres? Per a ell són gent gandula que no treballa prou. És com si aquest govern sentís un veritable odi envers els pobres; just després de ser escollit, Macron els va reduir els ajuts a l’habitatge, a les classes baixes.
—Els va reduir cinc euros.
—Això són molts diners si ets pobre. El problema és que les elits ja no saben què és la pobresa. No en tenen ni idea, de com viuen les classes baixes en aquest país. Quan jo era petit, a casa teníem la nevera buida deu dies abans de final de mes. I la meva mare em deia: “No tenim res per menjar, ves a casa de la veïna i pregunta-li si ens pot donar un paquet de pasta”. Sempre m’hi enviava a mi perquè la gent sent més compassió si veu un nen. Amb cinc euros més es poden comprar tres paquets de pasta, és a dir, un nen ha de demanar menjar a altres persones tres dies menys. Per tant, tan poc no és. La política no és abstracta; la política determina què tens per menjar o què no tens.
—En el seu llibre Qui a tué mon père, vostè descriu les repercussions que van tenir les reformes polítiques en el cos del seu pare: a l’estómac, als ronyons i a l’esquena. Fent aquesta equació, no es cau en un excés de simplisme?
—Ser polític i tenir el poder significa tenir poder sobre altres persones. Macron pot modificar la vida del meu pare, però el meu pare no pot modificar la vida de Macron. Li posaré un exemple: el meu pare va tenir un accident laboral greu i després pràcticament no es podia moure. A causa d’això li van sorgir problemes digestius, però hi havia un medicament que l’ajudava. El president Jacques Chirac va posar en marxa una reforma amb la qual van deixar de reemborsar el preu d’aquell medicament. I aleshores el meu pare ja no se’l podia permetre. Chirac segur que tenia motius per fer aquella reforma, però a mi això no m’interessava en aquell llibre. Jo volia escriure una tragèdia sobre el tracte dels obrers, volia portar Antígona a França. Quan Creont provoca la mort d’Antígona, no es descriu la seva infantesa per explicar el fet. Doncs, de la mateixa manera, jo volia centrar-me en l’acte de la violència exercida.
—Damunt l’escenari, vostè penjava els retrats de diversos presidents en un fil d’estendre roba i els declarava culpables del destí del seu pare. Després encenia petards. Fent això, no es posa al nivell dels populistes que tant detesta?
—No m’ho sembla pas. Allò era una obra de teatre i, per tant, un acte simbòlic. El que és cert, però, és que, com més una persona té el que el sociòleg Pierre Bourdieu anomena “capital”, més ben protegida està de les mesures de la política. A mi ara Macron no em pot fer gaire mal, perquè jo tinc estudis universitaris, diners i una feina.
—A quina classe sent que pertany actualment?
—Vist des de fora, formo part de la burgesia. Però la meva gran sort és que no em sento del tot acceptat per aquesta burgesia, per això no m’ha pogut absorbir mai completament. Jo no comparteixo els seus valors. Això em permet mantenir una certa actitud combativa envers aquesta classe.
—Una vegada va dir que només va fugir de l’entorn dels seus pares perquè és homosexual.
—És veritat. A la meva vida hi hagut dos factors determinants: ser pobre i homosexual. En aquell moment, una cosa era incompatible amb l’altra a causa del masclisme de les classes baixes. “Comporta’t com un home, deixa de brandar quan camines”, em deia la meva mare quan tornava de l’escola. “Fas avergonyir la família, la gent del poble ja parla de nosaltres”. Eren comentaris molt feridors. Per tant, seguint Jean-Paul Sartre, estava condemnat a ser lliure, a buscar la llibertat. No tenia cap altra opció.
—Què fa un individu quan arriba a París sent fill d’obrers i intenta ser algú altre?
—Doncs es compra un tern i una ridícula bufanda que hi faci joc. Això, si més no, és el que vaig fer jo, perquè m’avergonyia dels meus orígens i em pensava que s’havia de fer aquesta fila perquè t’acceptessin. Però la meva idea de la burgesia estava antiquada uns cent anys, només la coneixia per la tele. Jo en semblava una caricatura, no en coneixia els codis. Vaig viure moments dolorosos en aquella època.
—Això ha canviat. A l’estrena de la seva obra de teatre hi va assistir l’habitual elit cultural parisenca: l’exministre de Cultura Jack Lang, l’actriu Juliette Binoche i l’artista Sophie Calle.
—A veure, Jack Lang va a totes les estrenes de París. I Juliette Binoche i Sophie Calle són amigues meves, persones amb qui comparteixo moltes opinions polítiques. Però jo sempre he estat a favor d’anar als llocs on hi ha els poderosos. És a ells a qui em dirigeixo. Al capdavall, escric per als meus enemics, perquè vull confrontar-los amb la violència d’aquest món.
—Amb els seus textos vol aplanar el camí de la revolució?
—Per a mi l’autobiografia és un projecte polític perquè fa que la gent vegi la realitat de cara. La força de la realitat és imbatible. Res del que narro no està inventat. Cap lector no pot apartar la mirada de les meves històries i dir: “Bah, això només és literatura”. En aquest sentit, l’autobiografia té més força política i és més interessant que una novel·la, sempre que no es redueixi a un mer relat dels fets.
