Quanta emotivitat, quant d’heroisme i quanta fe en aquells EUA d’abans que hi ha en la història –meravellosa literatura de cowboys– que signa Don Winslow en el seu nou llibre, el volum de contes Broken (‘Trencats’). La història en qüestió es diu “The Last Ride” (‘L’últim viatge’). Winslow hi descriu com Cal, agent de fronteres, allibera una nena. Després que la petita intenti travessar la frontera de Mèxic als EUA, la separen de la seva mare i la tanquen en una gàbia. Però aleshores Cal fuig cap al sud amb la criatura per retrobar la mare: “Jo soc una bona persona, no soc un liberal d’esquerres, collons, jo vaig votar aquell paio”, li fa dir Winslow, “però això..., això no ho vaig pas votar”.
El somni del revoltament d’un republicà adust redactat per un demòcrata. Ficció política, gairebé una història bondadosa dels EUA de Donald Trump. Winslow, que s’ha fet famós per les seves brutals novel·les negres, passa la major part del temps al seu ranxo del sud de Califòrnia, a prop de la frontera amb Mèxic. Al seu voltant hi té votants radicals de Trump. Coneix aquesta gent, doncs, i precisament per això està esperançat: perquè ara molts d’aquests votants, diu, ja estan tips d’aquell paio.
Des de fa unes quantes setmanes, Winslow produeix uns contundents vídeos d’agitació política anti-Trump per YouTube i el seu compte de Twitter. Sense cap mena de matís literari ni elegant. Ras i curt: Trump i el seu amor pels dictadors; Trump i les mentides; Trump i els impostos. Eslògans flagel·ladors, música dramàtica, un sol missatge: fem fora Trump del poder! Ara!
No, diu que ara no té temps per a novel·les, quan li preguntem pels vídeos. Ara només compta la política. L’escriptor com a activista.
Són uns temps altament polítics. I els activistes encarnen aquests temps: combaten el canvi climàtic, el racisme i el sexisme. Divideixen el món entre bons i dolents, entre amics i enemics, entre dreta i esquerra. Però aquestes delimitacions tan clares del món poden casar amb la exigència complexa de la literatura?
La canadenca Margaret Atwood acaba de publicar en alemany un volum de poemes amb el títol Die Füchsin (‘La guineu’). En un fragment del llibre descriu l’escriptura política: “Cada vegada que premo una tecla de la meva màquina d’escriure electrònica per parlar d’arbres inofensius, un altre poble salta pels aires”.
En un altre punt de l’obra, però, Atwood declara: “L’art és inútil”. En preguntar-li sobre aquestes paraules, Atwood riu sorollosament i diu que així és la vida. “Va ser probablement Oscar Wilde que va dir: ‘L’art és completament inútil’. Bé, l’art a vegades potser sí que pot tenir una sorprenent utilitat”, afirma Atwood. “Però quan l’art pretén ser útil, és propaganda”.
El que importa a alguns autors, segons podem deduir dels versos d’Atwood, és separar l’art i la propaganda i, tanmateix, carregar el món de l’escriptura literària amb la urgència de l’activisme. Amb una observació política intel·ligent, amb voluntat d’avançar, amb vivacitat i actitud combativa. Aleshores sorgeixen les millors obres literàries del nostre temps. Els llibres més interessants de l’any són aquells que estan marcats pels debats essencials dels nostres dies o que els marcaran.
Jonas Eika és el danès del moment, un home amb els cabells curts verds i amb les ungles pintades. Fa un any, quan li van concedir el Premi de Literatura del Consell Nòrdic, Eika va atacar directament la primera ministra danesa, que estava asseguda a primera fila. Eika va criticar el llenguatge i la política racistes del seu partit, la separació de famílies de migrants i els campaments. “Aboleixin tot el sistema de campaments!”, va proclamar. La cap del govern, Mette Frederiksen, va haver d’escoltar aquestes paraules des de primera fila.
Frederiksen se les hauria pogut imaginar si abans hagués donat un cop d’ull al llibre de contes d’Eika Efter Solen (‘Després del sol’). Als personatges d’Eika els mou la indignació, la nostàlgia i el buit interior. “Tots els nois tenen un forat a dintre”, escriu parlant sobre els joves que treballen a les platges de Mèxic fent feines d’esclavitud moderna per a turistes rics de sol i platja. Però la inversió de les condicions és imminent, segons el relat d’Eika. Ara, les persones benestants blanques encara no s’ho pensen: “Estan estirats immòbils amb els ulls tancats o amb ulleres de sol, com si no haguessin entès que el sol ja s’ha post”.
També es pot escriure sobre un passat molt i molt remot com si ara ens afectés amb gran urgència. Per què, si no, s’hauria de llegir avui, per exemple, un llibre sobre Thomas Müntzer, un predicador a favor dels pobres? El francès Éric Vuillard, un genial viatger en el temps, en sap la resposta. El seu llibre es diu La guerra dels pobres, i no és res més que una crida a la revolta dels pobres i dels oprimits d’avui: “Atenció, pot ser que això ho sentiu per primer cop: els agafaran l’espasa i la donaran al poble fervent. Quin bé que fa sentir això!”. Vuillard situa aquest Müntzer històric en l’avui, i també assumeix el seu estil, ja que Müntzer, com el retrata Vuillard, “conjura una llengua viva que no prové dels llibres, sinó del cor”.
