Alguns no han dubtat a rebatejar-la com la Plaça Roja pel color que, segons diuen, desprenen els 12.000 metres quadrats recentment guanyats al trànsit motoritzat. El ben cert és que, de roja, no en tenia molt i cada vegada en té menys. Les sabates dels milers de vianants i les rodes de bicicletes i patinets que hi passen diàriament van enfosquint l’asfaltat provisional, que no serà substituït fins l’any 2024 o 2025, quan per fi s’execute la remodelació integral definitiva de la plaça. El procés és llarg.
El seu nom continua sent —com des de ja fa 33 anys— plaça de l’Ajuntament. Qui n’era alcalde quan va produir-se el bateig, el socialista Ricard Pérez Casado, encara se’n fa creus: “No, no m’agrada gens aquest nom, em sembla ridícul!”, exclama. El llit verd del Túria, el Palau de la Música, la xarxa de clavegueram o el soterrament de les vies del Grau són filles del seu mandat. Pérez Casado és el pare de la València contemporània, qui va introduir-la en la modernitat. Amb tot, entre les decepcions acumulades al llarg dels nou anys que va dirigir la ciutat, i no en són poques, el canvi de nom d’aquest indret tan emblemàtic és una de les que li couen més. “Això de plaça de l’Ajuntament és més propi d’un poblet menudet que no de la capital del país”, lamenta.
Resulta que la plaça del País Valencià, com va anomenar-se de 1979 a 1987, desagradava profundament la dreta autòctona. Sobretot després que l’Estatut, aprovat en 1982, institucionalitzara la fórmula Comunitat Valenciana. Una altra solució d’emergència descafeïnada, la de Comunitat Valenciana, que el seu ideòleg, l’ucedista Emilio Attard, va qualificar d’“imbecil·litat” en una entrevista concedida a EL TEMPS l’any 1991.
“Que li retiràrem el nom de País Valencià per dir-li plaça de l’Ajuntament denota el tipus de societat que som”, comenta Pérez Casado per telèfon des del seu domicili, situat al barri de Benimaclet. No és l’únic que, malgrat haver-s’hi acostumat, troba insulsa la solució adoptada.
Pérez Casado: “Això de plaça de l’Ajuntament és més propi d’un poblet menudet que no de la capital del país”
Les eleccions de 1987 van alterar l’ordre de forces al consistori. L’esquerra, amb 15 regidors de 33, va deixar de ser majoritària, per bé que Pérez Casado va retenir l’alcaldia gràcies al suport del Centre Democràtic i Social (CDS). En qualsevol cas, els 7 regidors d’Unió Valenciana (UV), els 7 Aliança Popular (AP) i els 4 del CDS en sumaven 18 i van forçar-ne el canvi de nom. “L’argumentació era pobre, perquè alhora que es carregaven la plaça del País Valencià, es mantenia l’avinguda de l’Antic Regne de València”, recorda l’exalcalde. “Però no van donar-me cap opció més, així com també vam haver de deixar de comprar l’aigua mineral catalana que servíem de feia anys al consistori i comprar-ne una de valenciana, de la Font d’En Segures”, afegeix mentre riu.
“No ho puc negar: m’alegraria molt que la plaça canviara de nom”, sentencia Pérez Casado per acabar. Preguntat per la possibilitat d’anomenar-la Jaume I, reacciona amb un entusiasme indissimulat. “La figura del rei En Jaume és cohesionadora, ningú no qüestiona que es tracta del nostre rei fundador, la dreta no ha pogut trobar cap descendent dels ibers ni un Moro Mussa a qui atribuir-li l’origen del poble valencià”, enuncia amb la seua ironia marca de la casa.
Jaume I: de carrer a plaça?
Jaume I ja té un carrer a València, però curt, tort i estretet, entre els de Quart i el Moro Zeid. Qui hi passa, queda sorprès: com pot dur aquell carreró, i no una gran plaça o avinguda, el nom del rei conqueridor? La justificació apareix al llibre Las calles y su historia (Drassana, 2017), obra de Luis Fernández.
Aquest és, de fet, un dels carrers més antics del cap i casal: del 1843. “La ciutat de València va dedicar-li [a Jaume I] un dels seus millors carrers, un carrer de nova planta i en un lloc privilegiat”, sosté Fernández, “cap altre carrer de l’època no estava dedicat a un monarca o personatge històric”.
L’autor del llibre troba a faltar, això sí, una exposició de motius acurada, in situ, sobre el perquè d’aquesta ubicació. El carrer se situa on fa dos segles hi havia el convent de la Puritat, víctima de la desamortització de Mendizábal. “Per primera vegada, tres carrers de València van rebre noms relacionats amb un esdeveniment històric: la conquesta de la ciutat pel rei Jaume I”, explica Fernández. A més del que està dedicat al monarca i l’adjacent en record del Moro Zeid, hi ha el carrer de la Conquesta, que els uneix pel mig.
