Batejar Long shot (Tiro de larga distància en l’edició publicada a l’Estat espanyol per Capitan Swing) les memòries d’un jugador de bàsquet que va guanyar tres anys seguits el concurs de triples de l’NBA (1990, 1991 i 1992), no sembla un prodigi d’originalitat. No, si prescindim del seu poder metafòric. Perquè, a més de posseir una habilitat extraordinària per encistellar de lluny, el seu intent d’agitar les consciències sobre la injusta situació els afroamericans dels Estats Units també ha estat una tasca projectada en la llarga distància.
Aquest activisme li va costar el menyspreu del seu company Michael Jordan i ser un marginat de la lliga. Dècades després, tanmateix, el lema “Black Lives Matter” ha presidit la competició. Les estrelles, els equips i la mateixa organització han dit prou arran de les salvatjades comeses contra persones de color com George Floyd, Jacob Blake o Breonna Taylor. Va haver-hi fins i tot una incompareixença dels Milwaukee Bucks i un intent molt seriós de paralitzar la competició liderat per la megaestrella LeBron James, un boicot que es va aturar, entre més contraprestacions, a canvi de destinar 300 milions de dòlars en tasques socials i posar la infraestructura dels equips al servei del dret a votar en condicions segures. Un col·lectiu, el dels jugadors de l’NBA, que a penes votava en les eleccions i que ara s’està enregistrant molt majoritàriament per fer-ho. A més de sumar-se a la campanya Vote com a eina de transformació.
Quasi tres dècades enrere, Craig Hodges (Chicago Heights, 1960) va intentar que els seus companys alçaren la veu i adoptaren mesures de pressió, que aprofitaren la seua projecció per canviar les coses. Es va quedar miserablement sol: tothom volia ser com Michael Jordan, l’home anunci que, com es veu en el recent documental sobre la vida del geni del bàsquet, The last dance, quan li preguntaven en l’apogeu de la seua carrera esportiva pel seu apoliticisme responia que els votants republicans també compraven bambes de Nike.
Hodges va pagar un preu. I encara avui ha d’abonar alguna factura: es tracta d’una de les poques persones de l’entorn Jordan que no apareixen en el documental. Ara en veurem els (no) motius.
Un entorn compromès
La de Craig Hodges és una més d’aquelles biografies de jugadors d’orígens humils que triomfen en l’esport professional. Va nàixer en una petita ciutat de l’estat d’Illinois que feia de nus ferroviari. “Durant la infantesa, la meua realitat va quedar definida per la segregació. Els negres vivien en el costat est de les vies, les cases adossades més velles i desmanegades, mentre que els blancs ho feien en habitatges de dues plantes d’estil georgià i victorià en el costat oest (...) No hi havia lleis oficials de segregació en la legislació, però sí una rampant discriminació”, conta Hodges en aquest llibre escrit en col·laboració amb l’activista Rory Fanning.
Una discriminació que es traduïa en negar préstecs o serveis i una planificació urbanística i econòmica segregadora, amb iniciatives sagnants com una taxació d’habitatges que obligava a marcar una casella amb la composició racial del veïnat. El col·legi de primària de Hodges era brut, mal equipat i amb classes superpoblades.
Les condicions de partida de Hodges eren semblants a les d’uns altres jugadors, però no l’entorn familiar. “La meua mare, les meues ties, els meus oncles i els avis em concedien l’espai més important de tots: els quinze centímetres entre les orelles. Tenia llibertat per desenvolupar les meues pròpies idees i contar què anava pensant”.
Una família que incentivava els debats, amb membres involucrats en les lluites pels drets civils o la igualtat educativa. Que tenia com a herois el boxejador Muhammad Ali o els atletes Tommie Smith i John Carlos, que protestaren en els Jocs Olímpics de Mèxic, el 1968, amb el puny en alt enguantat en negre, símbol del Black Power. “Jo anava a ser un d’aquells esportistes amb consciència política”, va determinar el jove Craig. “Però necessitava cervell —no sols esport— per fer-ho bé”, rebla.
