“No mataràs”, diu l’epígraf del cinquè manament. És el gran dilema que activa l'acció de la segona pel·lícula de David Victori (Manresa, 1983), un director de talent precoç i reconeixement internacional, com demostra el triomf alconcursYour Film Fest 2012, organitzat per la plataforma Youtube i amb el padrinatge de Ridley Scott i Michael Fassbender. Després d'estrenar El Pacto el 2018, No matarás arriba a la cartellera aquest divendres 16 d'octubre i compta amb Mario Casas de protagonista.
La història ens endinsa en una Barcelona de llums de neó i girs inesperats, caòtica i laberíntica, on la nit confon, i de quina manera. Estrenat a la 53a edició del Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, el film segueix a Dani, un jove tímid que viu entregat a la feina i la família. Fins que un fet canviarà la dinàmica del dia a dia i l'abocarà a un gran dilema moral que no sap si l'acabarà devorant. "Si et passés una cosa així, tu què faries? Hi ha tantes respostes diferents com persones. Cadascú té la seva opinió", explica Mario Casas a EL TEMPS.
Amb el Poblenou industrial com a gran escenari, al filmhi veiem la fredor, l’ambient lumpen, la decrepitud dels marges, els fets i la bogeria d’una realitat que no acostuma a sortir a les notícies. Executada de manera vigorosa, l’acció és torrencial i ens demana complicitat, com a espectadors. Després d’un primer acte de tempo assossegat, gairebé costumista, la narració esdevé indeturable, fet a fet, escena a escena.
"Un viatge sempre arrenca amb una velocitat i acaba en una altra", explica Victori. "Abans d’entrar a l’acció, necessito retratar l’enton del Dani i explicar-lo bé. Si entens d’on parteix, el lloc on arribarà és molt més impactant, poderós i intens". En aquest sentit, el director català es mostra molt precís en la composició i en el repartiment de temps, mostrant-nos una Barcelona on la por ens fa fer coses impensables. Amb un treball sensorial excel·lent: el colors, el muntatge, un so i música imponents, la tria de cada acció i resposta, la rugositat i veracitat d’un pla seqüència.
El xoc entre dos universos oposats
La pel·lícula neix amb el xoc entre dos universos molt diferents, el del Dani i la Mila, un personatge nocturn que apareix de sobte i activa la trama. "Quan tens escenes tan importants amb una actriu, el primer que penses és en assajar", explica Casas. "Però no ho vam fer. No vaig conèixer la Milena Smit —la Mila— fins que vam rodar la primera escena. El que surt a la pel·lícula és la màgia del cinema. Vam improvisar molts coses".
Per fer-ho bé cal tenir molta seguretat i que cadascú construís molt bé el seu personatge. En aquest camp van tenir la supervisió de Gerard Oms, encarregat del couching d’actors i fonamental per delimitar el personatge. "Vaig treballar des de la veritat absoluta", subratlla Casas. "La idea era no sortir del primer Dani que es veu, en tota la pel·lícula". El personatge va canviant de manera gairebé imperceptible, però contundent. Fins que perd les ulleres i això és un punt d’inflexió".
Després, pura adrenalina fins que s'arriba a un dels moments clau, el pla final, amb Casas mirant-nos de fit a fit. "Era molt necessari que fos així. És un cercle que tanca el personatge. Si funciona, és que està ben construït i que va en línia recta. En Dani ha de mirar a càmera perquè interpel·lo directament l'espectador. Hi ha una gran càrrega emocional, però també de desafiament, de contacte amb el públic". Una mirada que en pregunta què faríem i que posa la rúbrica a una atmosfera asfixiant i a un film rodat amb una precisió quasi perfecta.