Ell, al llibre,es mostrapartidari de mantenir el nomenclàtor d’aquesta cruïlla intacte. Tan intacte com es troba el terreny que des de l’any 1853 ocupava el vellíssim teatre Princesa, més tard reconvertit en cinema i des de 2009, després d’un perillós incendi, solar que fa les funcions d’aparcament de cotxes.
A l’historiador medievalista Vicent Baydal, per contra, no li importaria que Jaume I donara nom a un altre carrer o plaça més significativa. Tanmateix, no considera, ni de bon tros, que la plaça de l’Ajuntament siga la destinació idònia: “No soc partidari de modificar els noms que ja s’han consolidat i encara menys aquells que estan adscrits a un lloc molt simbòlic, i la plaça de l’Ajuntament reuneix aquests dos elements”.
Baydal, que també oficia com a cronista oficial de València, observa que, així com Jaume I genera avui un consens important, “podria generar conflicte d’ací 50 anys”. “No podem saber-ho, i per aquest motiu, m’estime més el nom de plaça de l’Ajuntament, un nom descriptiu com tots els d’abans de l’arribada de l’Estat liberal”, apunta Baydal. “Potser no té la força de Jaume I o uns altres noms, però precisament per això tampoc no genera disputa, com els carrers de Dalt i de Baix, que són merament descriptius”, continua l’historiador. “En aquest sentit soc molt conservador!”, confessa sense embuts.
I què pensen els polítics?
EL TEMPS ha demanat l’opinió als màxims referents de les quatre principals formacions del consistori. Com veurien un canvi de nom de la plaça de l’Ajuntament? Els agrada l’alternativa de Jaume I? L’alcalde, Joan Ribó, de Compromís; la vicealcaldessa primera, Sandra Gómez, del PSPV-PSOE, i els portaveus respectius de PP i Ciutadans, María José Català i Fernando Giner, han accedit a reflexionar sobre el futur onomàstic de la plaça.
Ribó: “Jo seria partidari d’un nom que aportara una major personalitat a la plaça, apel·lant a la valencianitat o valors democràtics, però en base a un consens ampli”
A l’alcalde el nom actual li resulta “bastant impersonal”, però entén que “va ser fruit d’un moment històric en què el pas de la dictadura a l’assentament de la democràcia encara no s’havia aconseguit, almenys sociològicament parlant; hi havia elements clarament involucionistes reacis a l’autonomia i a les llibertats democràtiques als que possiblement se’ls va fer massa concessions des d’un punt de vista actual”. “La qüestió simbòlica, com ocorre amb els noms dels carrers, pot crear un relat d’autoestima potent, o pot quedar-se en quelcom d’anodí i insubstancial”, admet Ribó. “En qualsevol cas, amb tot el que estem patint ara, aquesta no és la meua principal preocupació com alcalde”, diu.
“A mi sí que m’agrada”, exposa la socialista Sandra Gómez, “és un nom que visibilitza l’administració i la institució més pròxima a la ciutadania, que és l’Ajuntament”. Al seu parer, “és oportú que l’Ajuntament, la principal institució de la ciutat, li done nom a la seua plaça principal”.
A l’oposició també li agrada. “Com que no té connotacions polítiques, no resulta polèmic i no veig la necessitat de canviar-lo”, comenta Català. “A més, a títol personal, el de plaça de l’Ajuntament és un nom que m’agrada molt!”, prossegueix. “La qüestió no és si personalment ens satisfà o no el nom actual”, assenyala Giner. “Històricament, la plaça ha tingut diversos noms, cada règim ha volgut canviar-lo, però el d’ara és de consens, no suscita debats i és totalment alié a les polèmica política”.
Entre 2007 i 2011, durant el seu pas per l’alcaldia de Torrent, María José Català sí que va promoure el canvi de nom de la via que vertebra, de dalt a baix, aquesta important ciutat de l’Horta. Així, l’avinguda del País Valencià va passar a dir-seavinguda al Vedat després d’un procés participatiu en què, en primera instància, la proposta escollida va obtenir 307 vots, i la de País Valencià, 957. Més del triple.
En efecte, l’equip de govern local del PP va plantejar cinc possibles opcions, una de les quals era la denominació en vigor des de l’any 1979. Català, no obstant, va condicionar el manteniment de País Valencià a l’obtenció del 50% dels vots; si no hi arribava, les tres opcions alternatives més votades passarien a la fase final. Van fer-ho avinguda al Vedat, Regne de València i Comunitat Valenciana. A penes el 4% dels torrentins van participar a la primera ronda, i el 3% a la segona. Finalment, avinguda al Vedat va ser la triomfadora amb el 37% dels vots.
Una consulta semblant a València?