“Els xics del meu barri feien esport amb una intensitat que la gent amb els mitjans per pagar-se la universitat o que mai no ha estat exposada al racisme no pot entendre”, explica. L’únic futur en l’horitzó era una fàbrica de Ford. Quan la planta va tancar, “era l’esport o el carrer”.
Des de ben aviat, Hodges va practicar el tir a cistella com si li anara la vida, depurant la tècnica. També va assimilar conceptes tàctics de la mà del seu primer tècnic de referència, Tex Winter, especialment l’anomenat “triangle ofensiu”, una disposició que li seria molt útil en els Chicago Bulls dirigits per Phil Jackson, entusiasta d’aquest sistema.
Amb tot, també va aprofitar a consciència el període formatiu, especialment unes classes d’estudis afroamericans en Long Beach que li semblaven revolucionàries. Una consciència que bategava i creixia amb el ritme dels abusos, com ara amb el fosc episodi de la mort de Ron Settles, el 1981, un jove corredor de futbol americà, de la mateixa universitat, detingut per superar el límit de velocitat. Al matí següent el van trobar penjat a la cel·la i amb signes d’haver rebut una pallissa salvatge. Hodges va ser un dels organitzadors d’una marxa de protesta des del campus a la comissaria. Cap agent va ser acusat de res.
El camí cap als Bulls
L’autor de Long shot va finalitzar el seu període universitari en Long Beach amb distincions acadèmiques i esportives. S’havia convertit ja en un tirador letal. I tot i el que bàsquet de la dècada del 1980 no concedia tanta importància com l’actual al tir de tres punts, era un ferm candidat a l’ingrés en l’NBA, l’elit del bàsquet mundial.
El seu primer equip va ser San Diego Clippers, regit per un propietari, Donald Sterling, que tres dècades més tard va ser expulsat de la competició per racisme. En aquesta franquícia, Hodges va establir una ambivalent relació amb una llegenda de la lliga, Bill Walton. L’extraordinari pivot de raça blanca es va sorprendre de la personalitat del novell. Potser per això li va fer una proposició inèdita a Hodges, la de ser el representant sindical dels jugadors. Per primera vegada, un jugador de primer any seria representant sindical. El nostre protagonista mai no s’amagava.
Tampoc no ho va fer en la segona destinació, Milwaukee Bucks, un equip en el qual va encaixar bé esportivament de la mà de Don Nelson, amb encert anotador i quasi un centenar de balons robats. I va repetir com a representant dels jugadors. Amb tot, començaren els primers problemes pels seus posicionaments polítics, en aquest cas per un acostament públic al líder de Nació de l’Islam, Louis Farrakhan. Hodges no es considerava una persona religiosa i, menys encara, propera a l’Islam —a la universitat va arribar a estudiar la Torà—, però sintonitzava, malgrat alguns excessos, amb la manera de denunciar la injustícia de Farrakhan.
Tot i el bon rendiment amb els Bucks, Hodges va ser transferit. El motiu, segons li va contar el periodista del Milwaukee Journal Sentinel, Tom Enlund, va ser la relació amb el líder de Nació de l’Islam. Fou el primer dels seus problemes en la lliga per motius ideològics. Per sort per a ell, aquest camí accidentat el va portar als Chicago Bulls, l’equip de la seua infantesa. A un projecte esportiu que una bèstia de la natura com Michael Jordan, ajudat per Scottie Pippen i un planter magnífic, portaria als cims més alts del bàsquet mundial.
En el llibre, Hodges confirma tot el que apunta el documental biogràfic sobre Jordan al voltant del seu tarannà hipercompetitiu i tirànic amb els companys. Però el tirador assegurava no sentir-se intimidat. Hodges, a més, no anava a canviar la manera de pensar. I l’any 1990 es va sumar a un boicot a la marca Nike, que obtenia grans beneficis de la comunitat negra però no tenia cap persona de color entre els seus directius. Davant d’això i l’explotació del treball infantil a la Xina o al Vietnam, Jordan mirava cap a un altre costat. Més encara, se sentia avergonyit pel boicot.
