Una mar verda de pins, carrasques, garroferes i oliveres, i de lluny, el blau de la mar i l’Albufera. Aquest és el contrast preciós que ofereix la serra Perenxisa, un paratge natural a tocar de València, que abraça els municipis de Torrent, a la comarca de l’Horta, i de Xiva i Godelleta, a la Foia de Bunyol.
Amb més de 80.000 habitants, Torrent és la sisena ciutat més poblada del País Valencià. Només la superen València, Alacant, Elx, Castelló de la Plana i per ben poc, Torrevella. Aquest municipi extens, situat a tocar del cap i casal, ha crescut de manera considerable des dels anys 50, quan tot just comptava 15.000 veïns. La petjada de poble eminentment dedicat a l’agricultura i amb fama de fer bones graneres ha quedat soterrada per una expansió urbanística ingent. En són bona prova els barris residencials que presideixen l’accés al poble des de València i els edificis que envolten l’Auditori, la infraestructura icònica de la modernitat torrentina. Amb tot, l’emblema principal continua sent la popular “Torre”, la torre de l’antic castell que es manté dreta a la plaça Major.
Des del punt de vista naturalístic, Torrent remet al Vedat, la muntanya a les faldes de la qual se situa el nucli urbà. Des del bell mig de la població hi podem accedir sense problema a través de l’avinguda que porta el seu nom. El Vedat, una meravella per als cinc sentits, va desenvolupar-se urbanísticament, però, malgrat tot, manté l’aroma pur de muntanya farcida de vegetació típicament mediterrània. Des de la part superior obtenim una vista magnífica de l’sky linede València, on treballen molts dels residents de la zona.
Torrent no té sols el pulmó del Vedat. N’hi ha un altre de molt important en direcció oest, cap a Montserrat. Es tracta de la serra Perenxisa, un paratge força menys conegut però que presenta una gran riquesa natural. La profusió d’urbanitzacions —precisament, la zona és coneguda per molta gent amb el nom de “Calicanto”, manllevant el nom d’una urbanització— no ha evitat que hi hagen sobreviscut àrees d’un alt valor paisatgístic. Ací també tindrem València als nostres peus. En aquest cas, des dels 329 metres d’altura que marca el punt més alt de la serra.
L’entrada a la serra s’efectua per la carretera de Montserrat. Igual com passa al Vedat, les antenes de televisió, visibles a força distància, en faciliten l’orientació. Podem prendre com a punt de partida la urbanització Monte Levante, des d’on iniciarem una ruta llarga, de dificultat mitjana amb algun desnivell destacable. És un recorregut circular, per bé que, és clar, tenim la possibilitat d’escurçar-lo tant com vulguem, fent una anada i tornada en lloc de completar tot el traçat.
La Generalitat Valenciana va declarar-lo Paratge Natural Municipal l’any 2006 per raons d’interès botànic, ecològic, geomorfològic i paisatgístic. La missió era preservar els ecosistemes naturals que hi coexisteixen i fer-los més valorats entre veïns i visitants. I és que la varietat de flora i fauna és notòria. La serra Perenxisa és una petita cadena muntanyenca pertanyent al domini tectònic ibèric. N’és un dels primers contraforts.
Arquitectònicament, la Perenxisa també ofereix dues mostres interessants de l’època islàmica: els Arquets de Dalt i els Arquets de Baix, un parell d’aqüeductes modestos però cridaners. S’hi poden veure, a més, diversos jaciments que es remunten al període iber —la lloma del Birlet— i a l’edat de bronze —la llometa de l’Espart—, així com un antic poblat mudèjar i el lloc funerari de la Carrasqueta.
El patrimoni arbori i arbustiu és prolífic. Hi ha matolls de tota mena: romer, poliol, timonet, pebrella, estepa borrera i algunes espècies de lleguminoses i gramínies. Quant a les espècies arbòries, hi destaquen el pi blanc, la carrasca, l’olivera, la morera i el freixe. També hi ha espècies lianoides com ara la rossa, la vidiella, l’arítjol i l’esbarzer.