València podria explorar una consulta semblant a la de Torrent en 2009. Ara bé, l’alcalde Ribó té clar que aquesta no és, “ni de lluny”, una “prioritat” per a la ciutadania. “Siga com siga, el nom d’una plaça tan emblemàtica com aquesta requeriria d’un consens molt ampli”, subratlla. “Quan decidírem que seria una plaça per a vianants, teníem al darrere uns programes electorals que així ho avalaven, l’opinió favorable dels urbanistes i tècnics, així com dades objectives que ens indicaven una voluntat popular majoritària per espais urbans més amables, on els vianants siguen protagonistes”, explica. “Jo seria partidari d’un nom que aportara una major personalitat a la plaça, apel·lant a la valencianitat o a valors democràtics, però sempre hauria de ser sobre la base d’un consens ampli”, rebla Ribó.
“Si hi haguera un sentir majoritari de debatre o canviar el nom de la plaça, jo el vincularia a través d'una votació oberta a la ciutadania”, afegeix Sandra Gómez. “La plaça de l’Ajuntament és el punt d’unió i connexió de tota la ciutat, és la seua plaça principal, raó per la qual qualsevol canvi de nom hauria de realitzar-se amb el màxim consens i la màxima participació possible.”
Giner: “Pensem que Jaume I ha de tenir un lloc més destacat, visible i emblemàtic que no el d’ara”
“A Torrent, m’hauria agradat fer una consulta com cal, oberta a tota la ciutadania, però va ser impossible”, assenyala la popular María José Català, “el consell de ministres és qui concedeix el permís corresponent, que pot allargar-se molt en el temps”. “És una llàstima, pense que les consultes als veïns haurien de ser habituals”, opina ella. Un dels pocs casos en què el Govern d’Espanya ha atorgat el permís per fer un referèndum d’aquestes característiques va ser a Xest (Foia de Bunyol) amb motiu de la construcció del circuit del motor. De la seua banda, Fernando Giner, de Cs, es declara “obert a qualsevol debat”, però concideix a dir que “no és el moment”.
En relació a la plaça de l’Ajuntament, Giner deixa clar que la seua prioritat són “els comerços i els hotelers, que estan patint les decisions de Ribó, qui ha allunyat els seus clients”. “Els empresaris, per mantenir-se oberts i generar ocupació, necessitem que els ajuden, que els donem seguretat i que l’adreça dels seus negocis no canvie en funció del govern de torn”, conclou Giner.
On s’ha de mudar Jaume I?
Cap dels quatre no veu necessari un canvi de nom de la plaça de l’Ajuntament. Tant l’exalcalde Pérez Casado com tots aquells que en voldrien un amb més personalitat hauran de continuar esperant. Dit això, sí que hi ha coincidència a l’hora d’assenyalar la necessitat de millorar la ubicació del carrer dedicat a Jaume I. L’honor que se li ret cada Nou d’Octubre, la reverència generalitzada, no s’adiu a l’enclavament que ocupa al nomenclàtor local.
Gómez: “La plaça de la Reina és una magnífica candidata per a convertir-se en la futura plaça Jaume I”
Ribó, malgrat tot, sosté que Jaume I de cap manera no seria el nom més adient per a la plaça principal de la ciutat: “Quan es tria un personatge històric per a representar una institució, un immoble, un parc o una plaça com la central de València, hem de valorar el que simbolitza per a la població i la lectura que en fem en la contemporaneïtat”, apunta, “en el seu cas, hem de valorar que, efectivament, representa un ‘mite’ en la configuració del poble valencià, tal i com el coneixem avui dia, però alhora l’hauríem d’actualitzar perquè també representara les arrels diverses del nostre poble, una diversitat que ens enriqueix encara en ple segle XXI”.
La vicealcaldessa Gómez afirma que, “sens dubte, Jaume I mereix presidir una de les nostres grans places històriques, i ara que estem remodelant la majoria d’elles és un bon moment per a plantejar-ho”. “L’Ajuntament, com a institució, no ha de deixar d’existir al nostre llistat de carrers, però hi ha unes altres denominacions que sí que poden deixar pas al nom de Jaume I, com per exemple la Plaça de la Reina”, diu.
Català: “Jaume I mereix un carrer més referencial, com el de la Pau, que desemboca al Parterre, on està la seua estàtua eqüestre”
Durant la Segona República aquella era la plaça de la Regió Valenciana, i més endavant va dir-se plaça de Saragossa. La referència monàrquica que ostenta ara guarda relació amb la reina Maria de la Mercè d’Orleans. “És una de les nostres places històriques, acull un dels nostres principals monuments històrics, el Micalet, i enguany comença la seua remodelació i conversió en zona de vianants”, explica Sandra Gómez. “Atesa la seua inqüestionable importància històrica i arquitectònica, és una magnífica candidata per a convertir-se en la futura plaça Jaume I”, deixar anar com qui no vol la cosa.