En canvi, hi ha un cert passat que ni tan sols ha acabat de passar del tot. L’escriptora jueva neerlandesa Marga Minco té 100 anys. Va sobreviure a l’Holocaust i ha escrit molts llibres, alguns dels quals surten publicats aquests mesos en alemany. Het bittere kruid (‘L’herba amarga’), per exemple, és la simple, clara i commovedora història de la seva supervivència durant el període nazi als Països Baixos i la deportació de la seva família.
Minco respon amb brevetat i rapidesa a les preguntes que li enviem per mail. Quina repercussió espera que tinguin els seus llibres? “Que facin reflexionar. Però jo no escric pas llibres que pretenguin donar lliçons”. Què significa per a ella que els seus llibres es puguin llegir ara a Alemanya? “És molt important. Em fa sentir un cert alliberament”.
Aquesta també pot ser la repercussió d’un llibre: que es puguin experimentar i reviure les atrocitats que han quedat fossilitzades perquè s’han convertit en un tema més dels llibres de text. Igualment, una forma d’activisme.
La millor novel·la en llengua alemanya de la tardor és obra de la suïssa Zora del Buono, una novel·la rica, plena d’aventures i naturalista: Die Marschallin (‘La mariscala’) és la història de la seva àvia, una lluitadora política. Eslovena de naixement, va ser durant tota la vida seguidora del mariscal Tito i es va mantenir comunista malgrat tots els obstacles.
El personatge de l’àvia creat per Zora del Buono està molt lligat a una altra dona combativa d’aquesta tardor literària: Vera, la comunista iugoslava que ha descrit el gran autor israelià David Grossman en la seva novel·la La vida juga amb mi. Aquesta dona està tan estretament lligada als seus ideals polítics que s’estima més passar anys torturada a l’illa de presoners que tenia Tito que no pas trair les seves conviccions.
Grossman explica aquesta història basada en fets reals com una novel·la sobre el poder dels ideals equivocats. I hi narra com el silenci col·lectiu d’errors vitals passats enverina i paralitza interiorment tres dones al llarg de tres generacions. Grossman separa estrictament l’activisme polític de la seva obra literària. Però la curiositat, l’impuls d’escriure, la força absorbent de les històries: tot plegat també s’alimenta de les seves conviccions polítiques, dels seus dubtes, de les seves preguntes. Això és el seu art.
El llibre d’autoexploració personal de Mely Kiyak Frausein (‘Ser dona’) també és una obra política: la història en primera persona d’una filla d’immigrants kurds que no vol ser una “poeta d’Alí”. I que revesteix la seva energia lèxica a partir de la seva pròpia història vital. De la seva àvia, que malauradament només apareix en una pàgina, però que, en canvi, hi apareix d’una manera impressionant: “Sabia insultar extraordinàriament bé en kurd” i “destrossava carrers sencers amb la seva xerrameca”. Quin llibre tan bonic, polèmic, divertit i combatiu.
Vet aquí les polèmiques del nostre temps, impreses i enquadernades, perquè les lectores i els lectors i les autores i els autors puguin abraonar-se els uns sobre els altres: fer un món millor, intercanviar arguments i llegir i escriure llibres.
Però aquesta llibertat d’elecció no la té tothom. Una de les escriptores més importants d’aquesta tardor és una dona que no publica cap llibre nou: la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx. Viu a Bielorússia, i ja des de fa anys, quan contra la seva voluntat va haver de tornar a manifestar-se, va escriure: “He passat tota la vida a les barricades, i les volia deixar enrere”.
La barricada és un lloc perillós per als artistes, afirma Aleksiévitx. Un s’hi deixa la vista, el món hi perd els colors. Ella diu que vol aprendre a sentir alegria per la vida. Tornar a veure-hi de manera normal. “Però ara milers i milers de persones han tornat a sortir als carrers. S’agafen de les mans. Porten cintes blanques a les jaquetes. Un símbol de renaixença. De llum. Jo m’hi afegeixo”.
Aquests dies torna a alçar-se la veu d’Aleksiévitx, juntament amb tantes altres dones, contra el dictador Aleksandr Lukaixenko. Contra la seva voluntat, l’escriptora torna a estar activa. Molts li desitgen sort. I esperen que, enfilada a les barricades, no oblidi l’escriptura.
N. del T.: La majoria dels llibres ressenyats en l’article no tenen –encara– versió en català. Sí que podeu llegir en català La vida dels pobres, d’Éric Vuillard (Edicions 62, trad. de Jordi Martín Lloret), i La vida juga amb mi, de David Grossman (Edicions 62, trad. de Roser Lluch Oms). En castellà es poden trobar les obres esmentades de Don Winslow i Marga Minco.
Traducció d'Arnau Figueras