La fauna és tan o més ressenyable. És la característica de les formacions de pineda, amb mamífers com la rabosa, l’eriçó, el porc senglar, el gripau, el tòtil, el fardatxo, la colobra escalonada i la serp d’aigua. En matèria faunística, hi ha abundància de capnegres, caderneres, cua-roges fumades i, esporàdicament, en el seu trànsit cap a l’Albufera, algun agró blau i l’esplugabou. També es veuen àguiles calçades, i en els barrancs del Gallec i de l’Horteta hi ha presència de polles d’aigua, xitxarres de canyar i blauets.
Aquests barrancs mantenen cabals permanents que en temps pretèrits van ser utilitzats per regar l’horta de Torrent. D’ací els aqüeductes que encara hi romanen i les restes d’antics assuts que, en canvi, ja no es conserven en bon estat.
La ruta
El sender que ens proposa la serra Perenxisa és de 18 quilòmetres. Des de la urbanització Monte Levante prenem el camí de la Serra —abans era sovintejat pels granerers torrentins que hi recollien palmes per fer els seus productes— que ens conduirà fins al cim de la serra. Des d’ací, a través de la urbanització Cumbres de Calicanto i la urbanització Perenxisa, ens dirigim cap a les antigues preses situades al barranc del Gallec. Resseguint la Canyada Reial d’Aragó, que es troba asfaltada, passarem per les fonts de la Teula i de la Bota, així com pel clot de Bailó, des del qual enfilarem, de nou, el punt de partida.
La durada estimada del trajecte complet se situa entre les cinc hores i mitja i les sis hores. La senyalització vertical és molt bona, mitjançant els panells informatius, i les indicacions sobre la marxa —inscrites a les pedres— són clares i continuades.
El tram més atractiu potser siga el que es troba entre el pantà del Poyo i la font de la Teula. El pantà té un valor important des del punt de vista de l’arquitectura industrial i al costat seu hi ha una pineda ampla amb una àrea recreativa en què podem fer pícnic.
De la font de la Teula al clot de Bailó passem al costat del barranc de l’Horteta —també conegut com barranc de Cortitxelles— a través d’una senda vella i l’antiga sequieta del camp. En aquest cas, com és natural, la vegetació és la típica de ribera, amb proliferació de canyars. Més endavant, entre la font de la Bota i la font de Muntanyana, en un camí que transita per la cara nord del barranc de l’Horteta, trobarem el corral de Paco el Salao. Així se’n diu. Aquest tram es coneix entre els habitants de la zona com el dels “Xarcos Secs”.
Per acabar, del clot de Bailó al corral de Manyet, seguint el mateix barranc de l’Horteta, veurem el clot amb aigua si prèviament ha plogut. Si no, serà molt difícil. El corral en qüestió està bastant malmès; de fet, a penes hi ha sobreviscut el mur que l’envolta.
Del corral al punt inicial de la senda hi ha les restes dels dos aqüeductes esmentats amb anterioritat. Remuntant les costeres de la serra retornem al lloc des del qual l’hem iniciada.
La zona, que ha havia patit tres incendis els anys 1991, 1992 i 2003, va sofrir-ne el més greu el 23 d’abril de 2014. Més de 300 hectàrees van ser víctima del foc i va caldre evacuar prop de 3.000 residents de la zona. Tanmateix, l’entorn s’ha regenerat considerablement i avui presenta un bon estat general. A penes queda rastre d’aquella jornada funesta. El principal enemic, avui dia, és la malaltia coneguda com processionària del pi, raó per la qual observarem molts arbres amb el tractament oportú.
Les tasques de reforestació han resultat productives. Més enllà de les espècies habituals de la serra Perenxisa, se n’observen d’altres ben curioses, com ara les orquídies. L’àrea té la declaració de Microreserva de Flora de la Generalitat Valenciana.
Val la pena recórrer aquesta serra sobretot fora de la temporada estival, quan hi acudeixen molts residents estacionals als seus bungalous i casetes de camp. Tan a prop i sembla que tan lluny de València, al terme municipal de Torrent, aquests racons plens de vida ens permeten oxigenar-nos un dissabte o un diumenge i acarar la setmana següent amb forces renovades.
La declaració de Paratge Natural ha ajudat a valorar-lo i conservar-lo en condicions òptimes, correctament senyalitzat i amb diversos trams —els més plans— accessibles a persones amb mobilitat reduïda. Des d’allà dalt, olorant els pins i fitant València a l’horitzó, assaborirem el privilegi de trobar-nos en un paradís natural i de contemplar l’urbs a distància.