“M’encanta el nom de Jaume I i pense que el carrer on es troba ara no és el més adequat”, coincideix a dir Català, “caldria dedicar-li’n un de més referencial, com per exemple el de la Pau, que desemboca al Parterre, un espai presidit per la seua estàtua eqüestre”. Segona opció a tenir en compte: el carrer de la Pau.
“Nosaltres també pensem que Jaume I ha de tenir un lloc més destacat, visible i emblemàtic que no el d’ara”, corrobora Giner en nom de Ciutadans, sense citar-ne, això sí, cap en concret.
Hi haurà plaça de l’Ajuntament uns quants anys més, doncs, però Jaume I hauria de començar a preparar les maletes per fer la mudança, perquè els uns i els altres tenen ganes de buscar-li una nova ubicació. A l’actual plaça de la Reina? A l’actual carrer de la Pau? No se sap encara, però no és descartable, en absolut, que el rei abandone sa casa pròximament. No seria el primer a fer-ho.
EL NOM DE LA PLAÇA
(article de Joan Francesc Mira publicat el 20 de juliol de 1987, al núm. 161 d’EL TEMPS, la setmana després que la plaça del País Valencià perdera el seu nom en favor de plaça de l’Ajuntament, que encara conserva)
Molt bé, ja ens han fotut el nom de la plaça, ja els autobusos de l'empresa municipal de transports no portaran el cartellet «Plaça del País Valencià», ja no podrem dir als taxistes «porte'm a la plaça del País». «Quin país?» «El país, senyor, el nostre, el que tenim, que és poquet i ara ja no és res, ni el nom d'una plaça». Hala, doncs, ja s'han quedat descansats: de país, ni la plaça. Res. Punt final. Solucionat. Plaça de l'Ajuntament, que no és res, que és com diu la gent a la plaça de qualsevol poble, i prou. Res que puga fer pensar res, que puga recordar res, que puga evocar un projecte que va existir. S'ha acabat.
De tot allò de fa quinze anys o deu anys, ja era l'única cosa visible que ens quedava, com una placa de resistència, com un testimoni d'allò que va ser posssible i van fer impossible. Veies el cartell, alguna adreça, algun rètol, i pensaves: allò va existir. Bé, allò va existir, però cal fer com si no hagués existit mai. Com si mai hagués eixit al carrer més de mig milió de persones cridant «País Valencià», com si mai no hagués existit un Consell del País Valencià, com si mai no hagués existit un consens quasi unànime (Las Provincias incloses) sobre unes poques coses elementals, com si una minoria violenta no hagués imposat a poc a poc, un darrere de l'altre, la seua voluntat, com si...
Però, en veritat en veritat, mai no es recula prou, quan es comença a recular. Mai no es perd prou terreny quan l'enemic vol ocupar el camp sencer i sense obstacles, mai no anem prou endarrere quan cedim a la força. Sempre podrem perdre més terreny encara, recular més, recular, fins a caure en el precipici del pur no res. És allà on ens volen enviar: a les pures tenebres exteriors.
Vostès diran —els que manen, fa temps que ho diuen— que símbols i nom no són res. Error. Ho són tot, en la consciència, i per a la consciència, d'una col·lectivitat. Si no foren crucialment importants, «ells» no haurien mogut tota una llarga guerra per rebentar-ne uns i imposar-ne uns altres. Ells no es mamen el dit. Sabien el que volien, i quan eren una petita minoria van emprar la violència per aconseguir-ho. I ho han fet amb tant d'èxit i encert que ara ho poden aconseguir ja sense violència. Han guanyat. Han esperat el seu moment: fa anys que es preparaven.
I els «nostres», excepte uns pocs, molt pocs, no saben què volen ni què busquen ni on volen arribar. Potser només administrar, fer gestió, coses així, molt respectables. Per això no han tingut inconvenient a claudicar davant de la violència dels que sí que sabien on anaven. «Que no hi haja conflictes, pacifiquem», deien. Vanitat de propòsit. Cediu la meitat del terreny, i l'enemic demanarà la meitat del que us queda. I així més i més. Doneu la mà, i us menjaran el braç. Quan «podien» no haver cedit, van cedir la mà i mig braç. Després, tot el que quedava. No van voler veure que hi ha una espècie de bèstia, no en dic el nom, que és implacable, és insaciable, que sempre vol més, que ho vol tot, que no sap de concòrdies ni de paus civils. Innocents, els nostres amics: la bèstia no en tindrà mai prou.
És una història molt vella i repetida. Esperem només que quan els nostres amics es desperten i vegen qui tenen davant, no siga ja massa tard. El nom de la plaça, cada cosa per separat, no és res. I tanmateix, ara, ho representa tot. •