El consentiment i ‘Girls’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No he estat mai massa entusiasta amb Girls, però al mateix temps aprecio i respecto part del que ha volgut fer. Tradicionalment, les sèries amb protagonistes femenines sempre s’han definit a partir d’una virtut. Al llarg de la història hem tingut diversos models, tots definits positivament en el seu context: la dona divertida, la dona treballadora, la dona sexy, la dona d’acció, la dona professional, la dona alliberada, etc. Algunes sèries, sobretot les més recents, fins i tot combinen més d’un atribut alhora. Però el que Girls proposa és que les seves protagonistes tinguin més defectes que virtuts, que siguin definides més per allò que no fan bé que pels seus encerts. En conseqüència són personatges desorientats, que s’equivoquen constantment, es fereixen els uns als altres, viuen instal·lats en el seu propi melic i es creuen més importants del que realment són.

Dit d’una altra manera: són dones més reals que els seus precedents, però també més irritants. Des d’un punt de vista de connexió amb l’espectador (i no de la representació) són personatges difícils. Hi ha d’haver un motiu per acompanyar aquestes noies episodi a episodi, més enllà de les seves relacions, i quan Girls m’ha interessat més és quan ha aconseguit posar sobre la taula temes que són més grans que els seus personatges, quan ha aconseguit erigir-se de forma efectiva en la veu d’una generació, com el personatge de Hannah va anunciar en el primer episodi. Un bon exemple és el tercer episodi de l’actual temporada, en què la sèrie deixa de banda les trames habituals per centrar-se en un diàleg sobre el consentiment sexual i l’abús de poder entre Hannah i un escriptor a qui admira. Fidel a l’esperit de la sèrie, el personatge es presenta davant l’escriptor amb la raó del seu costat però acaba equivocant-se, i esdevenint un exemple d’allò que intenta explicar.

L’episodi és formidable: per com va decantant el personatge d’un costat a l’altre, per la interpretació de Matthew Rhys (que encara obtindrà un Emmy per aquest paper i no per la feina regular que fa a The Americans) i per la bufetada del final. Però sobretot per com tracta un tema complex que, segurament, només Girls podria abordar amb una mirada tan oberta i amb un coneixement tan profund sobre el que implica. Només cal comparar amb The Affair, que va tractar el mateix tema a la tercera temporada i es va quedar a la superfície de la qüestió. Episodis com aquests són els que em fan pensar que potser Girls hauria estat una sèrie molt més interessant si hagués estat estructurada com una antologia d’històries i en comptes de seguir els personatges cada entrega s’hagués centrat en un tema concret. Perquè, quan la veu de Lena Dunham té realment coses a dir, el resultat no és irritant: és una veu valenta, contundent i, sobretot, necessària.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.