Ni Jordan ni Pippen ni en general el vestuari dels Bulls tampoc no eren massa receptius a les denúncies del tècnic Phil Jackson —el gran suport ideològic del nostre protagonista en aquell equip— sobre la injustícia de la invasió de l’Iraq. I fins i tot Jordan va cedir a Hodges l’honor de fer una ofrena floral en memòria de Martin Luther King.
—Aquestes són coses de les teues, no meues, Craig —li va dir l’estrella.
“Jordan, Pippen, Grant. Cap d’aquests germans coneixia la història negra (...) No trac açò a col·lació per humiliar Scottie, Michael i a uns altres jugadors que no han estudiat la nostra història. Ho faig perquè no podem solucionar un problema si no reconeixem la malaltia. Michael no parlava, en gran mesura, perquè no sabia què dir, no perquè fora mala persona”, argumenta Hodges. I fins i tot, recorda que l’ídol es va negar a anar a la Casa Blanca a fer una recepció amb el president, aleshores George Bush Sr. “Que li donen pel cul a Bush. Jo no el vaig votar”, va dir Jordan. Contradiccions, apunta Hodges, fruit del desconeixement polític. El nostre tirador sí que va aprofitar el viatge al centre polític del món per lliurar una carta al president denunciant la situació de la minoria afroamericana. Durant la recepció, per acabar-ho de reblar, va lluir un comentat vestit tradicional africà.
Era l’excepció. Els conservadors anys 80 havien fet estralls. Hodges trobava a faltar figures pretèrites del bàsquet com Bill Russell, Oscar Robertson o Kareem Abdul-Jabbar, grans estrelles amb discurs social i una actitud reivindicativa envers la lliga que havia desaparegut i que aïllava el portentós tirador i activista. Literalment. L’any 1991, durant una negociació amb l’NBA, Hodges planteja fer un boicot al tradicional partit anual de les estrelles per revertir que no hi haja un compromís per corregir el racisme i la desigualtat econòmica en la competició. El tirador va buscar el suport dels dos referents que podien fer-ho possible, Michal Jordan i Magic Johnson. El seu company li va dir que estava boig, directament. El base de Lakers li va contestar que això era “molt extrem”. Fi de la història.
Hodges podia haver baixat els braços. Podia haver gaudit del privilegi de jugar en un equip campió, de proeses que li feien guanyar el respecte com els tres campionats seguits de triples —proesa sols aconseguida abans per una llegenda com Larry Bird—, de ser un referent tàctic en l’equip —l’embrió de l’entrenador que va acabar sent— pel seu coneixement del triangle ofensiu. Però el 29 d’abril del 1992 es retiraren tots els càrrecs contra els policies que havien apallissat Rodney King. Hodges es planteja boicotejar les rondes finals de la lliga. Amb tot, “em sentia un tant aïllat en les meues conviccions”. Jordan, preguntat pel tema, es va limitar a dir: “Hauria de saber més per opinar”.
Preguntat per The New York Times, Hodges va esclatar. I va reprendre Jordan i les estrelles de la lliga per no emprar la seua visibilitat per fer una crida d’atenció. Al final de la temporada, malgrat haver guanyat un segon títol, l’equip li dona la carta de llibertat a Hodges. “Sabia que Jordan i els Bulls no anaven a ignorar els meus comentaris en The New York Times. Per descomptat, Jordan volia que marxara”, recorda.
Era un agent lliure. Podia haver fitxat per qualsevol equip que l’haguera requerit. La telefonada, tanmateix, no es va produir. Resignat que la raó era extraesportiva, va signar pel Cler Cantù italià, per unes retribucions molts menors que el seu valor NBA. Va jugar un any. Va tornar als Estats Units, per entrenar una universitat. I va posar un plet a l’NBA per “discriminació racial” que no podia guanyar perquè no podia competir econòmicament amb els seus advocats. Es va arruïnar i va haver de vendre els seus trofeus. Va malviure i sobreviure. Va patir l’estigma dels pioners. I es va refer.
La seua lluita, tanmateix, no va ser estèril.