—Els seus pares no s’han sentit utilitzats amb els llibres que ha escrit vostè?
—No ho crec. Els meus llibres van fer possible que reprenguéssim el diàleg. Havia estat anys sense parlar amb el meu pare.
—... que en el llibre descriu com un home racista i homòfob.
—Perquè això forma part de la veritat. És cert: el meu pare ha patit molt amb les reformes polítiques dels últims anys, però també és veritat que no li agradaven els homosexuals i que se’n reia. A la meva mare li complicava la vida amb el seu masclisme. La feia esperar nits senceres, mai no li semblava que calgués dir-li on era. El masclisme és un gran tema en aquesta classe social. Els homes fan campana a l’escola i tracten les dones malament perquè es pensen que ho han de fer.
—Vostè escriu, entre altres coses, per donar un nou relat a l’entorn en què va créixer?
—Escric per donar-li una veu. De la classe obrera al nostre país sovint se’n parla d’una manera que s’assembla a la dels colonitzadors. Els obrers són o bé els dolents o bé els bons salvatges. O bé persones que són perilloses, violentes o gandules perquè no volen treballar. O bé són els últims que mantenen l’autenticitat, els que encara saben viure, per pobres que siguin. Tant una cosa com l’altra són caricatures. Durant els últims anys, cap partit –tampoc Macron– s’han pres seriosament la classe obrera. D’aquesta manera, Macron ha contribuït indirectament a l’ascens de la dreta al voltant de Marine Le Pen i el seu Reagrupament National, perquè les classes baixes ja no se sentien representades.
—El partit ja tenia bons resultats a les enquestes abans de Macron...
—És cert, els seus predecessors també van deixar de banda la classe obrera. Però, com deia, com més exclosa se sent aquesta gent, més temptador és deixar-se atrapar pels eslògans dels populistes. L’extrema dreta aprofita això hàbilment, s’ha proclamat com la veu dels oblidats.
—Des del 2018 molts francesos de províncies han alçat la veu a través del moviment dels Armilles Grogues. Vostè ha donat suport al moviment. Per què?
—Perquè em va commoure que es veiessin cares noves als carrers: persones que no s’havien manifestat mai, que no havien estat mai a París. I entenia que estiguessin indignades. Comparteixo les seves reivindicacions. I m’agradaria que rebessin més ajuts per a l’habitatge, que les infermeres tinguessin sous més alts, que ningú tingués la nevera buida a final de mes.
—Les manifestacions de seguida es van tornar força violentes; allò li va semblar bé a vostè?
—Haig d’admetre que vaig sentir una certa alegria veient cremar els Camps Elisis. Recordo que vaig pensar que per fi passava alguna cosa, que finalment qui tenia por era la classe dominant i no la classe dominada.
—També hi va haver manifestants que portaven pels carrers un cap de Macron fet de paper maixé enganxat a un pal de fusta.
—Això, en efecte, no es correspon amb la meva manera de protestar. Però em sembla hipòcrita que escandalitzi un ninot mentre protestants dels Armilles Grogues han perdut ulls per culpa de les bales de goma disparades per la policia. En aquestes manifestacions hi he vist una violència policial inaudita. Ha sigut la primera vegada que he tingut por de sortir a manifestar-me a França. Fins i tot Amnistia Internacional ha criticat les actuacions antidemocràtiques d’aquest govern.
—Els Armilles Grogues han fracassat com a moviment. No han aconseguit organitzar-se i formular unes reivindicacions clares.
—Jo considero que és una llegenda posada en circulació pels polítics el fet que no se sabien d’abans les reivindicacions dels Armilles Grogues. No eren tan difícils d’entendre i han estat manifestades reiteradament. Els manifestants volien tenir accés a una millor atenció mèdica, lloguers més baixos i un augment de les ajudes socials. I volien que per fi els governants de París se’ls prenguessin seriosament. Com és que la burgesia sempre espera que els altres actuïn com ells i que parlin el mateix llenguatge que ells?
—Realment les penúries que vostè va passar de petit han canviat la seva relació amb els diners?
—Jo faig exactament el que feia el meu pare. Així que tenia una mica de diners, se’ls gastava. Em sembla que patia tant pel fet d’haver de renunciar constantment a coses, que, tan bon punt tenia alguna cosa, necessitava crear-se un petit instant de felicitat. Als fills ens comprava joguines al supermercat, videojocs o bistecs boníssims a la carnisseria. Per a mi aquells moments són dels records més macos que tinc de la infantesa. I ara jo faig igual, no tinc estalvis. Quan rebo diners pels drets d’autor, me’n vaig de cap de setmana amb el meu xicot. I evidentment, ajudo econòmicament el meu pare.
—El seu últim llibre va sortir fa dos anys. Ja treballa en un de nou?
—Durant el confinament a París vaig escriure molt. De fet, llavors estava convençut que tenia llesta la meva quarta novel·la, però a l’estiu vaig rellegir l’original; i no em va agradar. Ara l’estic refent. No li puc dir de què va, però tornarà a ser autobiogràfic. Com que escric sobre la violència, malauradament tinc molta cosa per explicar.
—Senyor Louis, moltes gràcies per l’entrevista.
Traducció d'Arnau Figueras