Mort a l’exili a cinquanta-sis anys i home complicat com pocs, la vida de Dant està carregada de misteris i la seva obra, hereva de la teoria de l’amor cortès, continua essent estranya i fascinant. No ens resta cap document autògraf del poeta florentí, ni una signatura, ni uns pocs versos. Ni un contracte negociat per ell personalment, ni cap retrat autèntic. Se sap que portava barba (cosa que engega a la misèria la iconografia posterior) i que el seu pare era usurer, amb el retret inevitable que implicava aquest fet en la societat medieval, i que ell pertanyia al partit popular en la seva banda més radical, els güelfs blancs, raó per la qual es va passar la major part de la seva vida lluny de la ciutat que estimava amb delit. Però Florència li sembla la ciutat del pecat, que fins i tot “porta sal a l’infern”. Ell mateix diu que tan sols pertanyia de debò al seu propi partit (un partito a me stesso) i que el record de la ciutat perduda l’entristia (Nessin magior dolore che recordarsi del tempo felice nela misèria).
Dant no fou ni virtuós ni calmat en política i la seva obra està travessada d’una violència inaudita, d’un sadisme recargolat que qualsevol lector pot copsar sense gaire dificultat en els versos de l’Infern de la Divina Comèdia. Petrarca l’odiava perquè el considerava de poc fiari Boccaccio, precisament el qui ens explica que portava barba, diu també que tingué una vida amorosa desbordant. Els estudiosos contemporanis han observat, a més, que tenia autèntica passió per l’astrologia i que, a diferència dels cabalistes del seu temps, el nucli astrològic que li interessava no és el sol (símbol monàrquic i papal) sinó els planetes i les seves alternances, símbols del món popolano, més proper a la seva sensibilitat política de republicà florentí.
Com Homer, Dant és una figura mitificada i, alhora, el creador d’una llengua, cosa que és donada a ben pocs. Si amb la Ilíada neix el grec, és obvi que l’italià neix amb La Divina Comèdia. L’enigma és doble perquè fa referència a la vida del poeta i també a les claus que expliquen la simbologia de la seva obra. I es torna més fascinant perquè tant de silenci en la documentació ens permet endevinar un personatge molt complex, marcat per les guerres, l’exili i l’estranya història d’amor amb Beatrice, suposadament iniciada quan ell tenia nou anys.
Hi hagué, efectivament, una dona: Beatrice Portinari, anomenada també Bice (1266-1290), casada amb un banquer, morta de part i enterrada a la petita església de Santa Margherita dei Cerchi, que segons alguns crítics literaris, és la figura històrica rere el personatge dantesc. Però també s'explica que el poeta només la va veure una vegada i que ni tan sols hi va parlar. Una altra versió diu que la va inventar per complet. Beatrice podria ser la filla de Folco Portinari da Portico di Romagna, que, en mudar-se a Florència, va viure en una casa propera a la de Dante i va tenir sis filles (una d'elles casada amb un tal Simone de Bardi), o podria perfectament estar feta de la mateixa matèria que Isolda o Brunilda. Mai no ho sabrem. Però està documentat que l’església prohibia les efusions líriques del dolce sitil nuovo perquè els màxims elogis de bellesa només podien adreçar-se a la mare de Déu. A Dant li agradaven els reptes i la hipòtesi que Beatrice representi una alternativa a Maria no és descabellada en absolut.
Dant fou sempre un home condemnat, inevitablement vinculat a totes les alternatives radicals que acabarien per perdre en la intricada política del seu temps. El papa l’enganya, els seus complots fracassen i la dama que admira al mateix temps l’ofega. L’amor és per al poeta com una malaltia que el traspassa i el seu matrimoni amb Gema Donati sembla que no li importà mai gaire. Alguns opinen que, en realitat, només es va casar amb la filosofia.
A George Steiner el fascinava el moment de la Comèdia en què el Pelegrí es troba amb el seu mentor, Brunetto Latini (“ad hora ad ora/ m’insegnavate come l’uom s’etterna”), i creia que aquest “ensenyar com l’home esdevé etern” és una de les claus de l’humanisme contra la frivolitat postmoderna. Latini, que apareix al cant XV entre els rengles dels sodomites, seria, per cert, la figura de la consciència desgraciada “que de l’etern suplici plora els danys”. Consciència desgraciada és saber que “ben obrar et farà gent enemiga” i que hi ha “gent gasiva, envejosa i sang-superba” (tradueix Sagarra) que han vingut al món tan sols per fer-lo més roí. Avui ens sorprèn que amb Dant aparegui la paraula “creació” que fins aleshores era un concepte reservat a Déu. Però potser aquesta sigui una de les aportacions fonamentals del poeta a la cultura moderna: haver introduït la idea de “creació” en un sentit laic i civil.
Tot indica que el Dant del segle XXI posarà més accent en el pessimisme polític del poeta, que té una expressió clàssica en el cant XVI del Purgatori: (“Lo mondo è cieco”). La responsabilitat dels humans davant la maldat és per al poeta una causa de reflexió sinistra sobre la naturalesa humana, intrínsecament perversa (“De tot les males obres són la clau;/i la causa que al món al mal inclina/ no en la natura corrompuda rau”, tradueix Sagarra). Dant veia “la ciutat que és amplia i gira” (Paradís, XXXX) com un espai de mal i de dolor que s’acostava a un final apocalíptic. Ara, en el temps del coronavirus, tornar al clàssic segurament ens acostarà a noves significacions del dantesc, entès com a terrible i, alhora, com a fascinant. La traducció que feu Sagarra de La Divina Comèdia és, a més, un dels grans monuments de la llengua. Raó de més per acostar-nos amb interès a la commemoració dels 800 anys de la mort de poeta.